Rebem la visita d’Armen Gabriel Sirouyan

Avui ha vingut l’arquitecte Armen Gabriel Sirouyan a l’institut. Nascut a Buenos Aires, de família armènia de la diàspora, viu a Barcelona. Com que el grup de la Yelena, la Rimsha, la Laura i la Marina fan el seu projecte sobre el genocidi armeni, li hem demanat ajuda i, de pas, ens ha semblat interessant que fes una xerrada sobre el tema amb el 4rt A. La Yelena ens l’ha presentat en català i en armeni.

Sirouyan va ser el portaveu del centenari del genocidi, que va tenir lloc l’any passat. L’any 1915, el llavors Imperi Turc va perpretar aquesta massacre amb l’objectiu d’eliminar físicament la població armènia i qualsevol vestigi de la seva cultura.

2016-04-15 09.04.54

Sirouyan ens ha explicat una mica la història del poble armeni, la seva singularitat, així com la situació estratègica del país, que actualment només representa un 10% de l’Armènia històrica. També ha recalcat el concepte de genocidi i de neteja ètnica i ha remarcat allò que tenen en comú els genocidis: la voluntat d’eliminar tota una ètnia. Sirouyan considera que són els mateixos armenis els qui han de lluitar de manera activa per superar un estadi de lamentació sobre el genocidi i passar a un estadi actiu, per aconseguir que sigui reconegut pel govern turc: no es tracta d’anar en contra dels turcs, diu, sinó dels genocides i dels que neguen el que va passar.

La visita de l’Armen Gabriel Sirouyan ha servit no únicament per conèixer un episodi de la història poc conegut sinó, també, per establir comparacions i generalitzacions entre episodis de genocidi, com el jueu, i d’altres que, lamentablement, han tingut lloc durant la història i, fins i tot, molt recentment (guerra de l’exIoguslàvia, conflicte entre hutus i tutsis…). Per acabar, hem escoltat una cançó del cantant armeni Haig Yadzjian, titulada “Bingeol”, sobre el dolor d’haver de deixar el poble i no poder retornar-hi, i ens ha regalat un llibre sobre el genocidi, escrit pel seu avi, que d’entrada serà de molta utilitat per al grup de la Yelena,

20160502_120549

Fer-se bones preguntes

El grup de la Laura, la Natàlia i el Jinshuo volien saber si només existien diaris personals femenins de l’Holocaust, ja que els més coneguts eren de noies com l’Anne Frank o la Rywka Lipszyc (el seu projecte se centra en aquesta darrera). Van trobar que també n’hi havia de nois, tot i que en un nombre inferior. Llavors van enviar un missatge a l’escriptora Gemma Lienas (havien llegit els seus “Diaris de Carlota”) per saber quina era la seva opinió i ella els va donar una possible explicació al fet, que han incorporat en el seu treball. Aquesta és la seva resposta:

“Crec que, tradicionalment, les dones han tingut poca projecció pública i, per tant, en comptes d’escriure novel·la, poesia o assaig deuen haver tendit a escriure un gènere més intimista i per a elles mateixes, sense esperar que fos publicat.

gemmalienas

Per què continua passant ara? Ara les coses han canviat. I les noies podrien escriure altres gèneres. Per què continuen fent-ho? Potser per inèrcia. Potser perquè els agrada poder reflexionar sobre la seva intimitat”.

A partir de la resposta de la Gemma Lienas, el grup seguirà investigant sobre el tema…

Rectificar és de savis i de sàvies

Un parell de grups han canviat l’orientació del seu projecte després d’algunes setmanes de recerca. En un cas, els alumnes volien estudiar la situació dels infants als camps de concentració i van trobar que molts infants eren usats en experimentacions mèdiques; així que, finalment, s’han centrat en aquest tema de recerca. En un altre cas, els alumnes cercaven un tema de recerca més concret dins el tema dels camps i, finalment, es van decidir per un episodi força oblidat, l’Holocaust gitano o Porrajmos (per cert, avui, 8 d’abril, se celebra el Dia Internacional del Poble Gitano).

2016-04-08 11.07.20

En altres casos, els alumnes han reorientat el producte final que d’entrada havien planificat fer, cercant més originalitat: hi ha presentacions, audiovisuals, pàgines web, murals o maquetes (com la que estan començant a dissenyar la Marijose i la Clara).

