Si algun dia un alumne em preguntés com s’ha de llegir la Bíblia em posaria en un seriós compromís, ja que és una qüestió complexa i difícil de respondre. Per llegir la Bíblia cal tenir en compte una sèrie de criteris i orientacions. Quan llegim un text o un capítol qualsevol d’algun dels llibres que formen la Bíblia, hem de tenir en compte el context a què es refereix, perquè si no ho fem el text es descontextualitza i tal com assenyala el bibliòleg i bon amic, Justino Martínez[1]: “Un Texto fuera de su Contexto puede servir para cualquier Pretexto”.Cada llibre, cada capítol i cada verset es refereix a determinats contextos literaris, històrics, culturals, socio-polítics, i religiosos. I per aquesta raó és imprescindible conèixer els contextos en què foren escrits i explicats els diferents llibres que formen la Bíblia. Des de la manera d’escriure (narracions, càntics provinents de tradicions orals, salms, proverbis, evangelis, cartes, llibres profètics, històrics, deuterocanònics, poètics, espirituals, pedagògics, jurídics, etc.), i els diferents recursos literaris (l’existència de diverses tradicions[2], sovint entrellaçades, i traduccions [hebrea i grega], determinades expressions i conceptes[3], costums, idees, etc.; el marc geogràfic i històric, el temps històric a què es refereix cada llibre (des de l’època patriarcal dels segles XVIII-XIII, passant per la sortida d’Egipte a mitjans del segle XIII, l’assentament a Palestina de finals del segle XIII, l’època dels Jutges durant els segles XII-XI, la monarquia unida 1030-931 aproximadament, els dos regnes del 939 al 586, l’exili a Babilònia 538-333, l’època de domini persa 538-333, l’època grega 332-63, fins a l’inici de la dominació romana a l’any 63 aC); i considerant els contextos econòmics, polítics, socials, culturals i religiosos de cada moment i de cada situació. En aquest sentit, hem de tenir en compte, que no és el mateix el grau d’independència política, econòmica, cultural i religiosa del poble d’Israel des de l’assentament a Palestina fins a la formació dels dos regnes (vegeu per exemple els llibres del Deuteronomi, Jutges, o el primer llibre dels Reis), que durant el captiveri a Egipte o l’exili a Babilònia (vegeu el llibre de l’Èxode pel que fa a l’opressió egípcia, o el segon llibre dels Reis, Ezequiel, Lamentacions, Isaïes, Jeremies, o els quatre Càntics del Servent, respecte a la traumàtica experiència de l’exili babilònic. Fins i tot el llibre del Gènesi (sobretot els primers 11 capítols), escrit entorn el 550 aC, durant el confinament a Babilònia, reflecteix l’etapa de l’exili, esdevenint un llibre clarament contestatari (contracultural), en oposició a la cultura i la religiositat dominant.
Un cop assenyalada aquesta consideració, passarem a enumerar un seguit de criteris a tenir en compte a l’hora de llegir, comprendre i interpretar els missatges de la bíblia. És recomanable començar pel principi de cada llibre i llegir capítol rere capítol, seguint l’ordre preestablert, fins a l’acabament. En el cas del llibre de Jonàs, és imprescindible fer-ho d’aquesta manera, ja que el darrer capítol: Misericòrdia de Déu i indignació de Jonàs, finalitza amb una pregunta retòrica que fa referència als altres capítols del llibre. Cal fixar-se sobretot en els principis (les introduccions) i els acabaments (els desenllaços) de cada llibre, capítol i verset, perquè és on se solen apuntar les claus per entendre i interpretar els missatges de cada lectura. Tanmateix, però, no podem obviar que els versets formen part d’un tot, i que s’han de comprendre en el seu conjunt. El criteri de la successió cronològica és vàlid a tots els nivells, tant pel que fa a la lectura de llibres sencers, capítols i versets. En aquesta línia destaca l’Evangeli de Lluc, capítol 15, 1-32, redactat d’una manera que només es pot entendre des d’una visió de conjunt; si llegim els versos per separat perd el sentit originari.
