Un nen té dues mans. Dos nens poden tenir-ne sis.
Dins del procés de socialització descobrim, poc a poc, que hi ha determinats objectius que queden lluny del nostre abast. Sobretot si pensem en assolir-los de forma individual.
Ara bé, si aquestes mateixes fites les abordem en equip les nostres possibilitats es multipliquen exponencialment, i més si tots i cada un dels membres de l’equip treballa per l’interès del grup. D’altra banda, un altre punt fort dels bons equips és la complementarietat: quan els integrants combinen les seves virtuts i per tant les projecten al mateix temps en una mateixa direcció. Si no actuéssim així seríem incapaços d’aixecar edificis, posar vaixells a la mar o trepitjar la lluna.
Passió per la feina
LA FELICITAT
El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa. (L. Tolstoi)
La felicitat consisteix en tindre sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar. (Thomas Chalmers)
Amb aquestes dites que guarden relació amb les dues primeres d’aquest curs, volem transmetre que, de vegades, pensem que tenim la felicitat en certs moments del dia (temps d’oci, la nostra família, amics…) i és cert; tot i això, si valorem TOTS els moments del dia amb la mateixa il·lusió, descobrirem que podem arribar a ser molt més empàtics, agradables, humils…i, de retruc, feliços.
El treball constant és important, però no més que tenir motivacions i, sobretot, ser feliç.
Treball constant
De mica en mica s’omple la pica, i de gota en gota s’omple la bota. (Elros, Xavier Maynou)
Fent i desfent, aprèn l’aprenent. (Pau Zabaleta i Llauger)
Amb aquestes dues dites l’escola Santa Eulàlia pretén transmetre una idea molt important. És el fet de treballar de forma continuada, no cal fer molta feina en el mínim temps, sinó anar treballant i, realment, fer-ho conscients del que estem buscant. Poc a poc, bona lletra i moltes ganes de portar-ho a la pràctica, són els tres aspectes que volem mantenir vius a la nostra escola.
Molts ànims a tots!
Vacunes: sí o no?
Article publicat al diari Ara del dia 3 de desembre de 2010.
El debat sobre la necessitat o no de posar vacunes als nens ha tornat a posar-se damunt la taula els darrers dies després que 35 nens hagin resultats afectats per un brot de sarampió a Granada. Els pares d’aquests menuts van ser obligats, a través d’una ordre judicial, a vacunar-los a la força ja que aquesta malaltia té un alt risc de contagi. El tema ha estat tractat molt extensament els darrers dies a diferents mitjans. El 3cat24.cat, va dedicar-hi un reportatge molt interessant que podeu consultar des d’aquí, en el que es contemplen els punts de vista dels partidaris i detractors de vacunar els menors.
En el fons, el debat sobre la idoneïtat de posar vacunes als nens es genera per un enfrontament d’interessos, l’individual i el col·lectiu i, segons ha quedat clar, el dret a la salut prima per damunt de la llibertat individual. També us pot resultar interessant llegir aquest altre reportatge que va publicar El País sobre el tema i que duia per títol “Tu vacuna también es por mi”. Entre d’altres, el text explica que, com a la majoria de països europeus, la vacunació d’un nen depèn del que decideixin els seus pares, ja que és voluntària. També analitza la resolució judicial que ha fet que els nens andalusos hagin estat vacunats malgrat que els seus pares havien decidit no fer-ho. En aquest reportatge hi trobareu, també, opinions de les associacions que estan en contra de la vacunació sistemàtica i antecedents d’altres països.
Finalment, us adjuntem també una informació que, amb el títol “El lío de las vacunas” va publicar El Mundo sobre els 21 calendaris de vacunació diferents que existeixen a l’Estat espanyol. Els experts treballen perquè n’hi hagi un de comú.
“Hi ha joves que són lectors perfectes de llibres, però es perden en el mitjà digital”
Andreas Schleicher és el responsable de les anàlisis educatives de l’OCDE i de l’informe PISA, que aquesta organització internacional prepara cada 3 anys per avaluar els coneixements dels estudiants de 15 anys de 65 països. Els propers resultats es fan públics el 7 de desembre.
En una entrevista al diari El País, Shleicher parla de l’educació a l’Estat espanyol, i diu que Espanya hauria de ser més optimista, ja que no està tan lluny de França i altres països europeus. També parla dels efectes de la digitalització de les aules: afirma que molts joves saben llegir llibres perfectament, però que la gran quantitat d’informació amb què topen a la xarxa fa que “es perdin” quan han de llegir en el món digital.
Internet, per navegar cal pensar!
Internet no és la meva vida, tinc un horari i un temps de connexió.
No em crec tot el que està penjat a la xarxa
Tinc capacitat per aprendre i no només per copiar el que surt a les webs.
Els meus ami9cs reals són més importants que els virtuals.
Recorro a qui em pugui ajudar en cas de sentir-me assetjat a la xarxa.
No penjo fotos ni dades personals sense permís de les persones que surten.
Estic pendent de no caure en addicions.
Tinc cura de la informació que publico al meu perfil.
Internet és una font d’informació, no un bagul d’on “copiar” els continguts per a un treball. Abans d’asseure’s a navegar, cal establir els continguts del treball, l’esquema, les dades que un necessita i com les mostrarà. Així evitem “copiar i enganxar” que té poc a veure amb l’elaboració d’un treball ben fet.
Per fer un bon treball, s’ha de llegir, investigar, comparar informacions i visitar diverses fonts per aprendre i enriquir els nostres coneixements sobre el tema.
