Una vegada més comencem un nou article amb el qual podem aprendre i millorar. Tant els docents com els pares som les persones que passem més estona amb els nois i noies que eduquem i, és per això, que hem de mesurar tot el que diem, ensenyem i fem. Els fills/alumnes són persones molt atentes que es fixen i treuen conclusions de tot, i això t’ho fan saber i, sense adonar-nos, podem arribar a creure que tot el que els hi ensenyem és correcte però de vegades no és així. Els docents i pares hem de saber gestionar les nostres pròpies sensacions per a donar una qualitat a allò que diem i ensenyem, ja que som persones i, exactament igual que ells, gaudim, patim, dubtem, aprenem, recordem, oblidem….etc. Penso que és molt necessari formar-se, reciclar conceptes, afegir noves idees, eliminar tot allò que no és útil i, sobretot, acceptar que també ens equivoquem.
Aquí al bloc, m’agradaria compartit algunes idees que he llegit, après i posat en pràctica, que parlen sobre tot aquest prisma educatiu d’auto reflexió.

– “Un exemple val més que mil paraules”
Els nens, normalment, tenen tendència a imitar el que veuen. Moltes vegades haurem intentat explicar, amb una llarga xerrada i sense èxit, com s’ha d’estar a taula, que és millor parlar que cridar, que s’han de respectar les normes a casa i a l’aula… Un cop sabem que no som perfectes, podem revisar si nosaltres mantenim aquestes normes, si parlem amb to adequat, en definitiva, si prediquem amb l’exemple. Potser la forma més òptima i productiva d’educar.

– Mantenir una bona comunicació
Continuant amb la línia de l’anterior punt, hem d’estar alerta també amb el nostre llenguatge corporal. Si gesticulem molt ràpid, si tenim pressa per fer que comprenguin les idees o ens enfadem per haver de repetir tres cops el mateix, dificultem l’aprenentatge.
A més de tot això, hauríem d’intentar preguntar algunes vegades directament a ells, és a dir, demostrar que ens interessa la seva opinió o punt de vista sobre algunes coses; d’aquesta manera els estem reforçant l’autoestima i la seva seguretat en si mateixos.

– Separar els sentiments de les accions
Els límits han d’estar clars i han de saber que passarà si no realitzen les seves responsabilitats, tot i això, els seus sentiments no són el problema. Si un nen no té ganes de fer alguna cosa, és millor parlar sobre el tema i reconèixer que fins i tot els adults, de vegades, no en tenim, de ganes. Si enlloc de reflexionar, fem nosaltres les seves responsabilitats, ell aprendrà que no és una cosa que ell hagi de fer (i crec que això no ho vol ningú).

– Deixar que s’equivoquin i experimentin sols
La millor forma per aprendre què és el món i com funciona és deixar que ho facin ells sols. Si s’equivoquen, nosaltres hem d’estar allà per protegir-los física i emocionalment, però amb límits. De vegades, sense adonar-nos, fem us de la sobreprotecció (ja sigui per a que una classe surti bé o per evitar que es facin mal). Això no els protegeix a ells sinó als adults de les nostres pròpies pors. És per això, que la nostra ajuda l’hem de mesurar(evidentment és molt difícil assolir un grau genial, però si som conscients de la importància d’això, de ben segur millorarem).

Resumint una mica, diria que l’educació és una actitud que cada dia canvia, es modifica i s’experimenta. Tots aquests consells s’han estudiat i analitzat durant molts anys, és per això, que espero que avui dia ens serveixin a tots per millorar en aquest estil de vida educatiu. Prediquem amb l’exemple, Reflexionem els adults i així els alumnes també ho faran.

Bones a tothom, una vegada més comencem un nou curs. Després de descansar durant l’estiu cal que tornem a posar-nos en marxa i, evidentment, no tothom ho fa de la mateixa manera. Aquest any el lema de l’escola és: “Si compartim, entre tots, farem més llum”. Us inspira alguna cosa? A mi em recorda un dels articles del darrer curs on parlàvem del treball en equip. Vam dir que un conjunt de persones ben organitzades té un potencial molt gran a l’hora d’assolir objectius (comuns). És per això que des del bloc us convidem a comptar amb els altres (si més no, comença per qui està al teu costat)’ no només quan tu els necessitis sinó també quan siguis tu qui pot donar un cop de mà. Amb cada cop de mà que donem ajudem a un alumne a aprendre alguna cosa, solucionem petits conflictes, reduïm càrrega de treball a algun company de feina….tot això, fa que la vida a l’escola sigui més dinàmica, més comunicativa i de major qualitat. En altres paraules, cada cop de mà donat fa una miqueta més de llum. No tothom comença igual però és, precisament, en aquesta diversitat on trobem combinacions noves que ens poden omplir de llum.

Molt bon inici a tothom!

