Autor/a:Desconegut/daProcedència:Col·laborador/a

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjaven als extrems d’un pal i que portava damunt de les seves espatlles. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, per on perdia lentament part del seu contingut, mentre que l’altra era perfecta i per això conservava tota l’aigua fins al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa de l’aiguader, però quan arribaven, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua.

Riu Ganges (Índia)

Durant dos anys complets això va ser diàriament així, per descomptat la gerra sana estava molt orgullosa dels seus èxits, perquè es sabia perfecta per als fins per als que va ser creada. Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació.

Llavors, la gerra trencada li va parlar a l’aiguader dient-li:

–                Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots aprofitar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader, li va dir compassivament:

–                Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí.

Així ho va fer la gerra. I en efecte va veure moltíssimes flors precioses al llarg del camí, però, a pesar de tot se sentia afligida perquè al final, només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar.

L’aiguader llavors li va dir:

–                T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això. Vaig sembrar llavors de flors a tot el camí per on vas i tots els dies les has regat; i durant dos anys jo he pogut collir aquestes flors per a decorar l’altar del meu Mestre. Si no fossis exactament com ets, no hagués estat possible crear aquesta bellesa.

“Cada un de nosaltres té esquerdes… Tots som en algun aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que sempre existirà la possibilitat d’aprofitar les nostres pròpies “limitacions” perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim traure d’elles el millor profit, i que si allí estan…, potser és per alguna cosa…”

Procedència: El Salmista n. 148

Vet aquí que una vegada es va celebrar una competició… una competició de gripaus! L’objectiu era arribar al cim d’una gran torre.Hi havia, en el lloc, una gran multitud. Moltíssima gent per a vibrar i cridar per ells. Així doncs, va començar la competició… però com que la multitud no creia que poguessin arribar al cim d’aquella torre, el que més s’escoltava era:

-Quina pena!!! Aquests gripaus no ho aconseguiran… no ho aconseguiran…

En escoltar tot allò, els gripaus van començar a desistir…. Tot i així, n’hi havia algun que persistia i continuava pujant a la recerca del cim. I la multitud continuava cridant:

-Quina pena !!! Vostès no ho aconseguiran!

Els gripaus estaven donant-se per vençuts, menys un gripau, que seguia i seguia tranquil i ara cada vegada amb més força.

Ja arribant el final de la competició tots van desistir, menys aquest gripau que curiosament, en contra de tots, seguia i va poder arribar al cim amb tot el seu esforç. Els altres, és clar, volien saber com és que ho havia aconseguit. Un gripau li va anar a preguntar com havia aconseguit acabar la prova i van descobrir que… era sord!

       QUIN CREIEU QUE ÉS EL MISSATGE QUE ENS VOL TRANSMETRE EL CONTE? QUÈ EN PENSEU VOSALTRES D’AQUEST MISSATGE?

 (Apa, ja us podeu posar a escriure)