El Xavier Puig té 61 anys i és, des de fa un any i mig, el mag voluntari tant a la ludoteca com a les habitacions de la planta de Pediatria del Parc Taulí. És per això que vam pensar que podria donar-nos una altra versió per així arribar a la conclusió de si realment canvia la vida d’una persona al ser voluntària i la d’un nen al rebre el suport d’un voluntari. És a dir, a la ludoteca van els nens que estan suficientment bé per anar-hi i en canvi, ell es pot trobar altres situacions a les habitacions. Aquestes li poden haver afectat.
No només fa màgia hospitalària, sinó que a part d’haver col·laborat en altres àmbits com en La Marató de TV3 i en entitats com Oncolliga, va començar sent voluntari fa tres anys a l’Hospital de la Vall d’Hebrón de Barcelona, a Oncologia Pediàtrica. I aquí arriba la nostra hipòtesi, en la que ens qüestionem si a un voluntari li ha canviat la vida des que ho és. El Xavier va ser un alt directiu d’una empresa multinacional que es va jubilar anticipadament. Tot i així, ser voluntari li ha fet créixer com a persona. No es dedicava pas a la màgia, sinó que va aprendre i va practicar molt per fer les activitats que fa avui dia.
Anteriorment, pel poc temps lliure que tenia mentre treballava no ho podia posar en pràctica. Per tant, la seva vida sí va canviar, i molt. També va haver d’adaptar-se a l’entorn hospitalari, que té les seves pròpies pautes de funcionament, tot respectant les situacions de cada pacient i cuidadors, així com el bon funcionament de les unitats d’infermeria amb les que s’havia de relacionar.
Al Taulí, on es va apropar ja que residia a Sant Quirze del Vallès, va fer un parell d’entrevistes i va esperar una corresponent valoració sobre la conveniència i l’encaix de l’activitat que oferia. Una vegada això realitzat, es va incorporar. I és que com diem al nostre treball, no es pot ser voluntari en un dia. Passar a ser una persona voluntària no requereix uns estudis però sí alguna que altra formació, segons l’àmbit en el que t’especialitzes, com la que va fer ell. I si es vol aportar alguna activitat s’ha de comentar i acceptar pel coordinador de l’organització.
La seva motivació principal va ser oferir el mateix suport de voluntaris que va rebre ell durant el seu propi procés oncològic. No només desenvolupar-se en un hospital, sinó que concretament en Oncologia Pediàtrica va ser una gran motivació en agraïment als tractes i atencions rebudes anteriorment. Aquest tipus de motivació és comuna en alguns voluntaris.
Una de les coses que sempre diu en Xavier és que els voluntaris reben més del que donen. I, per la nostra experiència personal, ho afirmem. Com diu ell, les hores als hospitals són molt dures per a qui n’ha de fer ús i encara més, si a nivell físic a més de la duresa dels diagnòstics apareixen inconvenients a les cures, pors o incerteses. Per tant, la persona voluntària el que fa és transmetre energia positiva que ajuda a donar un xic d’optimisme i fins i tot, ajuda a evitar la soledat d’algunes persones. Aquesta és una possible motivació d’alguns voluntaris. La soledat moltes vegades no agrada i per aquest motiu hi ha persones, soles, que decideixen fer-se voluntàries. D’aquesta manera l’eviten i recullen l’agraïment implícit o explícit dels pacients i els seus cuidadors. No només els pacients necessiten oblidar-se del fet d’estar en un hospital i, per tant, el suport de voluntaris, sinó que els cuidadors (pares, avis…) i més encara en el cas de Pediatria, també en necessiten, ja que no poden mostrar el seu neguit per a no preocupar l’infant.
No ha pensat mai en deixar-ho, però sí ha necessitat una mica d’aire fresc i distància per a poder recuperar el nivell d’intensitat i energia que requereix el que fa. Va perdre uns pacients oncològics, nens i famílies amb els que havia estat tractant durant més d’un any i gestionar emocionalment això li va costar molt. Quan es va recuperar, va continuar amb la mateixa força amb la que ho havia estat fent.
Recomanaria l’experiència sempre que es tingués en compte les característiques personals de cadascú i sempre que es fes la formació adeqüada.
En Xavier pensa que la societat cada vegada és més conscient de la força d’aquest col·lectiu, que és cada vegada més preparat per a què hi accedeixin persones amb majors qualificacions personals i professionals. Però alhora, creu que no sempre gaudeixen de la visibilitat que mereixen, encara que cap voluntari actuï per a tenir visibilitat social. L’orgull és veure que la tasca que realitzen té una bona finalitat. Reben molt més del que donen.
Per a ell és molt important el pas de la intenció a l’acció. Com diem nosaltres, una bona intenció no es una bona intervenció si no hi ha acció. I es per això, que acaba la seva entrevista donant un missatge en el que creu profundament i que trasllada sempre. És el següent: “La més petita de les accions és la més gran de les intencions.”