Les calçades romanes han estat molt importants per l’economia de tot l’Imperi Romà i la romanització.
Encara que hagin passat molts anys des del seu origen segueixen sent molt importants per la seva extraordinària construcció, ja que els romans utilitzaven la seva capacitat constructiva per adaptar-la a les necessitats de cada regió.
Moltes de les vies, encara actualment, estan en bon estat.
Són particularment famoses per seguir un traçat recte, sempre que el terreny ho permetés. Els romans no disposaven de mapes fiables a escala ni brúixoles i els instruments de topografia que tenien eren menys exactes que els actuals, no obstant això no va ser un gran obstacle ja que els oficials de l’exèrcit, tenien un sentit especial per captar la geografia de totes les zones on es movien.
Tenien un sentit especial per captar la geografia de totes les zones on es movien. En qualsevol cas molts historiadors consideren una possible hipòtesi que per traçar el camí més directe, utilitzaven senyals de fum o marques lluminoses llavors resultava mes fàcil unir dos llocs que es veien en un camp obert.
En la imatge que trobem a continuació S’observa que seguien un recorregut en línia recta durant distàncies considerables. Els romans sempre buscaven les rutes més directes possibles. Encara que si mirem la següent imatge observem que durant certs quilòmetres es produeixen petites zigazagues.
Els problemes que podíem trobar en la construcció de les vies eren de molts tipus. Un d’ells era trobar-se amb terrenys muntanyencs, ja que era molt més difícil traçar una línea recta que en un tarreny pla. En aquests casos els enginyers romans no dubtaven en excavar les muntanyes fins a aconseguir una inclinació adequada, ja que la calçada havia de travessar la cadena muntanyosa, sinó era possible, era llavors quan s’havia de fer un zigzagueig en el camí.
Un altre obstacle que podíem trobar era construir la calçada sobre terrenys humits, ja que la carretera podia patir esquerdes o esfondraments, en aquests casos els romans construïen una fonamentació especial. és a dir, cavaven a molta profunditat i posàven una capa més d’estatumen i rudo, així els ciments del subsòl eren més compactes i no deixaven passar l’aigua. Per assegurar-se totalment de que no es filtrava l’aigua de la pluja, les calçades estaven una mica corbades, per tal de que no s’entollés l’aigua al mig de la calçada.
Un altre mètode per retirar l’aigua de les calçades va ser construir un sistema de clavegueram, que solia seguir pel costat del camí de les vies i desembocava als rius.
El procediment per fer el traçat de les vies constava de dues fases:
a) La primera consistia a establir la ruta que s’anava a construir posteriorment. Per dur a terme la primera fase s’utilitzaven senyals lluminosos que es col·locaven a l’alba o a la posta de sol, per tal de que és veiessin amb més claretat, amb aquest mètode es veia el senyal anterior i el següent i amb un procés d’ajustos s’anaven movent fins a formar una línea recta, i és convertia en el traçat provisional.
b) La segona fase es basava en transformar el traçat provisional en una ruta pràctica sobre el terreny. Marcaven amb estaques o pedres en intervals regulars el traçat provisional i a partir d’aquí quedava establerta la ruta pràctica.
Per concretar aquestes fases utilitzaven la groma, era un aparell que utilitzava el topògraf (agrimensor), servia per comprovar que el traçat de la via estigués perfectament horitzontal. Si observem la imatge que trobem a continuació, veiem com els agrimensors utilitzaven la groma, per mitjà de quatre pesos de plom que penjaven d’un fil que estava lligat a quatre braços encreuats horitzontalment i aquests enganxats a un pal vertical aconseguien anivellar el terra, ja que els pesos li marcaven si hi havia desnivell o no. L’agrimensor mirava el llarg dels braços per traçar una línia recta o un angle recte.
També utilitzaven la dioptra, un altre instrument d’anivellació. No es podien mesurar grans distancies, així que s’havien de fer càlculs constantment, el topògraf s’havia de detenir varies vegades i agafar les mesures per després sumar-les totes i obtenir la distancia total entre la via i la ciutat.
El següent pas per a la construcció d’una calçada era l’estructura. Podia ser variable ja que cadascuna d’elles s’havia d’adaptar al terreny de construcció i també adaptar-se als materials que disposaven.
Gràcies a Marcus Vitruvius Pollio, el qual fou un arquitecte, escriptor i enginyer romà del segle I a.C., sabem una mica més sobre les parts d’una calçada. Per a ell una calçada perfecta havia de constar de quatre parts que eren l’statumen, el rudus, el nucleus i el pavimentum.
1. El primer pas per la construcció d’una calçada era quan l’agrimensor definia el traçat que havia de seguir la via, una vegada establert el traçat es realitzava una desforestació, un procés que s’utilitza per fer desaparèixermasses forestals i seguidament es feia una explanació. L’amplària de la calçada es realitzava mitjançant dues voreres paral·leles.
