VIDA D’OBJECTE

 Jaume Gil Pujol    II Bat. A    Accèssit Narrativa

Una motxilla enmig del carrer, una motxilla bruta, una butxaca mutilada, una cremallera que mostra un somriure etern, una motxilla que desprèn els vestigis del que en un temps va ser. Amb aquesta imatge atroç, em pregunto: què és una motxilla? Quin significat té?

Des de la finestra podia veure com els vaixells creuaven una i una altra vegada l’horitzó. Es perdien en la immensitat d’un altre món, desconegut i distant. Els seus ullets, però, no podien veure-ho. La imatge del primer dia d’escola era molt més potent que uns simples vaixells. Per fi deixaria endarrere aquells homes que l’havien privat de l’estiu amb els seus exercicis, els seus aprenentatges monòtons i les seves vestimentes grises. Homes que havien aparegut amb la fugida, vés a saber on, dels seus pares. Estava molt enfadat amb ells, no s’havia portat malament, no trobava cap motiu per rebre aquest càstig tan sever. Per sort es trobaria amb l’Anwar, company de fatigues des dels 4 anys.

Des de la finestra podia veure com els cotxes fumejaven, feien tronar el motor i fugien de la seva vista darrere de grans edificis. No volia baixar al carrer, estava brut, feia pudor, hi havia homes molt estranys, amb el cabell greixós i una mirada perduda. Però el seu pare havia insistit, abans de fugir cap al treball, que era molt important que anés a l’escola. Ell no comprenia el significat d’aquelles paraules, tampoc havia tingut temps de preguntar a aquells ulls afables i afectuosos el perquè de la seva demanda. No volia defraudar-lo, així que, a l’hora acordada va dirigir-se al seu macabre destí. Per sort es trobaria amb el Martí, company de fatigues des dels 4 anys.

-Bon dia, senyor Anwar, preparat per complir la missió? -va dir el Martí amb la seva veu femenina.

-Bon dia, senyor Martí, primer anem a rentar-nos les mans -va dir l’Anwar amb la seva veu femenina.

Abans de fondre’s en una abraçada van acordar per consens total que havien de rentar-se les mans, no es podien fer la primera abraçada, després de tot l’estiu, amb el perill d’embrutar-se la roba. Les gotes d’aigua que havien d’evitar una tragèdia, van ser el detonant d’una de pitjor.

Van entrar a classe amb un somriure murri. Van seure a l’última fila amb l’esperança que la professora no veiés el que havien fet. L’aigua de la seva roba, al final, va formar un bassal. La caiguda de la professora va ser sonada. Totes les classes, de primer a sisè, en parlaven a l’hora del pati. Les especulacions sobre els ossos que s’havia trencat variaven: des de les visions més realistes, que veien raonable d’un a tres ossos del braç, fins a unes visions extremament sensacionalistes, que juraven pel seu esmorzar, la trencadissa completa del maluc de la senyoreta.

Només podem afirmar amb rotunditat que el càstig per als nostres personatges va ser exemplar. Ningú, ni els més veterans que estaven a punt d’entrar a l’institut, en recordava cap d’igual. Aquest va ser l’inici d’un seguit de malifetes sense precedents. Els càstigs cada vegada més durs eren el detonant, la justificació, de la broma següent.

Entrat el mes de febrer, ja no veien necessari anar al col·legi. Acabaven de complir deu anys, eren prou grans per decidir per ells sols, feia mesos que triaven la roba que es volien posar. Cal esmentar, pels esdeveniments posteriors, que tots dos van rebre amb entusiasme el seu regal d’aniversari. Una motxilla quadrada, més gran que ells, feta amb una tela vermella impermeable només decorada per unes senzilles lletres negres. El brodat dels seus noms i dels telèfons del seu pare/tutor s’amagava en un racó de la motxilla per no molestar l’espectador.

La idea inicial de fugir de la seva presó no va resultar fructífera per raons òbvies, a les quals no cal entrar en profunditat. Només podem dir que explicar al seu pare/tutor que no es sentien realitzats anant a l’escola i que volien veure món, era un fet insòlit al qual els adults no estaven en condicions de donar una solució efectiva.