Un segon criteri respon a la idea de la lectura atenta i curosa. Cal llegir el llibre, capítol i verset tantes vegades com faci falta; s’ha de llegir i rellegir; centrar-se en el context (literari, històric, polític, social, cultural i religiós), fixar-se en els títols dels diferents capítols, que sovint són d’allò més reveladors per entendre els missatges, en els personatges[4] que hi apareixen (en les seves accions, gestos i actituds), en les diverses temàtiques (en aquest punt diferenciaríem entre l’Antic i el Nou Testament; en el primer hi predominen aspectes com la fam, la mort, la guerra, la misericòrdia, el pecat, el càstig, l’amor, la fraternitat, o l’aliança, entre d’altres; en el segon els temes més recurrents són les paraules i els fets de Jesús, les paràboles, els miracles i les guaricions, la passió, mort i resurrecció, la fe en el missatge de Jesús, els inicis del cristianisme i l’expansió de la bona nova de Jesús), en les paraules clau (paraules que es repeteixen constantment), en les simbologies, en els detalls, en l’ús de determinades expressions, en les preguntes retòriques o preguntes sense resposta[5], fetes amb la finalitat d’interaccionar amb el lector (en aquesta línia destaca l’Evangeli de Marc on hi trobem més de 100 preguntes retòriques), en les notes al peu (les notes a peu de pàgina sovint poden clarificar i precisar possibles dubtes i determinades dificultats de lectura). Per altra banda també cal anotar els dubtes, les preguntes, les dificultats de comprensió, i d’interpretació que ens pugui suscitar la lectura del llibre, capítol o verset que estiguem treballant.
En aquest sentit, destaquen alguns dels textos que vam treballar a la classe. Per exemple el llibre de Rut, comença amb el vers: “En l’època que els jutges governaven els israelites, hi hagué fam al país”, aquesta frase ens està donant pistes sobre quin era el context socio-econòmic d’aquella època; o per exemple el primer llibre de Samuel, capítol 3, que comença amb el vers: “El noi Samuel vivia … En aquell temps, el senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió”, una expressió que respon a un recurs per exagerar la importància de l’aparició del senyor a Samuel com a un fet extraordinari. O, encara, en els quatre evangelis (Nou Testament) quan es narra l’entrada de Jesús a Jerusalem, la importància i reiteració del pollí, el burro, com a mitjà de transport dels pobres i humils en contraposició al cavall reial (com a símbol dels reis); i que emparenta amb el novè vers del novè capítol del llibre de Zacaries (Antic Testament) quan diu: “… Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera”.
Pel que fa a les preguntes retòriques, destaca el capítol 4 de l’Evangeli de Marc, on Jesús explica el perquè de les paràboles: “mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin, no fos cas que es convertissin i fossin perdonats”; que, a més de ser una pregunta retòrica que busca l’afecte contrari en el lector o oient, és una referència creuada[6] al llibre d’Isaïes capítol 6, 1-13, que diu: “Escoltareu, però no entendreu; mirareu, però no comprendreu”.
A l’hora de llegir i interpretar el Nou Testament, i més específicament els evangelis, hem de tenir en compte l’ordre en què foren escrits (Marc 65-69 dC, Mateu i Lluc 80-85 dC, i Joan 95-100 dC aproximadament) i les relacions de dependència i influència entre els mateixos respecte de les fonts emprades; en quines tradicions primer orals i després escrites[7] s’han basat; de quines fonts s’han nodrit (de les primeres comunitats de cristians, de la font Q, etc.); diferenciar els evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc) del de Joan[8]; fixar-se amb les similituds i les diferències entre els mateixos sinòptics: l’estructuració dels continguts de l’evangeli en un esquema general comú (preparació del ministeri de Jesús, ministeri a Galilea, viatge a Jerusalem, passió, mort i resurrecció), els versets comuns i propis de cada autor, les tradicions simples, dobles i triples, els duplicats (tradicions que apareixen dues vegades en un mateix evangeli), les referències creuades entre el Nou i l’Antic Testament pel que fa a determinades expressions (com per exemple Fill de l’Home que apareix en l’Evangeli de Marc i en els llibres d’Ezequiel i Daniel), a cites textuals (com el cas de l’Evangeli de Mateu capítol 12, 18-21 i el llibre d’Isaïes capítol 42, 1-4), o al·lusions directes a la terminologia pròpia de l’Antic Testament (es presenta a Jesús com el nou Adam, apareixen referències als animals feréstecs i domèstics dels llibres del Gènesi i d’Isaïes).
Per posar un exemple concret de l’estructuració dels evangelis en un mateix esquema general, ens hem fixant en el de Marc, on a mesura que es va avançant en la lectura respon a les preguntes: qui és realment Jesús?, què diu el poble, i entre aquest els deixebles, sobre la persona de Jesús?, fins que s’arriba a l’afirmació per part d’un pagà: “Aquest home era Fill de Déu“. A més, pel que fa a la pregunta qui és realment Jesús, ja des del començament de l’evangeli, es posa molt èmfasi en presentar a Jesús com el messies, el fill de Déu; una afirmació, per altra banda, que va apareixent de forma recurrent al llarg de la lectura amb expressions equivalents del tipus (Fill estimat, el Crist, Fill de l’Home, Fill de David, Fill de Déu, etc.).
