Un rei va anar fins el seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s’estaven morint.

El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Mirant al Pi, el va trobar caigut perquè no podia donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa.

La Rosa plorava perquè no podia ser alta i sòlida com el Roure. Aleshores va trobar una planta, una maduixera florint i més fresca que mai.

El rei va preguntar:

– Com és que creixes saludable enmig d’aquest jardí musti i ombriu?

No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies maduixes. Si haguessis volgut un Roure o una Rosa, els hauries plantat. En aquell moment em vaig dir: “Intentaré ser maduixa de la millor manera que pugui”.

Autor: Jorge Bucay

1.- Quin creieu que és el missatge que ens vol  transmetre el conte?

Autor/a:Desconegut/daProcedència:Col·laborador/a

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjaven als extrems d’un pal i que portava damunt de les seves espatlles. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, per on perdia lentament part del seu contingut, mentre que l’altra era perfecta i per això conservava tota l’aigua fins al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa de l’aiguader, però quan arribaven, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua.

Riu Ganges (Índia)

Durant dos anys complets això va ser diàriament així, per descomptat la gerra sana estava molt orgullosa dels seus èxits, perquè es sabia perfecta per als fins per als que va ser creada. Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació.

Llavors, la gerra trencada li va parlar a l’aiguader dient-li:

–                Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots aprofitar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader, li va dir compassivament:

–                Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí.

Així ho va fer la gerra. I en efecte va veure moltíssimes flors precioses al llarg del camí, però, a pesar de tot se sentia afligida perquè al final, només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar.

L’aiguader llavors li va dir:

–                T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això. Vaig sembrar llavors de flors a tot el camí per on vas i tots els dies les has regat; i durant dos anys jo he pogut collir aquestes flors per a decorar l’altar del meu Mestre. Si no fossis exactament com ets, no hagués estat possible crear aquesta bellesa.

“Cada un de nosaltres té esquerdes… Tots som en algun aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que sempre existirà la possibilitat d’aprofitar les nostres pròpies “limitacions” perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim traure d’elles el millor profit, i que si allí estan…, potser és per alguna cosa…”

Procedència: El Salmista n. 148

Vet aquí que una vegada es va celebrar una competició… una competició de gripaus! L’objectiu era arribar al cim d’una gran torre.Hi havia, en el lloc, una gran multitud. Moltíssima gent per a vibrar i cridar per ells. Així doncs, va començar la competició… però com que la multitud no creia que poguessin arribar al cim d’aquella torre, el que més s’escoltava era:

-Quina pena!!! Aquests gripaus no ho aconseguiran… no ho aconseguiran…

En escoltar tot allò, els gripaus van començar a desistir…. Tot i així, n’hi havia algun que persistia i continuava pujant a la recerca del cim. I la multitud continuava cridant:

-Quina pena !!! Vostès no ho aconseguiran!

Els gripaus estaven donant-se per vençuts, menys un gripau, que seguia i seguia tranquil i ara cada vegada amb més força.

Ja arribant el final de la competició tots van desistir, menys aquest gripau que curiosament, en contra de tots, seguia i va poder arribar al cim amb tot el seu esforç. Els altres, és clar, volien saber com és que ho havia aconseguit. Un gripau li va anar a preguntar com havia aconseguit acabar la prova i van descobrir que… era sord!

       QUIN CREIEU QUE ÉS EL MISSATGE QUE ENS VOL TRANSMETRE EL CONTE? QUÈ EN PENSEU VOSALTRES D’AQUEST MISSATGE?

 (Apa, ja us podeu posar a escriure) 

A una estación de trenes llega una tarde, una señora muy elegante.

En la ventanilla le informan que el tren está retrasado y que tardará aproximadamente una hora en llegar a la estación.

Un poco fastidiada, la señora va al puesto de diarios y compra una revista, luego pasa al kiosco y compra un paquete de galletitas y una lata de gaseosa. Preparada para la forzosa espera, se sienta en uno de los largos bancos del andén. Mientras hojea la revista, un joven se sienta a su lado y comienza a leer un diario. Imprevistamente la señora ve, por el rabillo del ojo, cómo el muchacho, sin decir una palabra, estira la mano, agarra el paquete de galletitas, lo abre y después de sacar una comienza a comérsela despreocupadamente.

La mujer está indignada. No está dispuesta a ser grosera, pero tampoco a hacer de cuenta que nada ha pasado; así que, con gesto ampuloso, toma el paquete y saca una galletita que exhibe frente al joven y se la come mirándolo fijamente. Por toda respuesta, el joven sonríe… y toma otra galletita. La señora gime un poco, toma una nueva galletita y, con ostensibles señales de fastidio, se la come sosteniendo otra vez la mirada en el muchacho.

El diálogo de miradas y sonrisas continúa entre galleta y galleta. La señora cada vez más irritada, el muchacho cada vez más divertido.

Finalmente, la señora se da cuenta de que en el paquete queda sólo la última galletita. ” No podrá ser tan caradura”, piensa, y se queda como congelada mirando alternativamente al joven y a las galletitas. Con calma, el muchacho alarga la mano, toma la última galletita y, con mucha suavidad, la corta exactamente por la mitad. Con su sonrisa más amorosa le ofrece media a la señora.

-Gracias!- dice la mujer tomando con rudeza la media galletita.

-De nada- contesta el joven sonriendo angelical mientras come su mitad.

El tren llega. Furiosa, la señora se levanta con sus cosas y sube al tren. Al arrancar, des del vagón ve al muchacho todavía sentado en el banco del andén y piensa:

“Insolente”.

Siente la boca reseca de ira. Abre la cartera para sacar la lata de gaseosa y se sorprende al encontrar, cerrado, su paquete de galletitas…Intacto!.