2016-04-08 11.18.11

Retroalimentació amb l’alumnat

Vaig escollir el sistema dels documents compartits (google.doc) perquè els grups d’alumnes comencessin a fer el seu projecte, ja que em va semblar que podia ser una manera de visualitzar el que fan en temps real (quan investiguen durant la classe) i també per anar veient com avancen fora de la classe. Tinc una llista amb les adreces de cada un dels documents compartits. La llista està també compartida i, per tant, tots els grups poden veure el que fan els altres.

A B C

El document compartit també permet veure els canvis i noves entrades (i qui les fa) i, per la meva banda, puc fer comentaris als grups, proposar idees, aportar fonts d’informació o convidar-los a tirar endavant si estan una mica encallats…A part, hi ha l’historial, que permet veure el procés d’elaboració del document de manera detallada. Així doncs, l’avaluació del procés i la retroalimentació docent-alumnat està assegurada.

Qui comanda la nau?

Durant un acte recent, organitzat per la Fundació Bofill, sobre personalització dels aprenentatges, el Ramon Grau (@RamonGrauQC), director del centre, va fer servir la metàfora de l’equalitzador per “mesurar” fins a quin punt un projecte, activitat, unitat didàctica, està “comandada” pel docent o per l’alumne, o per ambdòs.
On està el “balanç del poder”? Qui comanda la nau? Els alumnes o el professor? Potser hi ha aspectes que comanda el mestre o que són compartits però, el que està clar és que els botons de l’equalitzador han de tendir a estar al màxim cap a l’alumne si el que es vol és que es faci coresponsable dels propis aprenentatges.
Em va fer pensar en el projecte que estic narrant per mitjà d’aquest blog: el tema general -l’Holocaust- els he proposat jo, però els alumnes n’escullen els continguts, els recursos i els productes. Pel que fa a les evidències d’aprenentatge/avaluació, són compartides: jo he posat unes condicions mínimes del que ha de ser un bon projecte, però també hi haurà una part de responsabilitat dels propis alumnes (auto i coavaluació) al llarg del procés i en acabar. Caldrà intentar que en aquest aspecte el botó llisqui més cap a l’alumnat…
2016-03-15 19.35.41

“Mireu què he trobat!”

“Mireu què he trobat!” és una frase meravellosa per mostrar als altres descobertes pròpies, que poden resoldre preguntes o donar pistes per avançar la recerca.

Els grups que avancen a bon ritme són els que comparteixen aquestes descobertes personals, sense descartar res d’entrada, i que permeten que tothom faci aportacions. També avancen els grups els membres dels quals prenen la iniciativa per fer les feines, en funció de les aptituds personals i gairebé sense necessitat de dir-se res.

Avui en Jinshuo ha descobert que, a part dels diaris de l’Anna Frank i de la Rywka Lipszyc, hi ha altres diaris d’adolescents, com el de la Miriam Wattenberg. En Marc ha investigat sobre l’indret on hi havia el búnker de Hitler a Berlin i ha trobat que s’hi van construir uns habitatges, però que està senyalitzat i explicat amb una placa.

Documentem-nos

En aquesta primera fase, els alumnes s’estan documentant i triant els materials de suport que els poden ser útils per a la seva recerca: des de pàgines web fins a llibres, que els ajudaran a respondre les seves preguntes.

foto2   20160303_090137 (1)

A l’inici de la classe, el/la portaveu del grup planteja en quina fase està el seu treball. Jo els vaig fent suggeriments, tan orals com per mitjà del document google que m’han compartit. També tenen un recull d’enllaços amb documentació general (documentals, webs de continguts i recursos, films, testimonis, música…) en la plataforma moodle de l’institut com, per exemple, aquesta guia didàctica de la Shoah.

foto1

Al final de la classe, el/la portaveu planteja els dubtes que els han sorgit, com els van resolent, com han avançat i quines qüestions es plantegen per a la propera sessió (acords que també han de quedar reflectits en el document google compartit de grup). De moment, estem dedicant una de les tres hores de ciències socials setmanals al projecte.

Preparats, llestos…ja!

