A una estación de trenes llega una tarde, una señora muy elegante.

En la ventanilla le informan que el tren está retrasado y que tardará aproximadamente una hora en llegar a la estación.

Un poco fastidiada, la señora va al puesto de diarios y compra una revista, luego pasa al kiosco y compra un paquete de galletitas y una lata de gaseosa. Preparada para la forzosa espera, se sienta en uno de los largos bancos del andén. Mientras hojea la revista, un joven se sienta a su lado y comienza a leer un diario. Imprevistamente la señora ve, por el rabillo del ojo, cómo el muchacho, sin decir una palabra, estira la mano, agarra el paquete de galletitas, lo abre y después de sacar una comienza a comérsela despreocupadamente.

La mujer está indignada. No está dispuesta a ser grosera, pero tampoco a hacer de cuenta que nada ha pasado; así que, con gesto ampuloso, toma el paquete y saca una galletita que exhibe frente al joven y se la come mirándolo fijamente. Por toda respuesta, el joven sonríe… y toma otra galletita. La señora gime un poco, toma una nueva galletita y, con ostensibles señales de fastidio, se la come sosteniendo otra vez la mirada en el muchacho.

El diálogo de miradas y sonrisas continúa entre galleta y galleta. La señora cada vez más irritada, el muchacho cada vez más divertido.

Finalmente, la señora se da cuenta de que en el paquete queda sólo la última galletita. ” No podrá ser tan caradura”, piensa, y se queda como congelada mirando alternativamente al joven y a las galletitas. Con calma, el muchacho alarga la mano, toma la última galletita y, con mucha suavidad, la corta exactamente por la mitad. Con su sonrisa más amorosa le ofrece media a la señora.

-Gracias!- dice la mujer tomando con rudeza la media galletita.

-De nada- contesta el joven sonriendo angelical mientras come su mitad.

El tren llega. Furiosa, la señora se levanta con sus cosas y sube al tren. Al arrancar, des del vagón ve al muchacho todavía sentado en el banco del andén y piensa:

“Insolente”.

Siente la boca reseca de ira. Abre la cartera para sacar la lata de gaseosa y se sorprende al encontrar, cerrado, su paquete de galletitas…Intacto!.

Jorge Bucay

…La Ventafocs desitjava tant, tant, tant anar a la festa, que al final ho aconseguí. Però es va posar tan nerviosa que, al matí següent, no recordava res de res. 

Però allà es va trobar als dos senyors, amb una sabata de taló de punta preparats per emprovar-li. 

Al principi, gairebé no li cabia el peu a dins, però va fer força, i força, fins que el va poder ficar… i va ficar la pota!, ja que es va haver de casar amb el príncep.

Al príncep li agradaven molt les guatlles, però la Ventafocs era vegetariana: no menjava ni carn, ni peix, ni llet, ni ous, ni portava jaqueta de cuir! Però això sí, havia de cuinar les guatlles perquè eren el menjar que més li agradava al seu príncep. Li feia guatlles a la planxa, guatlles al forn, guatlles amb una cremeta deliciosa de panses i pinyons, guatlles a la bolonyesa, guatlles amb mongetes del ganxet… però res, mai encertava els gustos del seu maridet.- Aquestes les trobo salades, aquestes són massa dolces, aquestes estan crues! –deia el príncep enrabiat-.Mai cuinava les guatlles al gust del seu marit, i, a més, havia d’anar tot el dia a sobre d’aquelles sabates de taló de cristall de punta.

Al principi intentava posar l’esquena recta quan portava les sabates, però queia cap enrera, així que va començar a inclinar-se cap endavant. I per la seva esquena, totes les idees van començar a relliscar. Ah, i la punta del peu, xafada completament.

Cada vegada es trobava pitjor: malalta, trista… Tenia ganes d’explicar-ho a les seves amigues i així ho va fer.

