Dice que rehabilita más la libertad y la educación que un correccional. Por eso, el juez de menores Emilio Calatayud dicta sentencias innovadoras basadas en el sentido común:sentar a un raterillo en el pupitre hasta que aprenda a leer o condenar a un ciberpirata a dar 100 clases de informática. Con su experiencia e ironía dicta este “Decálogo para hacer de su hijo un delincuente”

1. Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
2. No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que decida libremente.
3. Cuando diga palabrotas ríaselas. Esto le animará a hacer cosas aún más graciosas.
4. No le regañe ni le diga que está mal algo que hace. Podría crearle complejos de culpa.
5. Recoja todo lo que deja tirado: libros, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad en los demás.
6. Déjele leer todo lo que quiera. Esterilice sus platos y vasos, pero no le importe la basura que pueda llegar a su mente.
7. Riña a menudo con su cónyuge ante él: a su hijo/a no le dolerá tanto cuando la familia se rompa.
8. Dele todo el dinero que quiera, no vaya a creer que para tenerlo es necesario trabajar.
9. Satisfaga todo sus caprichos. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones.
10. Póngase de parte de su hijo en todos los conflictos con profesores y vecinos. Piense que tienen prejuicios contra él y sólo quieren fastidiarle.

La setmana abans de l’inici de curs escolar llegeixo amb interès “El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres desorientats” (Pagès Editors), de la psicòloga i professora de la Universitat Ramon Llull Úrsula Oberst. Un llibre valent. La psicòloga, acostumada a parlar amb molts pares i educadors, sosté que no existeix l’anomenat “trastorn del nen consentit”, sinó directament “del nen malcriat”. Segons Oberst, hem passat d’una generació autoritària, amb una educació autoritària, a “una època d’excés de manyagueries”. Això provoca, segons Oberst, petits tirans.

Si el nen s’ha acostumat de petit a aconseguir el que vol plorant, és probable, diu la psicòloga, que quan sigui adolescent vulgui aconseguir els seus objectius cridant o a través de la força. “Si se’ls dóna el que volen quan són nens i ploren, allò que els transmetem, el que aprenen, és que demostrant un patiment ostentós poden aconseguir el que volen”. En el fons de qualsevol mala conducta reiterada hi ha, afirma Oberst, un problema de baixa autoestima.

Pel que fa al càstig, no és la solució. “L’aplicació d’un càstig mai és positiva, ja que el nen acostuma a cedir a la força major i obeeix per por al càstig, i no perquè comprèn la necessitat de fer o de deixar de fer determinades coses. El càstig provoca ràbia, sentiment d’humiliació (sentiment d’inferioritat) en el nen i no el porta cap a una conducta alternativa”, escriu Oberst al llibre. A més, diu que no té receptes màgiques. Però el seu llibre, basat en la psicologia d’Alfred Adler, obre portes. Per exemple, quan parla de la convivència positiva. “Les famílies d’avui dia acostumen a tenir poc temps per compartir passant-s’ho bé o jugant. Els pares, a fi de tenir temps per als seus quefers o simplement per descansar, se senten alleugerits quan els fills juguen sols o miren la televisió i els deixen en pau. Sovint la interacció entre pares i fills es produeix quan hi ha un conflicte o un problema, i aquesta interacció sol ser negativa. Però és important que la família comparteixi activitat d’oci (o fins i tot les feines domèstiques) de forma lúdica i divertida per permetre un màxim d’espai per tenir experiències positives. Això també és educació per a la convivència.”

Gaspar Hernández

http://blogs.ccrtvi.com/oficillegir.php