Avui és pròpiament el primer dia en què cada grup comença a treballar sobre el tema escollit. Quines preguntes els sorgeixen? Com creuen que trobaran les respostes? Com les comunicaran? Aquestes serien les tres parts principals de l’estructura bàsica del seu projecte, així com la rúbrica d’avaluació. Cada grup s’ha de posar un nom: una lletra de l’alfabet hebreu i també haurà de fer un logotip basat en la idea de la “petjada“.
20160218_090522  20160218_090503
Cada grup fa un document “google doc” compartit amb mi, que permetrà veure el procés creatiu (a ells però també a mi): veure el seu punt de partida, com van fent aportacions cada membre del grup, quins camins agafen -a vegades inesperats-, com se’n surten amb les dificultats, quins resultats obtenen i fins a quin punt el que han après coincideix amb els objectius que inicialment s’havien posat. En aquest document compartit hi haurà d’haver la planificació del treball; els compromisos adquirits per cada un; els documents que van trobant per fer la recerca; la recerca pròpiament dita i les conclusions.
bet
A més, hi haurà d’haver un producte final que servirà per comunicar la recerca. El producte final no és el més important -si més no en aquest cas-, és a dir, és un mitjà per comunicar. “Què feu habitualment per comunicar els resultats d’un projecte?”, els pregunto. “Una presentació (tipus ppt o prezi) o un vídeo”, em responen. “Doncs aquest cop”, els dic: “imaginació al poder! De quines altres maneres podríeu comunicar el que heu après?” Llavors sorgeixen alternatives: una creació literària, una performance artística (plàstica i/o escènica), una dramatització, una actuació musical, de dansa, etc.
20160218_090538

 

A propòsit del film “La professora d’història”

Acaba de publicar-se a la revista digital del Memorial Democràtic, Temps i espais de memòria, un article que vaig fer arran del film La professora d’història (vegeu-ne dossier didàctic en francès). Aquesta pel·lícula, basada en fets reals, explica l’experiència d’una docent en un institut dels afores de París, amb un grup d’adolescents desmotivats, amb baixa autoestima, d’entorns desfavorables i de cultures diverses. La professora aconsegueix engrescar-los en un projecte sobre l’Holocaust, que canviarà radicalment la dinàmica de la classe i les relacions entre els alumnes, alhora que també aprendran història i en veuran la utilitat per a la seva vida.

Captura de pantalla 2016-02-06 08.21.24

A partir del film, proposo una reflexió sobre la natura dels projectes transversals -en aquest cas, dins la pròpia matèria- i de com aquest tipus d’experiències, sobretot si inclouen les paraules clau “indagació, autonomia, iniciativa, vivència, col·laboració…” poden ajudar a que alguns alumnes poc motivats o amb baixes expectatives personals hi trobin alicients i vegin que tothom té alguna cosa a dir i a aportar al grup.

Això sí, la professora del film és una rara avis en el seu centre, on treballa de forma aïllada, mentre que la gràcia d’aquest tipus de projectes és la transversalitat i el treball en equip dels mestres, com fem a la Xarxa Cb !!

Post-its

Constituir els grups de treball dels alumnes és un pas necessari però no sempre és fàcil prendre la decisió encertada. La finalitat és que tothom s’acostumi a treballar amb tothom i alhora que tothom vegi que pot aportar coses al grup, independentment de per qui estigui format.

EUREKA! La cultura assembleària em va proporcionar una idea: els post-its. És comú (tot i que potser d’aquí a un temps ja no estarà de moda) usar post-its perquè els membres de les plataformes ciutadanes puguin aportar la seva opinió. Vaig traslladar aquesta idea a la classe.

Després de tres setmanes, durant les quals havíem anat introduint temes, preguntes i idees sobre l’Holocaust, els alumnes havien de dir finalment per escrit quin tema volien treballar. Se’m va acudir que ho escriguessin en un post-it, amb el seu nom. Vaig recollir-los i els vaig agrupar per temàtiques afins i, al dia següent, vaig transcriure el resultat en la pissarra. Si hi havia un tema que només l’havia proposar una persona, no tirava endavant, com no fos que a d’altres els semblés interessant i decidissin canviar i optar per un nou tema de treball. Es permetien, per descomptat, les rectificacions.

En dos dels grups de 4rt va ser relativament senzill formar els grups per afinitats en el tema del treball, però en un dels grups va costar més, perquè també els costa més treballar de manera cooperativa i alguns alumnes mostraven -sorollosament- reticències per treballar amb segons quins altres companys o companyes.

En conclusió, els grups es van formar en part a partir d’agrupar els alumnes amb interessos comuns (d’acord amb el que havien expressat per escrit), però també vaig ser flexible i no vaig forçar l’agrupament d’alumnes que d’entrada no volien treballar plegats. El requisit era que els grups fossin de 3 o 4 persones (amb alguna excepció molt justificada).

Els temes plantejats pels alumnes en general van ser força genèrics (ara caldrà concretar-los) i en algun cas confonien el tema de recerca amb el producte final. Per exemple, uns alumnes volien fer una maqueta d’un camp de concentració. “Per a quina finalitat la voleu fer?”. El pas següent serà fer-se una bona pregunta sobre el tema escollit i definir el procés de recerca i el producte final.

A veure què…