Ja hem arribat a final de curs, hem treballat molt durant tot l’any per avançar dins el camí del coneixement. Probablement ara, sabem més conceptes, valorem més els companys, compartim més coses i, en definitiva, hem millorat respecte l’inici de les classes.

Ara arriba un període de descans, durant el qual podem carregar forces, modificar alguns hàbits i replantejar allò que sabem que ens pot fer millors. Per tal d’inspirar a tothom a revisar tot allò que, sovint, donem per fet i no és fàcil de detectar, deixem aquesta oració:

• No s’equivoca l’home que assaja per diferents camins per tal d’assolir les seves metes…s’equivoca aquell que per temor a equivocar-se no experimenta.

• No s’equivoca l’ocell que assajant el primer vol cau a terra…s’equivoca aquell que per por a caure renúncia a volar.

Molt bones vacances a tothom!

Algunes persones miren el món i diuen: Per què? Altres miren al món i diuen: Per què no?. (George Bernard Shaw)

Després de  Setmana Santa i Sant Jordi comencem l’últim sprint final del curs. Ja sabeu que tothom té molta feina preparant últimes tasques, controls, festival….tot i això, per què no recordar el que ens varem proposar a l’inici de curs? Us convido, únicament, a fer un petit repàs de tot allò que vam col·locar dins dels nostres objectius a l’inici del curs escolar i, comprovar, si ho estem assolint o no. Tot i que ja estem arribant a l’estiu encara ens queda la possibilitat de modificar quelcom i fer-ho de manera més profitosa i si, en canvi, tenim tot el que desitjàvem, només ens queda continuar treballant. Una última frase que vaig escoltar del meu primer tutor i que em va ajudar molt: “Si vols, pots”.

Les interpretacions són diverses, la motivació personal hauria de ser única.

Per tal de celebrar la Diada de Sant Jordi, el bloc comparteix un poema breu i concís,  que ens acosta a l’essència d’aquest dia. Que corrin llibres i roses i, BONA DIADA A TOTHOM!

UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada
del passat i l’avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà (1869-1958)

Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Com a uns altres, després em vaig assabentar, a mi em cridava l’atenció l’elefant. Durant la funció, l’enorme bèstia feia desplegament de la seva grandària, pes i força descomunal… però després de la seva actuació, i fins a una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte solament per una cadena que lligava una de les seves potes a una petita estaca clavada a terra. No obstant això, l’estaca era solament un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal capaç d’arrencar un arbre d’arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrencar l’estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig?

Quan tenia 5 o 6 anys jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat, per què l’encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent.

Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca… i només ho recordava quan em trobava amb uns altres que també s’havien fet la mateixa pregunta.

Fa alguns anys vaig descobrir que per sort per a mi algú havia estat bastant savi com per trobar la resposta: L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit nounat subjecte a l’estaca. Estic segur que en aquell moment l’elefant va empènyer, va tirar, va suar, tractant de deixar-se anar. I malgrat tot el seu esforç, no va poder. L’estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat, i que l’endemà va tornar a provar, i també a l’altre i al que li seguia… Fins que un dia, un terrible dia per la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar a la seva destinació. Aquest elefant enorme i poderós que veiem en el circ no s’escapa perquè creu que NO POT. Ell té el record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai… mai… va intentar posar a prova la seva força una altra vegada…

Solem viure creient que no som capaços de fer un munt de coses només perquè una vegada va ser així i mai més ho vam tornar a intentar. És per això que amb aquesta història us convidem a reflexionar sobre la importància de conèixer les nostres possibilitats i capacitats per, així, intentar-ho una vegada més i aconseguir allò que abans no havíem pogut aconseguir.

Aquesta vegada compartirem un article d’un Bloc (psicòloga Blanca G) que ens farà veure clarament com arribar a la motivació.

Amb la tornada a les classes després de les vacances de Nadal i per començar genial el 2014, seguim amb el bloc i amb més força que mai. L’escola Santa Eulàlia vol motivar a tothom a seguir treballant com fins ara i seguir construint el camí de l’aprenentatge i, per això, fem esment d’aquesta oració que veieu com a títol.

Quan un aprèn és normal que caigui i hagi d’aixecar-se diverses vegades i, és clar que, això cansa. Per aquesta raó moltes persones pensen, a priori, que els objectius que imaginen són impossibles, potser per la feina que comportaria assolir-los. Sense adonar-nos acabem dins la nostra zona de confort pensant, de manera reiterativa, que moltes coses que ens agradaria fer, crear o aprendre, són impossibles. Potser sí que, en algun cas, estem encertant, però de ben segur que si mirem a través del prisma de l’oració esmentada, INTENTAREM (i ho farem amb èxit) trobar aquells camins que ens portin fins als nostres reptes.

Ànims a tots i totes!