Tanmateix, a banda del fil conductor al voltant de la identitat de Jesús, l’Evangeli de Marc, i per extensió els demés evangelis sinòptics, també es poden estructurar en relació a l’espai geogràfic en el qual es va moure Jesús (ministeri a Galilea i més enllà de les fronteres, la pujada a Jerusalem, i a Jerusalem), o segons les relacions de la persona de Jesús (Jesús i els seus deixebles, multituds i adversaris; la manca d’entesa entre Jesús i els seus deixebles; i Jesús i els seus deixebles davant els adversaris a Jerusalem).
Malgrat tots aquests criteris i orientacions, tal com assenyala el bibliòleg Justino Martínez, per comprendre i interpretar la bíblia, s’han de seguir les pistes d’accés al tresor que el text ens ofereix. Cal localitzar i esbrinar el fil conductor, les temàtiques i les paraules clau per entendre el missatge del senyor, les paraules de Déu. Ens hem de centrar en el fil conductor i gaudir a cada etapa dels avatars del camí, des de l’inici fins al final. Hem de saber veure quin és el propòsit, la intenció i la finalitat del missatge de Déu al lector o oient. En aquest sentit, no hem d’oblidar que la Bíblia és una selecció de llibres i textos escrits des de la fe i per a la fe. En definitiva, aquest seguit de criteris i orientacions ens poden servir per encarar d’una altra manera la lectura de la Bíblia; per intentar entendre-la, per esbrinar la riquesa de cada llibre, capítol i text. Hem de llegir i rellegir, analitzar i contextualitzar, identificar les preguntes i els perquès, esbrinar els motius i les finalitats deliberades i subliminals dels textos; i tenir en compte la manera com se’ns presenten els textos (gèneres literaris, història del text, redaccions successives, esmenes, correccions, etc.). A cada nova lectura, a cada nova situació personal, descobrirem nous missatges i sentits que ens ajudaran a entendre-la una mica millor, ja que tal com apunta Justino: “Leer la Biblia lleva poco tiempo, pero comprenderla lleva toda una vida”. En altres paraules, hem de recollir i menjar la fruita de l’horta de la Bíblia nosaltres mateixos. Cadascú ha de descobrir i assimilar la Bíblia a la seva manera, i és que com molt bé descriu Justino Martínez: “La Biblia es como una nuez, guarda un secreto que hay que descascar con cariño y saborear despacito”. La lectura de la Bíblia des de la vida, des del dia a dia, des de la realitat que ens envolta, i com a integrants d’una comunitat de fe que llegeix i escolta la paraula de Déu, és interpel·lada per ella i es compromet a donar una resposta solidària, ens ha de servir per escoltar a Déu avui a través dels gemecs de la humanitat. La paraula de Déu ens pot servir per il·luminar i donar resposta els conflictes i les dificultats que se’ns presenten dia a dia.
[1] Justino Martínez Pérez és membre de l’Associació Bíblica de Catalunya, de l’Associació Bíblica Espanyola i professor del Centre d’Estudis Pastorals. [2] Sobre la qüestió de la pluralitat de tradicions, vam poder veure com en els capítols 2 i 3 del llibre de l’Èxode es parlava de dos noms diferents (Jetró i Reuel) per referir-se a una mateixa persona, el sacerdot de Madian i sogre de Moisès.
[3] En alguns textos (Mc 3, 20-35; Mc 6, 1-6 és indispensable conèixer el sentit que pels jueus tenia el concepte germà com a parent pròxim, i no en termes estrictament biològics, ja que si no pot tergiversar la interpretació de les lectures. A més, Jesús es val d’aquest sentit més ampli per mostrar un nou concepte de família de Déu (poble de Déu), perquè en la fe tots som germans. Respon a la idea d’un Jesús universal, de tots i per a tots, que no és exclusiu de ningú.
[4] En el cas del Nou Testament, destaquen els personatges-mirall com per exemple la samaritana, el deixeble estimat, el bon samarità, el cec de naixement, etc. Són personatges sense nom, sense identitat, que es caracteritzen per la seva universalitat, i en els quals tots ens hi podem sentir identificats.
[5] Les preguntes retòriques es caracteritzen per a la utilització d’un llenguatge irònic, paradoxal i provocatiu, que pretén aconseguir del lector o oient l’afecte contrari del què es predica.
[6] Les referències creuades són dites o expressions que apareixen tant en l’Antic com en el Nou testament i que s’entrellaçen.
[7] Es refereix a la Lògia (una petita col·lecció de paraules i frases de Jesús concernents a les paràboles i els miracles).
[8] L’Evangeli de Joan té una visió particular del ministeri de Jesús, és més espiritual, parteix d’una reflexió sobre els signes de Jesús. De tota manera també hi apareix algun element de comparació amb els evangelis sinòptics. Una de les característiques més destacades de l’Evangeli de Joan són els diàlegs-controvèrsia amb la samaritana, amb Nicodem, amb els jueus del temple, etc. També és remarcable la polèmica entre jueus i cristians com hereus de l’Antic Testament que Joan deixa entreveure en el discurs d’acomiadament.