Jorge Bucay

…La Ventafocs desitjava tant, tant, tant anar a la festa, que al final ho aconseguí. Però es va posar tan nerviosa que, al matí següent, no recordava res de res. 

Però allà es va trobar als dos senyors, amb una sabata de taló de punta preparats per emprovar-li. 

Al principi, gairebé no li cabia el peu a dins, però va fer força, i força, fins que el va poder ficar… i va ficar la pota!, ja que es va haver de casar amb el príncep.

Al príncep li agradaven molt les guatlles, però la Ventafocs era vegetariana: no menjava ni carn, ni peix, ni llet, ni ous, ni portava jaqueta de cuir! Però això sí, havia de cuinar les guatlles perquè eren el menjar que més li agradava al seu príncep. Li feia guatlles a la planxa, guatlles al forn, guatlles amb una cremeta deliciosa de panses i pinyons, guatlles a la bolonyesa, guatlles amb mongetes del ganxet… però res, mai encertava els gustos del seu maridet.- Aquestes les trobo salades, aquestes són massa dolces, aquestes estan crues! –deia el príncep enrabiat-.Mai cuinava les guatlles al gust del seu marit, i, a més, havia d’anar tot el dia a sobre d’aquelles sabates de taló de cristall de punta.

Al principi intentava posar l’esquena recta quan portava les sabates, però queia cap enrera, així que va començar a inclinar-se cap endavant. I per la seva esquena, totes les idees van començar a relliscar. Ah, i la punta del peu, xafada completament.

Cada vegada es trobava pitjor: malalta, trista… Tenia ganes d’explicar-ho a les seves amigues i així ho va fer.

– Quin rotllo de príncep, quin rotllo de guatlles i quin rotllo de talons! –explicava la Ventafocs-.Però les seves amigues li deien:- No n’hi ha per tant!- A mi m’ha tocat un príncep que li encanten les vaques i necessito vuit microones per escalfar-li el sopar.- Doncs el meu xicot és modern i jo haig d’anar amb unes plataformes de metre i mig pel carrer!

Així doncs, la Ventafocs va marxar pensant que es queixava massa del príncep i que no n’hi havia per tant, i, és clar, també va deixar d’explicar-li a les seves amigues els seus problemes… i va deixar de tenir amigues. Només tenia al príncep, les guatlles i les sabates de taló. L’esquena ben corbada i les plantes dels peus destrossades…

I després d’uns anys…- jijijijiji, jejejejeje, jojojojojojo, jujujujujuju…….Un dia va començar a riure i a pensar:

– Que innocent! Que innocent que era quan vivia amb els meus pares i em pensava que un príncep vindria a salvar-me! (jajaja,jejeje). Ara, després d’anys de viure aquí amb ell, me n’adono de que no et salva un príncep… Però ni un príncep, ni un camioner, ni un “disc-jockey”, ni una cantant d’Operación Triunfo… La única capaç de salvar-te ets…TU MATEIXA!Així que, per segona vegada en la seva vida, va cridar:- PROOOOOOOOOUUUUUUUUUU!!!!!! I va aparèixer la fada… que era una basta! Bé, he de dir-vos que les fades són morenes, gordetes i peludes… i unes bastes!.

Quan la fada va veure la Ventafocs la va abraçar ben fort, ben fort i ben fort. I la Ventafocs, quan es va sentir tan abraçada, que es va posar a plorar:

– Snif, snif…buàaaaaaaa!!!!! Feia tant temps que no plorava… Primer va començar plorant pel príncep i les guatlles i els talons, però després va continuar plorant més quan recordava que la seva madrastra sempre l’havia tractat malament, però és que el seu pare la tractava pitjor, i les seves germanes gairebé es moren per intentar estar ben, ben primes! Ho va plorar tot, tot, tot, fins i tot allò d’haver nascut a l’hospital en comptes de a casa. I va plorar també les seves dues vides anteriors, per si les mosques.

I quan ja ho va haver plorat tot, se’n va adonar de que s’havia quedat buida, però no es va espantar perquè tenia la fada al costat, i perquè, a més, s’estava sentint millor que mai.

– Aaaaaahhhhh… Buida!. Amb la por que em feia sempre quedar-me buida! Uaaaauuuuu… però si és increïble! A més, la Ventafocs ara sí que sabia que la única cosa que havia de fer era omplir-se, però de coses precioses. I com que tenia la fada al costat, doncs ho va aconseguir.

Va deixar al príncep, els talons i les guatlles i va muntar un restaurant vegetarià. A més, va conèixer més dones que els hi havia passat el mateix que a ella.Va conèixer a la Rateta Presumida, que es va apuntar a un taller de com superar-se sent dolenta i va canviar el seu llaç per un fuet…Csss, cssssss! Ara no hi ha ningú dolent que li demani per casar-se…cssssss! Després va conèixer a la Blancaneus i a la Bella Dorment, que s’estan despertant. Les van enverinar però mica en mica es van refent.I va conèixer també a la Caputxeta Vermella, que el seu cas encara era pitjor, li va sortir violent el caçador!

– Però Caputxeta, tu no vas conèixer a aquest senyor amb una escopeta sota el braç?. Aish, un altre dia fixa-t’hi millor!

Bé, el cas és que ara estan totes molt contentes, però una mica enfadades, perquè els hi sembla molt malament el paper que han hagut de fer en els contes, de noies que no podien decidir res, de noies que esperaven que els hi demanessin la mà i que els hi robessin la vida… Però d’això ja n’hi havia prou:- PROOOOOUUUUUU!

I ara, aquestes dones escriuran el seu conte, i començarà així:

– Vet aquí una vegada unes dones que no estaven soles…

Adaptació d’un conte de Nunila