Tot bon periodista sap que NO tot el que està penjat a Internet és cert. S’han de buscar fonts contrastades i localitzar l’autor de la informació. Per exemple, si comparem Viquipèdia en castellà o català amb la d’anglès, ens adonarem que la fiabilitat de les dades de les dues primeres queda en entredit, quan a diferència de la Viquipèdia en anglès, els usuaris són anònims i no fa falta cap tipus de registre per pujar textos a la xarxa. Ningú ens garanteix que l’autor /a de l’escrit, sàpiga de què parla.
Per fer una bona tria, és convenient acotar el què busquem amb les “cometes “ Si busquem casa de lloguer, si teclegem “casa” sortiran tres-cents milions de pàgines, mentre que si teclegem “busco casa de lloguer a Cornellà” els resultats obtinguts són un 352% menor que a la primera cerca. Val la pena planificar-se i saber el què es busca no?
100% respecte, al costat del mestre.
Vivimos en un mundo agitado y convulso, con demasiadas muestras de intolerancia y de falta de respeto. La integración de la violencia en nuestras vidas es tal que, muchas veces, las vemos como un hecho cotidiano y normal. Y, como se puede comprobar en el día a día, este escenario se traslada a todos los ámbitos, incluyendo colegios e institutos. Son precisamente los más jóvenes, con sus actitudes y hábitos, quienes reflejan de manera más perceptible este mundo confuso que nos ha tocado vivir.
Por eso este año, Cuadernos Rubio, de la mano de la Fundación Cuadernos Rubio, quiere posicionarse en este tema y romper una lanza a favor del importante trabajo de lkos profesores en la educación de los niños y niñas de este país. Proponemos una campaña de concienciación donde el mensaje central que lanzamos es directo y claro, hablamos del respeto a los profesores a través del eslógan 100% respeto, 100% respecte.
Cómo hacer de su hijo un delincuente.
Dice que rehabilita más la libertad y la educación que un correccional. Por eso, el juez de menores Emilio Calatayud dicta sentencias innovadoras basadas en el sentido común:sentar a un raterillo en el pupitre hasta que aprenda a leer o condenar a un ciberpirata a dar 100 clases de informática. Con su experiencia e ironía dicta este “Decálogo para hacer de su hijo un delincuente”
- Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
- No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que decida libremente.
- Cuando diga palabrotas ríaselas. Esto le animará a hacer cosas aún más graciosas.
- No le regañe ni le diga que está mal algo que hace. Podría crearle complejos de culpa.
- Recoja todo lo que deja tirado: libros, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad en los demás.
- Déjele leer todo lo que quiera. Esterilice sus platos y vasos, pero no le importe la basura que pueda llegar a su mente.
- Riña a menudo con su cónyuge ante él: a su hijo/a no le dolerá tanto cuando la familia se rompa.
- Dele todo el dinero que quiera, no vaya a creer que para tenerlo es necesario trabajar.
- Satisfaga todo sus caprichos. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones.
- Póngase de parte de su hijo en todos los conflictos con profesores y vecinos. Piense que tienen prejuicios contra él y sólo quieren fastidiarle.
Nens consentits
La setmana abans de l’inici de curs escolar llegeixo amb interès “El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres desorientats” (Pagès Editors), de la psicòloga i professora de la Universitat Ramon Llull Úrsula Oberst. Un llibre valent. La psicòloga, acostumada a parlar amb molts pares i educadors, sosté que no existeix l’anomenat “trastorn del nen consentit”, sinó directament “del nen malcriat”. Segons Oberst, hem passat d’una generació autoritària, amb una educació autoritària, a “una època d’excés de manyagueries”. Això provoca, segons Oberst, petits tirans.
Si el nen s’ha acostumat de petit a aconseguir el que vol plorant, és probable, diu la psicòloga, que quan sigui adolescent vulgui aconseguir els seus objectius cridant o a través de la força. “Si se’ls dóna el que volen quan són nens i ploren, allò que els transmetem, el que aprenen, és que demostrant un patiment ostentós poden aconseguir el que volen”. En el fons de qualsevol mala conducta reiterada hi ha, afirma Oberst, un problema de baixa autoestima.
Pel que fa al càstig, no és la solució. “L’aplicació d’un càstig mai és positiva, ja que el nen acostuma a cedir a la força major i obeeix per por al càstig, i no perquè comprèn la necessitat de fer o de deixar de fer determinades coses. El càstig provoca ràbia, sentiment d’humiliació (sentiment d’inferioritat) en el nen i no el porta cap a una conducta alternativa”, escriu Oberst al llibre. A més, diu que no té receptes màgiques. Però el seu llibre, basat en la psicologia d’Alfred Adler, obre portes. Per exemple, quan parla de la convivència positiva. “Les famílies d’avui dia acostumen a tenir poc temps per compartir passant-s’ho bé o jugant. Els pares, a fi de tenir temps per als seus quefers o simplement per descansar, se senten alleugerits quan els fills juguen sols o miren la televisió i els deixen en pau. Sovint la interacció entre pares i fills es produeix quan hi ha un conflicte o un problema, i aquesta interacció sol ser negativa. Però és important que la família comparteixi activitat d’oci (o fins i tot les feines domèstiques) de forma lúdica i divertida per permetre un màxim d’espai per tenir experiències positives. Això també és educació per a la convivència.”
Gaspar Hernández
http://blogs.ccrtvi.com/oficillegir.php