DEMÀ SERÀ UN MAL DIA

 Maria Pàmies Harder    4tC    Segon Premi Narrativa

He entrat en un cafè precipitadament i he demanat un cacaolat. No n’acostumo a demanar, només en ocasions especials: quan estic enfadada. Que, ara, és sovint. Ell ha entrat i m’ha buscat per tots els racons. Per sort jo m’havia assegut en una taula que no es veu des de l’entrada. Millor, si m’hagués vist, hauríem tornat a discutir.

He sortit de casa a corre-cuita. Amb prou feines he tingut temps d’agafar la jaqueta i un llibre, però m’he deixat les claus. «Quanta gent agafa un llibre abans que les claus de casa?» penso. «Poca», em responc. Les claus són més útils, però amb un llibre puc superar un atac d’histèria. L’obro per on m’havia quedat abans que el meu germà em destorbés. Començo a llegir. Al cap de cinc minuts em serveixen el cacaolat, però ni tan sols me n’adono. Quan acabo el capítol deixo de llegir. Estic massa amoïnada, no em deu haver trobat. Ja s’ho farà. Em bec el cacaolat, que ja és fred, tot i que encara és bo. I de seguida torno a llegir,  però no em puc concentrar. Miro el rellotge: les vuit tocades. Hauria de sopar, l’estómac m’ho reclama. Aquí, a França, se sopa d’hora. Es nota la diferència d’horaris, però un s’hi acostuma.

Vaig venir a viure a París amb vint-i-pocs anys, al principi era molt emocionant. Cada dia et sorprenies d’alguna cosa. Amb el pas dels anys tot s’ha normalitzat. Es va tornar rutina. Fins que, fa un parell de mesos, ha arribat el meu germà; s’ha instal·lat al meu pis i, a sobre, hi vol manar ell. I un rave! Jo me l’he guanyat: pago el lloguer i  compro el menjar. I té la barra de dir-me que li deixi diners. Ara que, pensant-hi, no sé per què ha vingut. Quan en tingui l’ocasió, li ho preguntaré.

Decideixo tornar a casa. Agafo el camí més ràpid, encara que comporti passar per carrerons buits, també foscos. Ja es fa de nit. Quan arribo a l’edifici truco. El meu germà m’obre sense dir res. Pujo amb ascensor, normalment pujo per les escales, però estic cansada. El meu germà ha deixat la porta ajustada i hi entro. Me’l trobo ajagut al sofà. A la tauleta hi ha restes d’un entrepà i molts mocadors de paper. Me’l miro, fa cara d’haver plorat. D’haver plorat molt. Apago la televisió i m’assec al seu davant. Ell desvia la mirada. I quan vaig a obrir la boca, ell em talla. «No cal que em deixis més diners, ja res té sentit». I dient això s’aixeca; agafa la seva maleta i marxa de casa. Com si res. Sense donar explicacions.

Per sort, s’ha deixat el portàtil obert. Havia comprat un vol per Catalunya; això vol dir que torna a casa. Em trec un pes de sobre, almenys sé on va. També hi ha el correu obert. L’últim missatge li ha arribat fa unes hores. Me’l llegeixo. És d’una noia. Li demana diners o una cosa que no puc entendre. Més que demanar-li, li exigeix: o una cosa o l’altra. He suposat que era la seva nòvia. L’amenaça de suïcidar-se si no li dóna res. Acaba d’entrar un altre missatge  d’aquesta mateixa noia. Definitivament, se suïcida. Aleshores m’he adonat que al costat del portàtil hi ha una capseta amb unes herbes entranyes. Unes herbes estranyes que conec força bé: marihuana. I de cop i volta, tot comença a quadrar.

Aquesta noia devia ser addicta, com jo. Havia vingut a París per començar de nou. Feia molt temps que no tenia tan a prop aquella planta. És una sensació de pànic i emoció. Com si retrobessis aquell bon amic de l’institut que et va fer molt mal. Es veu que el meu germà ho va passar fatal quan jo era al centre. No ho recordo, però m’ho han explicat. Potser ell no li volia donar herba i perquè no se suïcidés li donava diners, la segona opció. Tindria sentit. Em sento idiota per no haver-li preguntat abans per què havia vingut aquí. He mirat la foto de perfil que tenia: la noia la conec, anava a l’institut amb mi i el meu germà. Érem amigues. En aquells temps ell només vivia per ella, i jo, el sentit de la vida, només el trobava quan fumava. Quins records! Ell i jo encara érem com carn i ungla. Una mateixa persona. Ella també era addicta, però ho va superar molt abans que jo. Almenys ho va semblar. No sento pena perquè hagi mort; ella ho ha decidit.

Fa un moment he encès la televisió i m’he estirat al sofà. Així intento no pensar en res. La pila de mocadors molls ha anat augmentant a mesura que ha avançat la nit. El meu germà no ha tornat, el trobo a faltar. Aquests mesos han estat durs, estàvem junts però alhora distants l’un de l’altre. Ell ha tornat a casa, és amb tota la família i segurament m’odia per no haver-li deixat diners. Jo m’he quedat aquí, sola i odiant-me a mi mateixa per no poder retrocedir en el temps.

Feia molt temps que no m’odiava a mi mateixa. Per sort encara recordo bé com ho puc solucionar. Vaig a la cuina i recullo allò que he llençat. Torno al sofà, el fum envaeix tot el menjador, jo inclosa. Avui serà una bona nit. Demà serà un mal dia.