Un hoste peculiar

Clàudia Widmer Asensio

Segon premi 2013 / Curs 2n

Havia anat a passar uns dies a un hostal de Transilvània, una mica vell per fora, però molt acollidor a l’interior. Encara que haig de reconèixer que aquells llargs i freds passadissos de pedra, il·luminats escassament per canelobres, feien una mica de por.

La meva habitació era la número 113, i estava al tercer pis. Era una habitació bastant àmplia, amb un llit molt còmode i un petit televisor. El que no m’acabava de fer el pes era el lavabo, perquè l’aigua calenta no sempre funcionava i estàvem a ple hivern, ja m’enteneu.

Al primer pis, hi havia una sala comuna, amb molts sofàs i butaques. També hi havia dues llars de foc que feien l’estada més agradable. Les parets estaven plenes de prestatgeries a vessar de llibres de tota mena, i també hi havia un gran nombre de quadres i retrats. Al costat, una altra sala que feia de menjador.

Deixant de banda la pintoresca decoració de l’hostal, a mi m’inquietava més l’hoste de l’habitació del costat. Només l’havia vist en algunes ocasions, o havíem coincidit algun cop a la sala comuna (cosa molt estranya, ja que quasi no es deixava veure el pèl). Era un home de mitjana edat, que vestia sempre de negre, i estava bastant pàl·lid. Jo tenia els meus dubtes de si sabia parlar, perquè sempre estava rondinant i murmurant coses. Les meves sospites que aquell home no era normal van ser confirmades un dia que vàrem coincidir a l’ascensor: després de contemplar-lo una bona estona, vaig desviar la mirada cap al mirall de l’ascensor, i gairebé caic de cul quan vaig comprovar que només s’hi reflectia el meu rostre!

També vàrem coincidir un segon cop: jo estava dinant tranquil·lament un bistec amb julivert i alls, m’encanten els alls! La sala que feia de menjador estava gairebé buida, ja que aquell dia m’havia entretingut fent turisme per la ciutat i havia arribat al final del segon torn, fins i tot em va costar de convèncer la cuinera (que tenia molt mala bava) que em servís el dinar. Doncs bé, estava jo menjant tranquil·lament quan ell va aparèixer a la sala. Duia una capa negra i vermella, i el cabell molt engominat. Com que la seva habitació era al costat de la meva, la taula per dinar també la tenia al meu costat. Tenia els llavis molt vermells, i ressaltaven molt enmig de la seva cara blanca com el paper. El vaig estar observant de cua d’ull, però ell no es va fixar en mi. Simplement es va limitar a llegir el diari. Ara que hi penso, mai l’havia vist menjar res, era molt estrany tot plegat.

De sobte, va plegar el diari de cop, i es va posar a olorar com un gos. Va ser aleshores que va clavar els ulls en mi. Us juro que aquella mirada freda i plena d’odi va ser pitjor que cinquanta bufetades! Després d’uns segons molt incòmodes, els seus ulls es van desviar al meu plat, i jo seguia sense moure ni un múscul. La seva expressió de superioritat i odi va canviar radicalment quan va veure els alls del meu plat. De sobte, aquell llop ferotge es va transformar en una ovelleta morta de por. Es va aixecar tan ràpid que la cadira va caure a terra. Jo seguia sense moure ni un múscul. Va clavar les ungles a la taula i va deixar una marca (no m’estranya, amb aquelles ungles de concurs que tenia!), em va dirigir unes paraules en un idioma estrany, però segurament no devia ser res amable. I se’n va anar corrents, tapant-se amb la capa. Jo seguia sense moure ni un múscul.

La curiositat em va vèncer, i un dia, abans del segon torn del sopar, vaig deixar-me caure a la taula de la recepcionista, i li vaig preguntar què en sabia de l’hoste de l’habitació 115.

—És diu Frank Wilson, i és de per aquí a prop, em sembla que del barri del costat -va dir la senyora.

—Però, és… una persona normal, oi? Vull dir que l’he estat observant i… -vaig començar a dir jo.

—Si el que vostè vol saber és si en Frank és humà, la resposta és no. En Frank Wilson és un vampir.

A mi em va caure el món a sobre. Un vampir! Aquella senyora necessitava un psicòleg! Els vampirs eren éssers imaginaris, només existien en les novel·les, aquella senyora patia d’al·lucinacions!

—Oh no, senyor, són molt comuns en aquesta zona. Però vostè no es preocupi i mantingui’s allunyat d’ell. I si no, ja li tornarem els diners!

Jo estava al·lucinant, la recepcionista m’acabava de dir que els vampirs eren molt comuns en aquella zona, i que si no quedava satisfet em tornaven els diners? I el que em va sorprendre més de la conversa va ser que ho va dir sense inquietar-se ni espantar-se! Potser us preguntareu si no he llegit mai cap novel·la de vampirs ambientada a Transilvània. I és clar que n’he llegit! Fins i tot el meu tiet en va escriure una fa pocs mesos! Però tot això són novel·les de ficció! Irreals! De cop m’havia posat més pàl·lid que el mateix Frank Wilson.