Un mes després, van desxifrar els complicats mecanismes per entrar a Internet, i van aconseguir desenganxar-se del mític Doraemon amb una dura auto-teràpia. Aquesta reconversió els va permetre focalitzar de nou l’objectiu primigeni de fugir del seu món monòton, trist i artificial. Els fòrums en línia dedicats a viatges es van convertir en el seu màxim suport. Una experiència en concret els va fascinar. Un grup de joves, per tant inconscients i tanoques, havien fugit un mes a Roma. El seu únic equipatge era una motxilla molt maca, millor que la seva. Tot el que necessitaven ho guardaven en un simple tros de tela. Això els va fascinar, com es pot viure i ser feliç només amb uns trossos de tela i menjar?

La passió amb què explicaven les seves vivències els transportava directament a la ciutat immortal. Carrers empedrats, engalanats amb edificis d’un color ocre gastat, dels quals sortien llargues plantes maragdes. Monuments i esglésies narradors de més de 2000 anys d’història. Pintures i escultures reflex de les passions, debilitats, fortaleses, vicis… de les dones i homes constructors d’aquella ciutat amb personalitat pròpia.

Van decidir, un altre cop per consens total, que aquella era la ciutat que els havia de veure créixer. La proposta més madura, però igual d’ingènua dels nostres personatges, de traslladar el que quedava de les dues famílies a Roma va ser declinada informalment pels corresponents responsables. Els nens, però, estaven farts dels càstigs.

Les dues motxilles i els dos amics van embarcar-se en una aventura prohibida de futur molt incert. El seu únic equipatge eren dos pedaços de tela, l’un ple de menjar i l’altre d’un cúmul d’objectes d’oci en el qual podies trobar des de còmics fins a un parell de peluixos de Doraemon. Els dos s’havien emportat els seus dos porquets, mal anomenats guardioles, amb tots els seus estalvis. A més a més, com que eren previsors, van agafar dos trossos de plàstic, que els adults fan servir per gastar diners.

L’explicació del seu viatge podria ser un relat tan llarg i inversemblant que us faria dubtar d’aquesta història. Arribaríeu a pensar que  és una invenció vulgar i barroera d’un jove somiatruites, que escriu el que voldria fer. Per tant, passaré directament al final dramàtic que tots espereu.

El sol de la tarda s’estava esmunyint a poc a poc entre els llargs i bells edificis de la ciutat immortal. Es trobaven davant d’un dels prodigis de la humanitat. Cap dels més de 2000 anys que havien conviscut amb el conjunt arquitectònic, capaç de sustentar tones i tones d’una cúpula prodigiosa amb braços de pedra i marbre, havia pogut mutilar el colós que emparava els nostres personatges. Una font, un obelisc, carrers plens de vida, cases decorades amb el pas del temps completaven l’escenari immòbil del nostre teatre.

Un home solitari va apoderar-se del soroll de la plaça. Ni càmeres amb turistes, ni l’aigua delicada de la font, ni el parlar de la ciutat, podien combatre els acords d’aquella guitarra. Led Zeppelin, Pink Floyd i Eric Clapton es barrejaven per tal de recollir unes quantes monedes.

Els nens, però, estaven gaudint de l’espontaneïtat d’un pallasso rodamón. Les cares joves, ja no tan innocents, però igualment angelicals, dibuixaven un gran somriure. L’artista feia ganyotes, molestava, es burlava de tots els vianants que passaven o que volien immortalitzar el monument. La seva teatralitat i la seva innocència provocava el riure de tots aquells que havien aturat per uns minuts la seva vida frenètica i asseguts gaudien del pallasso. Pallasso amb carpa oberta, allà on trobem els veritables artistes. Tothom podia veure els seus jocs banals i oblidar-se per un instant de les seves preocupacions.

La vida no era tan perfecta com resen aquestes línies. L’enyorança de l’amor paternal era cada dia més intens i punyent. La decisió de buscar un locutori i gastar els últims diners de la targeta de crèdit no fou fàcil.

Calia refer el camí i resignar-se a viure una vida normal. Abans de realitzar la trucada, però, una figura corpulent, una cara preocupada i uns ulls vius van fer embogir als nens. Van llançar les motxilles al terra humit, van córrer com mai ho havien fet i el pobre pare de l’Anwar va rebre l’impacte de dos nois inconscients, tanoques i somiatruites.

Les motxilles havien permès, amb el seu silenci, la inversemblant però real, boja però necessària, odissea. Havien salvat la vida de dues personetes massa curioses. Havien generat la il·lusió d’un nou tipus de vida. I tot i així seguien sent un simple i prescindible objecte en el qual introduir més objectes. Per això havien tingut un final tràgic, sense cap mena de reconeixement. Per això em resisteixo a creure que els objectes són éssers simples i prescindibles. Per això em pregunto: què és un objecte?