Les vies eren una superfície de lloses o de pedres que servien per transitar i comunicaven diferents ciutats, pobles o propietats privades.
Van ser un element clau pel desenvolupament de l’Imperi, ja que van tenir una gran influència en la difusió de la nova cultura i van ajudar a romanitzar tot l’Imperi.
En un principi les vies van estar dissenyades per a usos militars i polítics, car així tindrien més control i podrien traslladar-se en poc temps a les principals zones de l’Imperi però una vegada construïdes van adquirir una importància econòmica ja que com unien diferents regions, facilitaven les comunicacions i fomentaven més el comerç.
Quan les vies van començar a tenir més importància es van començar a dissenyar seguint un pla d’expansió. Era necessari disposar de bones carreteres perquè les tropes poguessin traslladar-se en poc temps.
Com tenien una finalitat militar van construir les calçades amb sistemes més complexos, amb la possibilitat de suportar pesos mes elevats i fer-les més permanents. Aquestes van adquirir importància com a vies de comunicació entre Roma i les províncies més allunyades, i així tenien un major control sobre els seus territoris.
La idea d’aquests projectes va sorgir per l’aristocràcia o el Senat, encara que en diverses ocasions es demanava l’opinió al poble romà (Populus Romanus). El projecte es posava en mans d’una comissió senatorial o d’un home en particular que ocupava el càrrec de censor o d’ edil. Els quals eren els encarregats d’assegurar-se que aquest projecte es portés a terme. Les mateixes ciutats eren les encarregades del manteniment de les seves vies.
Cap al final de la República, es va crear el càrrec de director de les vies, rebia el nom de Curatur Viarum, es va crear perquè s’havien dut a terme moltes obres publiques, per tant volien passar la responsabilitat d’algunes obres a les mans d’homes perquè exercissin el càrrec designat. S’encarregava de que tot el projecte es realitzés correctament i es feia càrrec del seu manteniment.
Les mateixes ciutats s’encarregaven del manteniment de les seves vies.
Un cop les vies arribaven a les ciutats, no s’acabaven allí, sinó que canviaven una mica per tal d’adaptar-se a l’interior de les ciutats. Els carrers, els quals seguien la mateixa estructura que la construcció de les vies, van ser essencials per crear una estructura urbana. Els romans van utilitzar el disseny de les ciutats gregues, basat en un pla hipodàmic.
Aquesta forma d’organització tan fàcil dels carrers de les ciutats romanes era una gran ajuda pels viatgers o comerciants que utilitzaven les vies per anar d’una ciutat a l’altre. Podien trobar el descans en les ciutats, o bé trobar fàcilment el fòrum per tal de vendre els seus productes i a contiunació seguir el seu camí tan sols seguint el cardo maximus o bé el decomanus maximus, els carrers principals, segons la orientació que seguissin.
A més a més, els viatgers sabien que s’apropaven a les ciutats perquè en els ultims trams les vies romanes estaven decorades per monuments funeraris.
Les vies es podien classificar de diverses formes en funció de la seva ubicació:
– Les viae publicae: eren les principals vies romanes; tenien com a funció unir les ciutats més importants de l’Imperi. Eren públiques, és a dir l’Estat les finançava amb els impostos que rebia de les ciutats. Actualment serien com les nostres autopistes.
Dins d’aquestes podem trobar les viae militares que es caracteritzaven pel seu interés estratégic, i les viae consulares que eren importants pel comerç de l’Imperi i enllaçaven totes les ciutats.
– Les viae vicinales: eren les vies que comunicaven els pobles i ciutats menys importants. Gran part dels camins de l’Imperi romà eren d’aquest tipus. Actualment serien les carreteres comarcals o municipals.
– Les viae privatae: aquestes vies unien propietats privades. Només les utilitzaven els patricis que les haurien finançat particularment.