Els romans van realitzar un gran procès de senyalització de les vies, per tal de què els viatgers no és perdessin en els seus trajectes i per què així coneixerien la via que estan transitant.
Per conèixer la distància del recorregut, els viatgers disposaven d’unes fites de pedra anomenades mil·liaris (miliarium) que s’aixecaven al llarg del camí.
Com a norma general cada mil·liari havia de ser d’una manera determinada, havia de ser una columna cilíndrica o paral·lelepípede amb un diàmetre entre 0,50 a 0,80 metres , la seva dimensió era variable encara que normalment eren de gran alçada, podien arribar a tenir entre dos i quatre metres. Normalment els mil·liaris s’aixecaven cada mil passos (1478 m).
En general cada mil·liari portava les següents indicacions:
- Nom de l’emperador que havia obert o fet obrir la via, o bé s’havia encarregat de la seva conservació (en el cas de l’emperador s’indicaven els seus títols).
- El nombre d’anys en exercici del pretor o del cònsol local.
- La lletra M (millia), o L (lloc), seguida d’una xifra que indicava la distància, de vegades com a complement, es trobava la lletra P (passus “pas”), acompanyada d’una última xifra.
D’aquesta manera el mil·liari no solament oferia informació practica sinó que també era un instrument de propaganda.
La indicació de les distàncies era molt variable, ja que es podia creuar amb una altra via.
En les carreteres importants es col·locaven entre les pedres mil·liaris tabellarii, pedres segellades en el marge de les voreres, no tenien cap inscripció, solament assenyalaven la desena part d’una milla o estadi.
Finalment a les grans ciutats es fixaven grans tauletes de pedra o de marbre que portaven gravat el nom de les ciutats que la limitaven amb les seves distàncies respectives.
Actualment aquestes inscripcions de pedra tenen un gran valor arqueològic, ja que gràcies a elles podem saber el traçat que seguien algunes calçades ja desaparegudes i quines van ser les èpoques de major activitat i funcionament.
Per instal·lar els mil·liaris en la distància correcta s’utilitzava un carro amb un hodòmetre, instrument que feia caure un còdol en un bol de metall a cada milla.
Aquest carro era fabricat amb rodes especials d’1,2 metres de diàmetre i 12,5 de circumferència, així quatre-centes voltes de la roda feien una milla romana.
Els viatgers a part de guiar-se amb els mil·liaris, també disposaven de l’ajuda d’una sèrie de mapes.
Aquests no eren mapes topogràfics a escala sinó que eren plànols esquemàtics de cada calçada en particular en els quals s’identificava cada ruta, les distàncies en milles i assenyalaven les ciutats, els passos de muntanyes, els rius…
La font més important d’identificació de les vies romanes és l ‘Itinerarium Provinciarum Antoni Augusti o Itinerari d’Antoni un document que es va realitzar durant el mandat de Dioclcià al 290 d. de C.
Aquesta font està formada per una relació de camins on consta el punt de partida, el punt de destinació, les etapes intermitges del trajecte (mansio) i les distàncies en milles romanes (milla passuum).
Aquest document inclou un total de 372 rutes i 34 corresponen a la península ibèrica, una densa xarxa de vies de les quals les capitals de província (Tarraco, Corduba i Emerita Augusta) eren els focus principals.
Aquest itinerari era utilitzat per alts dignataris imperials i en missions de l’exèrcit, ja que els obligaven a recórrer llargues distàncies. Per tant, aquest itinerari no es va crear amb l’objectiu de reflectir tota la xarxa viària de l’imperi romà sinó que només mostrava les vies de major importància.
Pel nord d’Hispània el mapa més importat que recollia les vies era l’Itinerari de fang, un conjunt de mapes de carreteres de l’època, que conté les mansions i ciutats que hi ha en cada ruta, així com la distància entre elles. Les taules estan formades a partir de fragments minúsculs d’argila. Una raresa d’aquestes tauletes és la seva forma, la part superior esta perforada, per subjectar-les, segurament, a la paret.
- Taula I: assenyala el recorregut de la Via Legione VII Gemina ad Portum Blendium que,parteix de Legio VII Gemina (Lleó) i té el seu final en Portus Blendium (Suances).
- Taula II: mostrava l’itinerari corresponent a la Via Asturica Ad Emeritam Augustam que unia Asturica Augusta (Astorga) amb Emerita Augusta (Mèrida).
- Taula III: es correspon amb la Via Asturica ad Bracar.
- Tabla IV: mostra el recorregut corresponent a dues vies romanes: la Via Lucu Augusti ad Iria i la Via Lucu Augusti ad Dactionum.
Altres fonts d’estudi de la xarxa viària romana són els Vasos Apol·linars que també reben el nom de Vascula Apollinaria i Gots de Vicarello, són quatre gots de plata que es van trobar en les termes de Vicarello, al costat del llac de Bracciano (Acquae Apollinares), prop de Roma, al 1852.
Aquests gots tenen forma de mil·liaris, es creu que són d’algun gadità que buscava la salut en les aigües del llac. En les seves parets estan gravats els noms i les distàncies entre les diferents estacions de la via que portava de Gades a Roma, amb una longitud d’unes 1.841 milles romanes.
Per acabar, els romans disposaven de la Taula Peutinger, és un dels mapes més importats que hi havia. Consisteix en un rotlle de pergamí del S. XIII, era el mapa mundi del S. I i II que utilitzaven els romans, actualment està perdut, però en el segle IV hi van fer la primera copia tot i que no es conserva censera, llavor al XIII, un monjo de Colmar en va realitzar una altra.
El rotllo té set metres de longitud per trenta centímetres d’alçada i presenta els diferents territoris del món romà dividits en 12 fulles o segments. La primera d’elles, reproduïa Hispània i la part occidental de les Illes Britàniques.
El mapa és molt esquemàtic, mostra les masses de terra que estan distorsionades, i també ens mostra molts assentaments romans, les seves carreteres, rius, muntanyes i mars. També apareixen les distàncies.
