Dues vides molt diferents

Paula Duran Lasierra

Primer premi 2013 / Curs 2n

Jennifer:

Em llevo a les 9 del matí per anar a l’ institut. Em dutxo, em vesteixo i vaig cap al menjador. La mare sempre em deixa l’esmorzar preparat. Em menjo l‘entrepà i vaig cap a l’institut. El camí es preciós. La mare, com que té molts diners, va comprar una casa gran al barri més car de Nova York. Els camins són bonics, decorats amb cireres, que tenen una flor preciosa. Quan arribo a la porta de l’institut, em poso amb les meves amigues i entrem a l’institut.

Cristina:

Em llevo a les 6 del matí, ja que no vull que es desperti ni la mare ni els meus germans petits. Em poso uns pantalons verd fosc, vells i estripats, una samarreta marró de màniga llarga i surto molt ràpidament. El camí fins a la plantació de cotó no és gens bonic. El camí està ple de sorra i pedres, també les branques dels arbres i les arrels et compliquen arribar-hi, però hi estic acostumada, ja que això ho he fet un munt de cops. Quan arribo, em poso mans a la feina.

Jennifer:

Quan sóc a classe parlo amb les amigues, però quan entra el professor deixem de parlar i escoltem. Les classes són molt avorrides i quasi sempre una amiga i jo ens passem notetes sense que se n’adoni el professor. Ho hem fet un munt de cops i no ens ha passat res, si ens pillen solament ens castiguen sense pati. Quan arriba l’hora del pati, les meves amigues i jo traiem el segon esmorzar, mengem i parlem. Quan sona el timbre tornem a pujar a classe.

Cristina:

Em porten a una zona de la plantació de cotó i em deixen una cistella per posar-hi el cotó. Vaig amb molta cura de no punxar-me, ja que, si no ho faig, em podria punxar i em faria sang. Mai he agafat cap flor de cotó, ja que un dia va passar una cosa terrible. Van agafar un noi de la mateixa edat que jo, li van lligar les mans a un arbre gran, el guàrdia es va treure el cinturó dels pantalons i li va començar a donar fuetades amb el cinturó. El noi es va recuperar. Quan arriben els deu minuts de descans, tots anem al pou més proper, bevem i tornem al treball.

Jennifer:

Quan acabo l’institut xerro amb les meves amigues una estona a fora. Però he de marxar ja que li vaig prometre a la mare que aniria a comprar amb ella. La mare i jo anem al supermercat i comprem un munt de coses. Paguem el menjar, que pel meu gust està una mica alt de preu, i tornem cap a casa. Són les 8 i el camí de tornada és molt bonic, encara que sigui fosc, ja que els fanals dels carrers il·luminen el pas. Arribem a casa i jo me’n vaig a la dutxa, després de dutxar-me em poso el pijama i la mare em crida per anar a sopar.

Cristina:

Quan acabo de treure el cotó de la zona que m’han assignat, li dono al guàrdia el cistell, ell se’l guarda i em dóna dues monedes de 20 cèntims. Em guardo els diners, ja que amb això no puc comprar res. Vaig cap al bosc i trec d’un tronc el meu ganivet. He de portar alguna cosa a casa per menjar o, si no, els meus germans i la meva mare es moriran de gana. Trigo unes tres hores a capturar tres rates, però per avui és tot el que podré portar a casa. Ja s’ha fet fosc i el camí de tornada a casa és molt perillós de nit. Però arribo a casa i dono les tres rates a la mare. Ella m’abraça ben fort, sap que algun dia em podria passar alguna cosa, per això sempre surto quan ella està dormint.

Jennifer:

La mare i jo sopem a la taula, no parlem gaire. Jo em limito a veure la televisió i ella a fullejar revistes de moda i de política. Quan acabo de sopar, apago el televisor i me’n vaig a la meva habitació. Quan sóc a la meva habitació, m’estiro al llit i agafo un llibre que m’havia regalat la meva àvia per Nadal. No trigo gaire a avorrir-me i agafo el mòbil i parlo amb les meves amigues. Els explico tot el que m’ha passat avui, i elles m’expliquen el que els ha passat. Finalment els dic bona nit i me’n vaig al llit. No trigo gens a adormir-me.

Cristina:

Quan la mare té preparat el sopar, tots ens asseiem al terra i mengem les rates. La mare i jo no mengem gaire, ja que els meus germans són petits i necessiten alimentar-se. Quan acabem, porto els meus germanets al llit. Quan s’estiren, com cada nit, els explico una història. Ells l’escolten molt atentament, però com sempre deixo el final sense explicar, perquè ells se’l puguin imaginar i donar-li un final com déu mana. Quan em fico el llit, sento com els meus germans es barallen pel final que ha de tenir la història, però més tard s’adormen. Quan estic al llit i miro els meus germanets com dormen, solament penso que podrien rebre una vida millor, no aquesta. Mentre m’imagino una vida millor, em quedo adormida.