El llindar de la vida

Judit Mensa Poblet

Segon premi 2013 / Curs 1r batx

D’ençà que va morir l’Enric, no paro de pensar en raons que m’ajudin a tirar endavant. S’ha de dir que de raons no me’n falten, tinc els meus fills, en Biel i l’Aina, ells són petits i ja ho tenen mitjanament superat. La veritat és que no sé si se n’han adonat del tot. Prefereixo pensar que sí.

Escric aquest text per posar paraules a una de les experiències que tots hem viscut en un moment o altre de la nostra vida quan hem sentit la mort prop nostre. Des de fa temps volia escriure un text per als meus fills, perquè el llegissin quan fossin grans, però la veritat mai hagués imaginat fer-los aquest text sobre la mort del seu propi pare.

No cal dir que l’Enric era una persona fantàstica, era tranquil, valent i lluitador, però el càncer el va vèncer. Des de feia anys patia aquesta malaltia, a la qual ell no donava importància, sempre deia que a ell no li molestava. Suposo que ho deia per no fer patir els altres. Això sí, era un apassionat de la lectura. No era d’aquelles persones que tot el dia llegeix, sinó que era d’aquells que abans d’anar-se’n a dormir necessiten llegir-se el seu petit tros de llibre. I si això no era així, ja el notaves tota la nit neguitejat, donant voltes dins el llit.

L’Enric tenia un amic, l’Albert, un senyor d’uns seixanta-set anys, que des de jove també patia càncer. Es van conèixer a l’hospital mentre els dos estaven ingressats fent sessions de quimioteràpia. L’Albert va ser una gran ajuda, tant per al meu marit com per a tota la família. El dia que operaven l’Enric, em vaig quedar a l’habitació de l’hospital amb l’Albert. Carai, aquell home! En tan sols unes hores de la tarda em va fer riure, plorar, cridar i somiar. Però sobretot em va fer veure la realitat. Em deia unes paraules que crec que mai se m’esborraran del pensament. Era tot un seguit de reflexions que ell havia fet durant tots aquests anys sol, ingressat en aquell hospital.

Aquella tarda de cop i volta va començar a parlar. “Quina absurditat, tots, creients o no creients, vivim amb angoixa aquest moment, aquesta incertesa de no saber si el noi jove i valent que coneixem sortirà d’aquella freda sala d’operacions. No sabem si aquesta persona tan estimada sortirà i ens rebrà amb amor i complirà els nostres desitjos o simplement ens donarà un adéu definitiu.” Al principi només tenia ganes de tapar-li la boca amb un mitjó, odiava el que em deia, no volia ni pensar-ho, just el que ens passa quan ens estan dient totes les veritats. En aquell moment va venir el metge i ens va donar la mala notícia: l’Enric havia decidit donar-nos un adéu definitiu. Semblava que el que m’intentava dir el senyor Albert havia passat. En aquell moment em vaig quedar paralitzada, com si una força m’esclafés contra la paret i de mica en mica els ulls se m’enterboliren de llàgrimes. El meu amor, el pare dels meus fills, era mort.

Passat l’enterrament, uns dies després, vaig anar a veure l’Albert a l’hospital. Li havia de fer totes les preguntes que tenia sobre el que ell m’explicava aquella tarda en què va morir l’Enric. Jo notava que ell sabia alguna cosa que el meu marit li havia dit i jo no sabia. Al cap d’una bona estona intentant esbrinar el que passava, l’Albert m’ho va explicar.

L’Enric estava molt més greu del que a mi m’explicava, el càncer estava estès per tot el cos, i l’operació quasi no tenia cap altra sortida que no fos la mort. La veritat és que no em sorprenia, l’Enric amb el tema del càncer era molt reservat, mai m’ho explicava i no em deixava entrar a la consulta del metge, era un tema tabú per a ell. Em va agafar una ràbia infinita, però vaig agafar aire i només podia pensar en el que sempre em deia ell, mai em volia fer patir i durant un temps ho va poder evitar, però després em vaig emportar un cop molt més fort. Però jo sabia que ell ho havia fet amb totes les seves bones intencions.

He pensat de no escriure cap text als meus fills, prefereixo explicar-los amb paraules com va ser la mort del seu pare. Dir-los que encara que sigui indignant que l’Enric no ens expliqués el seu estat de salut, l’hem de perdonar. Tots sabem que cadascú tria el que vol i ja se sap que triar és viure. Repetir-los que espero que la vida no els posi el llistó tan alt com a mi, que la mort d’una persona jove i valenta et deixa destrossat, però que si la vida els prepara una jugada com aquesta, el que toca fer després és mirar endavant i lluitar per als qui estimes i segueixen al teu costat, com jo he fet amb ells.