Records

Jaume Gil Pujol

Primer premi 2013 / Curs 1r batx

Primer premi als Jocs Florals de Nou Barris (categoria de batxillerat)

El soroll metàl·lic de la persiana va pertorbar el meu son. El botiguer de sota casa s’havia aixecat a les sis del matí, com portava fent d’uns mesos ençà. Si els nombres no quadraven, el treball els obligaria a fer-ho.

Sabia molt bé que tornar a conciliar el son seria una missió impossible. Vaig deixar la ment en blanc, perquè aquesta pogués fer servir la tela per pintar-hi a sobre.

A les set en punt va sonar el despertador; havia d’anar a treballar a l’obra; jo, amb un gest inconscient, el vaig parar amb força mentre plorava, plorava desconsoladament, com ho fan els infants acabats de néixer quan veuen que han de sortir del paradís. Dels meus ulls sortien rius descontrolats, rius que cap barrera podria aturar.

Us preguntareu a què es devia aquesta bogeria, veritat? No ho sé, la veritat és que no ho sé. Per què creieu que ho estic explicant a uns desconeguts? Per recordar, per saber què havia dibuixat la ment en el meu moment de latència.

—Bon dia a tothom, jo seré el substitut del vostre professor de llenguatge musical.

Era un noi d’uns trenta anys, tenia uns ulls que mostraven entusiasme i voluntat per fer-ho bé. Des del primer moment em va caure simpàtic. Em va ensenyar que les notes eren components de frases escrites en un altre idioma, un idioma preciós, delicat, magnífic.

Però el que va captar la meva atenció no va ser la figura del nou professor, sinó la de la nova alumna. El cabell castany i uns ulls com dues maragdes decoraven una cara angelical, harmònica, recoberta per una fina capa de seda blanca com la neu. Era preciosa.

Per què la meva ment havia tornat tan enrere per distreure’s? Què hi feia a la meva adolescència? Per què pintava una època feliç? Què em volia dir?

Desperto del meu somni com cada dia, a les 7 en punt, preparat per anar a l’institut. Com cada dia no sé qui sóc, no sé què hi faig aquí, no sé per què el món és com és, per què veig el que veig, per què tinc aquests amics, per què tinc aquesta ment, per què escolto aquesta música. Sempre igual la mateixa rutina, jo preguntant-me el perquè de tot el que m’envolta. Això em crea un sentiment de frustració molt més gran que qualsevol sentiment que hagi estat provocat de forma externa, qualsevol dolor físic, qualsevol desengany… No trobo cap sentit a aquesta vida: néixer, ser feliç, treballar per mantenir la felicitat i deixar un llegat a la teva família; no te n’oblidis, de tenir una família! Quan t’adones que la felicitat s’ha esvaït en el moment de posar preu al teu cos, et trobes amb més de seixanta anys a l’abisme de la mort, una mort que s’allarga per tal de cobrar uns diners, quants més millor, millor per qui? Per la teva família, fills, néts… que encara han de passar per aquell recorregut llarg, tediós, però en el fons bonic, bonic per què? Perquè la vida és bonica encara que mai aconsegueixi saber esbrinar el seu misteri. No és necessari, viure solament ja és la cosa més emocionant que et passarà, pel simple motiu que quan estiguis mort… en realitat no saps el que passarà quan estiguis mort, veritat? Potser en la mort hi ha la solució de la vida, però encara queda un llarg, tediós i bonic camí per saber-ho.

Reflexions d’un adolescent perdut, perdut en el laberint de la seva ment, una ment que creia que era especial, però com tants altres s’equivocava. La vida col·loca la gent en el seu lloc, un lloc predeterminat i inamovible.

Era un dia excels, el sol brillava entre uns núvols que dibuixaven en el cel una forma indefinida, extreta d’algun quadre de Dalí. La vaig veure venir, cada passa que feia eren mil batecs del meu cor. Estava desbocat; si no arribava de seguida, la meva samarreta acabaria cedint i el meu cor aniria a trobar-se amb ella.

No era perfecta, la perfecció és la màxima expressió de la banalitat, no té cap interès; en els errors, en les impureses, en les accions maldestres, en tot això es troba la virtut humana. Però els seus ulls de color maragda, el seu parlar suau, delicat, els seus llavis… tot era imprescindible per fer-me sentir coses que mai abans havia sentit.

Es va asseure al meu costat, era espectadora muda de les meravelles que se’ns presentaven davant nostre.

Estava absort en un retall d’herba, que jo mateix havia mutilat, per simple acte reflex, però ara havia de pagar el preu de la seva mort. El seu color verd, un verd preciós, que penetrava en la meva ment, que absorbia els meus pensaments i només em deixava, capritxós i egocèntric, observar-lo a ell i la seva magnificència.

