Una vegada més comencem un nou article amb el qual podem aprendre i millorar. Tant els docents com els pares som les persones que passem més estona amb els nois i noies que eduquem i, és per això, que hem de mesurar tot el que diem, ensenyem i fem. Els fills/alumnes són persones molt atentes que es fixen i treuen conclusions de tot, i això t’ho fan saber i, sense adonar-nos, podem arribar a creure que tot el que els hi ensenyem és correcte però de vegades no és així. Els docents i pares hem de saber gestionar les nostres pròpies sensacions per a donar una qualitat a allò que diem i ensenyem, ja que som persones i, exactament igual que ells, gaudim, patim, dubtem, aprenem, recordem, oblidem….etc. Penso que és molt necessari formar-se, reciclar conceptes, afegir noves idees, eliminar tot allò que no és útil i, sobretot, acceptar que també ens equivoquem.
Aquí al bloc, m’agradaria compartit algunes idees que he llegit, après i posat en pràctica, que parlen sobre tot aquest prisma educatiu d’auto reflexió.

– “Un exemple val més que mil paraules”
Els nens, normalment, tenen tendència a imitar el que veuen. Moltes vegades haurem intentat explicar, amb una llarga xerrada i sense èxit, com s’ha d’estar a taula, que és millor parlar que cridar, que s’han de respectar les normes a casa i a l’aula… Un cop sabem que no som perfectes, podem revisar si nosaltres mantenim aquestes normes, si parlem amb to adequat, en definitiva, si prediquem amb l’exemple. Potser la forma més òptima i productiva d’educar.

– Mantenir una bona comunicació
Continuant amb la línia de l’anterior punt, hem d’estar alerta també amb el nostre llenguatge corporal. Si gesticulem molt ràpid, si tenim pressa per fer que comprenguin les idees o ens enfadem per haver de repetir tres cops el mateix, dificultem l’aprenentatge.
A més de tot això, hauríem d’intentar preguntar algunes vegades directament a ells, és a dir, demostrar que ens interessa la seva opinió o punt de vista sobre algunes coses; d’aquesta manera els estem reforçant l’autoestima i la seva seguretat en si mateixos.

– Separar els sentiments de les accions
Els límits han d’estar clars i han de saber que passarà si no realitzen les seves responsabilitats, tot i això, els seus sentiments no són el problema. Si un nen no té ganes de fer alguna cosa, és millor parlar sobre el tema i reconèixer que fins i tot els adults, de vegades, no en tenim, de ganes. Si enlloc de reflexionar, fem nosaltres les seves responsabilitats, ell aprendrà que no és una cosa que ell hagi de fer (i crec que això no ho vol ningú).

– Deixar que s’equivoquin i experimentin sols
La millor forma per aprendre què és el món i com funciona és deixar que ho facin ells sols. Si s’equivoquen, nosaltres hem d’estar allà per protegir-los física i emocionalment, però amb límits. De vegades, sense adonar-nos, fem us de la sobreprotecció (ja sigui per a que una classe surti bé o per evitar que es facin mal). Això no els protegeix a ells sinó als adults de les nostres pròpies pors. És per això, que la nostra ajuda l’hem de mesurar(evidentment és molt difícil assolir un grau genial, però si som conscients de la importància d’això, de ben segur millorarem).

Resumint una mica, diria que l’educació és una actitud que cada dia canvia, es modifica i s’experimenta. Tots aquests consells s’han estudiat i analitzat durant molts anys, és per això, que espero que avui dia ens serveixin a tots per millorar en aquest estil de vida educatiu. Prediquem amb l’exemple, Reflexionem els adults i així els alumnes també ho faran.