Quan s’acompanya a una persona hospitalitzada s’ha de saber què és exactament l’acompanyament: l’acompanyament és estar. El pacient no pot expressar-se sol i és per això que amb la presència del voluntariat el malalt es descobreix a sí mateix. S’explora, s’expressa i el voluntari l’acull facilitant el moment per poder arribar a un sentiment de pau i alliberament.
S’ha de ser conscient que la malaltia canvia les regles del joc: els pacients tenen més pressió emocional (es troben més sensibles) i per això, els voluntaris tenen menys marge d’error: no es poden equivocar i han de ser exquisits en allò que fan i diuen. Es recomana als voluntaris, llavors, agafar uns minuts i trobar serenitat abans d’intervenir, per així poder estar al servei de l’angoixa de l’altre i no la pròpia.
Actitud del voluntari durant l’acompanyament
A l’acompanyament hi ha una sèrie de regles a seguir: sempre dir una paraula de menys, anar una pas per darrere i fer un gest de menys per tal de no intervenir quan no toca; estar a disposició de l’altre; ser sensibles amb el pacient i acceptar les limitacions, tant les externes com les pròpies per tal de no forçar una situació.
L’actitud durant l’acompanyament per a una bona comunicació ha de ser d’empatia: jo no sóc tú, pero puc empatitzar des de tú. La figura del voluntari s’ha de vincular estant, res més; no ha de demostrar tot el que sap sinó saber estar pendent de l’altre, són experts en inactivitat. Ha d’estar pel pacient per si el necessita però és possible que no el necessiti.
Alguns cops els acompanyaments poden ser especials amb persones amb discapacitats, en cadira de rodes o persones amb greus problemes de comunicació. L’actitud enfront aquestes situacions ha de ser empàtica també: posar-se en el seu camp de visió facilita la comunicació entre els dos, s’ha d’actuar amb naturalitat sense sentir-se incòmode per parlar de les limitacions del pacient. Alguns conceptes claus són: tractar a la persona segons l’edat, tenir paciència, preguntar en lloc de pressuposar, proposar alternatives a la conversa, evitar posar-se nerviós, etc.
Comunicació
La comunicació del voluntari és assertiva quan aquest té una bona autoestima, sap controlar les emocions davant els conflictes que sorgeixin, té clars els objectius a assolir i què és el que ha de fer.
A l’hora d’iniciar una conversa s’han de seguir uns passos: primer, saludar i presentar-se; seguidament, mantenir una petita conversa per calibrar si l’altre persona està receptiva i, si aquesta conversa flueix, preguntar si vol el servei.
Si el voluntari escolta, pot entendre i comprendre l’altre. Ha de desconnectar per estar atent; quan no es pensa pels altres i s’evita la necessitat de ser indispensable els errors disminueixen. L’escolta activa consisteix en empatitzar i legitimar, és a dir, conèixer el sentiment de l’altre mantenint silenci atent i deixant expressar. Quan l’altre persona s’expressa no busca una solució per part del voluntari, sinó que ella mateixa endreça les seves idees, dubtes i pors i acaba trobant la solució.
Quan s’escolta una persona que expressa una emoció intensa es poden distingir diverses respostes: les primeres són las que arriben a fer ràbia, és a dir, culpabilitzar, jutjar o opinar, fer broma, canviar de tema, dubtar; les segones són las que no arriben, com per exemple intentar calmar i animar, aconsellar… i per últim trobem les respostes que veritablement arriben i acompanyen, legitimitzar, ser sincer i fer sentir l’altre que té dret de sentir-se com se sent. Aquestes darreres són les que busca respondre el voluntari per tal que el pacient se senti comprès i còmode.
Per tant, buscar solució no és una bona intervenció, és una bona intenció; la millor ajuda és parlar poc, donar l’oportunitat que expliquin la seva història i estar i ser testimoni. El voluntari està per si el necessiten però potser no és el cas i no ha de fer del servei un assumpte personal.