2. Seguidament s’excavava una rasa molt profunda en la qual es col·locava una capa de pedres gruixuda que es mantenia fixa. (1)
Aquesta capa era coneguda com statumen, era la part més important de l’estructura, ja que eren els fonaments on s’anava assentar la calçada, el grossor dels fonaments variava entre 25 i 60 centímetres i ho formaven pedres aglomerades amb calç o argila blanca.
Quant pitjor qualitat tènia el terreny més important havia de ser aquesta fonamentació, ja que una via construïda d’aquesta manera resultava ferma i resistent per suportar càrregues pesades.
Cada subsòl requeria un tipus diferent de fonaments: per exemple els sòls del nord d’Àfrica eren més durs per tant necessitaven pocs fonaments, i els terrenys rocosos pel pas dels Alps no necessitaven cap; no obstant això, en els sòls tous sobretot per la part d’Europa era molt important construir les vies amb fonaments sòlids, per evitar que el tràfic destruïes la calçada.
Normalment s’anaven col·locant pedres esmicolades en capes encara que en els terrenys pantanosos primer de tot calia construir una calçada de troncs per tal de que mantinguessin la calçada al seu lloc. L’aigua de la pluja havia de romandre el menor temps possible en la calçada, ja que si arribava a filtrar-se espatllaria els fonaments.
A causa d’això totes les calçades estaven una mica corbades perquè l’aigua escorregués i no es quedés en la superfície i fora de la calçada, s’excavava el terreny perquè formés un pendent a cada costat i així l’aigua circularia i acabaria en una fossa.
Un altre mètode per tal de construir una calçada és construir calçades sobre una plataforma o agger, solia tenir més d’un metre d’alt i servia per ajudar a eliminar l’aigua, a més a més servia per proporcionar una bona visibilitat durant el seu avanç, un aspecte molt útil per a les maniobres miltars.
El següent pas era col·locar sobre l’statumen una capa formada per sorra o graveta compactats, tènia un espessor de 22 centímetres i rebia el nom de rudus(2).
A continuació es trobava el nucleus (3), estava format per pedres triturades barrejades amb calç, sorra i còdols. Piconada amb un corró, aquesta capa tenía un grossor de 30 centímetres.
Tota aquesta estructura era aplanada (4) i després era coberta pel paviment o summa crusta,(5), l’últim pas per a la construcció. Eren pedres tallades a mesura que formaven la superfície de la carretera, aquestes lloses eren anivellades mitjançant capes de terra.
El paviment havia de ser molt dur, la duresa depenia de la qualitat de la pedra utilitzada. En algunes calçades per exemple en la Via Àppia la superfície estava formada per lloses molt ben col·locades i polides.
Aquestes grans lloses que utilitzaven a la summa crusta no s’assemblen a les que utilitzem nosaltres per pavimentar, sinó que tenien una forma punxeguda per la part de sota per a que s’endinsessin amb més fermesa al nucli. Tot i que també era freqüent que la superfície no estigués tant ben acabada i estigués composta per pedres molt grans o amb troncs de fusta que havien posat els homes o animals per tal d’aconseguir una superfície més compacta i uniforme.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0bZuG0weGmM[/youtube]
Sobre les vies conservades a Hispània, la capa de rodadora no es realitzava amb grans pedres, sinó amb materials solts escampats sobre altres capes inferiors. Aquesta capa superior de grava natural extreta de pedra àrida fina o de còdols era la mes adequada per a les peülles dels animals, afavorint el galop dels cavalls i el moviment de les rodes dels carros, però també tènia els seus inconvenients, ja que podia aixecar pols seca per tant els viatgers es veien afectats, fins i tot estant protegits pel carro cobert.
A les poblacions més importants els viatgers disposaven de termes per netejar-se i refrescar-se del gran viatge.
Seguint amb la estructura de les calçades, abans explicada, cal dir que actualment en algunes d’elles, a uns dos metres per sota de les carretera actuals trobem les antigues calçades romanes, les investigacions han trobat que a sobre de la calçada romana s’han trobat restes d’argila sorrenca i una altre capa de creta espinada.
Les capes intervenen en total, uns seixanta centímetres de profunditat, molts estudis han cregut que la capa creta podia ser la superfície de la primera calçada romana encara que posteriorment s’ha observat que no semblava lògic ja que es mantenia llisa i ben anivellada, és probable que la superfície fos la capa de grava i còdols la que es trobava per sobre de la capa creta.
Posteriorment s’havia construït una nova capa de calçada grava amb una superfície de còdols damunt de l’anterior.
A partir de llavors aquest procés contínua fins a arribar al moment actual (durant dos mil anys) hi ha sota un metre i mitjà de calçada romana.