– Quin rotllo de príncep, quin rotllo de guatlles i quin rotllo de talons! –explicava la Ventafocs-.Però les seves amigues li deien:- No n’hi ha per tant!- A mi m’ha tocat un príncep que li encanten les vaques i necessito vuit microones per escalfar-li el sopar.- Doncs el meu xicot és modern i jo haig d’anar amb unes plataformes de metre i mig pel carrer!

Així doncs, la Ventafocs va marxar pensant que es queixava massa del príncep i que no n’hi havia per tant, i, és clar, també va deixar d’explicar-li a les seves amigues els seus problemes… i va deixar de tenir amigues. Només tenia al príncep, les guatlles i les sabates de taló. L’esquena ben corbada i les plantes dels peus destrossades…

I després d’uns anys…- jijijijiji, jejejejeje, jojojojojojo, jujujujujuju…….Un dia va començar a riure i a pensar:

– Que innocent! Que innocent que era quan vivia amb els meus pares i em pensava que un príncep vindria a salvar-me! (jajaja,jejeje). Ara, després d’anys de viure aquí amb ell, me n’adono de que no et salva un príncep… Però ni un príncep, ni un camioner, ni un “disc-jockey”, ni una cantant d’Operación Triunfo… La única capaç de salvar-te ets…TU MATEIXA!Així que, per segona vegada en la seva vida, va cridar:- PROOOOOOOOOUUUUUUUUUU!!!!!! I va aparèixer la fada… que era una basta! Bé, he de dir-vos que les fades són morenes, gordetes i peludes… i unes bastes!.

Quan la fada va veure la Ventafocs la va abraçar ben fort, ben fort i ben fort. I la Ventafocs, quan es va sentir tan abraçada, que es va posar a plorar:

– Snif, snif…buàaaaaaaa!!!!! Feia tant temps que no plorava… Primer va començar plorant pel príncep i les guatlles i els talons, però després va continuar plorant més quan recordava que la seva madrastra sempre l’havia tractat malament, però és que el seu pare la tractava pitjor, i les seves germanes gairebé es moren per intentar estar ben, ben primes! Ho va plorar tot, tot, tot, fins i tot allò d’haver nascut a l’hospital en comptes de a casa. I va plorar també les seves dues vides anteriors, per si les mosques.

I quan ja ho va haver plorat tot, se’n va adonar de que s’havia quedat buida, però no es va espantar perquè tenia la fada al costat, i perquè, a més, s’estava sentint millor que mai.

– Aaaaaahhhhh… Buida!. Amb la por que em feia sempre quedar-me buida! Uaaaauuuuu… però si és increïble! A més, la Ventafocs ara sí que sabia que la única cosa que havia de fer era omplir-se, però de coses precioses. I com que tenia la fada al costat, doncs ho va aconseguir.

Va deixar al príncep, els talons i les guatlles i va muntar un restaurant vegetarià. A més, va conèixer més dones que els hi havia passat el mateix que a ella.Va conèixer a la Rateta Presumida, que es va apuntar a un taller de com superar-se sent dolenta i va canviar el seu llaç per un fuet…Csss, cssssss! Ara no hi ha ningú dolent que li demani per casar-se…cssssss! Després va conèixer a la Blancaneus i a la Bella Dorment, que s’estan despertant. Les van enverinar però mica en mica es van refent.I va conèixer també a la Caputxeta Vermella, que el seu cas encara era pitjor, li va sortir violent el caçador!

– Però Caputxeta, tu no vas conèixer a aquest senyor amb una escopeta sota el braç?. Aish, un altre dia fixa-t’hi millor!

Bé, el cas és que ara estan totes molt contentes, però una mica enfadades, perquè els hi sembla molt malament el paper que han hagut de fer en els contes, de noies que no podien decidir res, de noies que esperaven que els hi demanessin la mà i que els hi robessin la vida… Però d’això ja n’hi havia prou:- PROOOOOUUUUUU!

I ara, aquestes dones escriuran el seu conte, i començarà així:

– Vet aquí una vegada unes dones que no estaven soles…

Adaptació d’un conte de Nunila