Durant un acte recent, organitzat per la Fundació Bofill, sobre personalització dels aprenentatges, el Ramon Grau (@RamonGrauQC), director del centre, va fer servir la metàfora de l’equalitzador per “mesurar” fins a quin punt un projecte, activitat, unitat didàctica, està “comandada” pel docent o per l’alumne, o per ambdòs.

On està el “balanç del poder”? Qui comanda la nau? Els alumnes o el professor? Potser hi ha aspectes que comanda el mestre o que són compartits però, el que està clar és que els botons de l’equalitzador han de tendir a estar al màxim cap a l’alumne si el que es vol és que es faci coresponsable dels propis aprenentatges.

Em va fer pensar en el projecte que estic narrant per mitjà d’aquest blog: el tema general -l’Holocaust- els he proposat jo, però els alumnes n’escullen els continguts, els recursos i els productes. Pel que fa a les evidències d’aprenentatge/avaluació, són compartides: jo he posat unes condicions mínimes del que ha de ser un bon projecte, però també hi haurà una part de responsabilitat dels propis alumnes (auto i coavaluació) al llarg del procés i en acabar. Caldrà intentar que en aquest aspecte el botó llisqui més cap a l’alumnat…