—Mira! Allà! Allà! Hi ha un cérvol!

El seu crit va trencar l’encanteri, i els meus ulls encuriosits van anar a buscar l’animal. No el vaig trobar, vaig fer-li una mirada inquisitiva.

Ella, entre rialles, em va dir que deixés el maleït tros d’herba i li fes cas.

—Per què no mires més enllà del teu nas? Mira tot el que hi ha davant nostre! No t’agrada? —això últim ho va dir realment preocupada.

Vaig observar, tal com m’havia aconsellat ella. Veritablement tenia raó, des del nostre turó podíem veure una vall preciosa. Un verd intens predominava sobre aquella immensa extensió de terreny, cap carretera gosava emergir sobre aquell mantell.

Però, sens dubte, el que em van encisar del lloc era el pantà que es mostrava impassible i indiferent a tot el que es trobava al seu costat, ni els animals, ni les arrels dels arbres, ni el sol, res, completament res podia treure-li la seva fortalesa, la seva bellesa. Els rajos de sol tocaven suaument la fina capa de seda que tapava l’aigua. Una tela que es movia al compàs d’un aire delicat, que vigilava no trencar la delicada filatura.

Aquells que algun cop hagin estat al cel, al cel dels Pirineu, podran entendre, aproximadament, el que se sent al veure aquelles meravelles naturals.

Després d’un plàcid silenci, jo, en una exaltació patriòtica i fora de lloc, vaig exclamar:

—Veus tot això? Veus la bellesa d’aquest lloc? Tot això és Catalunya, la meva pàtria. Potser és un invent per tenir-nos subjugats a la dictadura de la gent poderosa i rica que fa amb nosaltres el que vol. Però jo els dic, a aquests cretins, que l’únic que tenen són diners, diners a cabassos sí, que no saben què fer-ne, la seva felicitat es basa a aconseguir-ne més i més, no els importa trair, manipular, enfonsar famílies senceres, si el resultat és aconseguir diners i poder, perquè què són els diners sense poder? Mentre ells s’aferrin a la seva casta i a la seva prepotència de pensar que són millors que la resta, jo estaré gaudint de la vida aquí amb tu, la persona que més estimo.

Una llàgrima, una altra, tornaven a brotar dels meus ulls. Era l’amor perdut, enyorat i reprimit el que em feia plorar com si hagués acabat de néixer? O eren els ideals que havia perdut ja feia temps els que em deixaven al costat de la follia? En certa part sí, però la següent imatge va mostrar-me el que veritablement em feia mal.

Ens trobàvem sota una capa d’estrelles. El Sol feia hores que havia fugit per l’horitzó. Ella tenia el cap recolzat sobre la meva panxa.

—Anem-nos-en al Canadà—vaig dir-li jo, convençut.

—Què dius? De veritat?

—Sí, no t’agradaria? M’han dit que és preciós. Allà els estudiants com nosaltres tenen moltes més oportunitats.

—Buf… Ho hauríem de pensar millor, no? D’on traurem els diners per anar-hi? Què hi tenim allà?

—Res, no hi tenim res, aquesta és la gràcia, una vida per construir, sense cap esquema. Pels diners no et preocupis, després d’aquest estiu n’aconseguiré molts treballant de cambrer, i si tu també treballes, tindrem un bon coixí per iniciar una bona vida.

Es va fer un llarg i incòmode silenci, mentre ella pensava tots els inconvenients i formes de rebatre els meus arguments, però per sort o desgràcia la seva conclusió va ser:

—Que carai, tens raó, fugim d’aquí! No vull seguir els mateixos passos que els meus pares, sempre estan tristos i tenen massa problemes per culpa d’intentar ser normals. Siguem lliures. Per favor, promet-me que això que m’has dit es complirà —la seva cara mostrava una desesperació considerable.

—És clar que sí, aquest estiu treballarem com mai ningú ha treballat i al setembre ja haurem fet les maletes cap a la nostra llibertat.

Veritablement jo em creia tot el que li havia dit, volia fugir amb ella, deixar-ho tot enrere. Com es pot deduir per les primeres línies de la meva composició, no va sortir tot com havíem predit.

Vam treballar com mules, sí. Però la nostra passió es va esvair, el treball va matar les nostres il·lusions. El trasllat al Canadà era un trist record d’una nit d’estiu. Cap dels dos en va tornar a parlar. Vam decidir crear un fons d’estalvis, havíem d’assegurar el futur dels nostres fills.

L’aigua de la dutxa va esvair qualsevol sentiment que no fos el dolor dels rajos freds recorrent totes les meves extremitats. Com cada dia vaig arribar puntual a la feina.