Una necròpoli és un cementiri, un lloc destinat per enterrar a les persones.
Necròpoli significa ciutat dels morts o cadàvers ja que prové del grec necro: mort o cadàver i polis: ciutat.
El terme necròpoli s’utilitza per designar cementiris que pertanyen a grans ciutats.
Els ciutadans romans no eren enterrats dins de la ciutat perquè la llei romana ho prohibia per qüestions d’higiene i salubritat. Predominava la pràctica de la cremació, segons les creences si el mort es cremava, l’ànima d’aquest arribaria més ràpid al seu destí.
La societat romana era molt desigual, hi havia grans diferències de poder i de riquesa. Els patricis que eren els més privilegiats i poderosos ,controlaven les grans magistratures polítiques mentre que els plebeus no tenien el mateix accés a la riquesa.
Aquestes diferències influïen en els tipus d’enterraments. Les famílies riques podien permetre’s la construcció de grans sepulcres i mausoleus similars a temples, mentre que els plebeus havien de conformar-se amb simples pedestals.
El ritual funerari que utilitzaven en l’antiga Roma era la incineració.
Si el cadàver era incinerat es col·locava sobre una pira funerària que després de la cerimònia era apagada amb vi, les restes del cadàver es dipositaven en un atuell o urna i després s’enterrava en la tomba.
Malgrat les diferències socials, la cerimònia per acomiadar al difunt eren iguals, el ritual començava pronunciant tres vegades el nom del difunt per assegurar-se que havia mort.
Una vegada mort, el cos es vetllat durant vuit dies, es renta i perfuma, vestint-ho amb les robes pròpies segons la seva posició social, es col·locava en un jaç per exposar-ho en l’atrium de l’habitatge familiar amb els peus en direcció a l’entrada principal.
La llei prohibia els luxes en els funerals, però permetia decorar al mort, normalment eren decorats amb una corona de llorer o dues monedes sobre els seus ulls. Abans de treure’l de la casa es realitzava una máscara funerària de cera per recordar el seu rostre.
Els membres de la família es posaven màscares i recorrien la ciutat amb el cos a la nit. Podien contractar actors o músics que recorrien la ciutat amb ells.
Si era una família patrícia i el difunt tenía un càrrec polític es realitzava una oració publica en el fòrum, aquesta cerimònia es deia laudatio.
Finalment es traslladava el cos fins a la necròpolis i allí s’enterrava.
Els romans mostraven el seu dolor durant diversos dies, col·locant una branca de xiprer a la porta de la casa familiar, als nou dies es realitzava un banquet en honor al difunt (novendalia).
El dol familiar durava uns deu mesos, en els quals no es podia realitzar cap festa.
Polibi, un historiador grec describia els enterraments romans d’aquesta manera:
“Cuando se ha retirado el cadáver de la casa, se le conduce hacia el foro con los restantes ornamentos, delante de la tribuna, permaneciendo todos los asistentes alrededor; si el difunto deja un hijo mayor de edad y se encuentra presente, éste, y si no, algún otro pariente, sube a la tribuna y habla de las virtudes del fallecido y de las gestas que llevó a cabo en vida. Después de este acto entierran el cadáver y, cuando han cumplido los ritos habituales, colocan una estatua del difunto en un lugar visible de la casa, en una hornacina de madera.
En las festividades públicas exponen las imágenes cuidadosa-mente colocadas. Cuando muere algún otro familiar ilustre, también las sacan en el entierro y las colocan encima del rostro de personas que se les parezcan en estatura y en el físico y son conducidos sobre carros precedidos de los haces, las hachas y las demás insignias que les solían acompañar en vida, de acuerdo con la categoría de cada uno y con su actividad política.”
POLIBIO, 6,53, 1-
Les necrópolis estaven situades en les bandes de les vies, per tant, els vianants i viatgers que s’apropaven a les ciutats, passaven forçosament per davant de les tombes, s’hi aturaven per obsevarles i llegien les inscripcions que tenien, pronunciaven els seus noms i els dedicaven un pensament.
