Ferran Wesselo

Segon premi de narrativa de 2n de batxillerat

Tot era silenci: no se sentia res més que els xiulets de l’anar i venir de les seves sabates tronades caminant cap enlloc. Fins i tot les fulles que crispaven embogides semblaven haver estat silenciades per les seves passes erràtiques i indecises.

L’home, que devia rondar la setantena, portava una camisa arnada, de tons groguencs per la suor, posada de qualsevol manera sobre el seu cos, petit i fràgil. Els seus cabells escassos i despentinats queien precipitadament sobre la cara, un rostre desconcertat, xuclat, neguitós, fora de si.

La resta del recinte era buit a excepció d’una vella que jeia a un banc situat a la cantonada. El seu aspecte exterior no era gaire millor que el de l’home: també vestia amb robes velles i fetes malbé, però d’alguna manera feia respirar pau… o tendresa… o… Portava uns guants color blanc trencat que li tapaven només la part del palmell deixant-li al descobert la zona dels dits amb els quals acaronava amb pausa un llibre. Tenia els llavis secs, tallats, una mica endinsats a la boca; i els ulls, els seus ulls diminuts, s’ocultaven sota unes parpelles flonges, devorant les línies del seu petit tresor mentre gesticulava, embriagada per la música del text.

—Perdoni’m, no em podria pas dir hora? —va preguntar l’home intentant no semblar massa exaltat. La dona va treure la vista del llibre i va mirar-lo estranyada:

—L’hora dius? No, no la sé.

—Doncs, no sabràs pas si ja ha passat el tren de mig quart de nou? Estic esperant el meu germà que ha estat vivint a França, exiliat. Hi ha estat tant de temps que no sé si el podré reconèixer. Ara té una dona i dues princeses: un nadó i una nena de tres anys —va parar un moment al no poder retenir les llàgrimes—. Jo ara estic sol al món, saps? La meva dona va morir, millor dit, va voler morir… Des de llavors el meu fill no vol saber res de mi, m’assenyala com a culpable i, en part, té raó. La vaig anar deixant sola, amb el pes de fer pujar el nen, sense ni un duro, ni suport, ni… Estava tan capficat a voler canviar les coses… —l’home es va repenjar al banc, mig marejat. Encara estava més nerviós i pàl•lid que abans, com si les paraules el debilitessin. La dona, amb cura, va agafar-li la mà estrenyent-la-hi dolçament i es van quedar mirant perplexos. —Ja només em queda ell, només ell –va continuar amb un fil de veu.

La vella va deixar el llibre al seu costat i es va aixecar com va poder per acaronar-li la cara. L’home va agafar la mà de consol amb certa cautela, com amb por de trencar-la. Estranyament es miraven com si es coneguessin: les mans li eren amigues… la seva olor… aquells ulls… Qui era? Com més la mirava més li era familiar: reconeixia des del seus braços pigats fins als clotets del seu somriure, li recordava petons salats i fragàncies de pomes dolces… Qui…?

Se sentia nerviós, d’una manera que no havia sentit mai abans: el cor semblava haver-se tornat boig, la boca seca… Es notava immòbil davant d’una Bellesa que no acabava d’entendre, però que li era familiar: “Aquells ulls d’oliva clara…”

Ella s’hi va apropar i el va besar, amb els ulls closos, deixant-li sentir la calidesa de la mel dels seus llavis mentre amb els dits li acariciava la pell marcida. I ell, que se sentia cada cop més cansat, anava tancant les parpelles lentament, hipnotitzat per sensacions que notava recordar: com la seva pau, la seva pau calenta que li ballava al pit; aquella calma, eterna i coneguda; el seu somriure, els seus ulls, les seves mans, el seu perfum… Era ella, el seu amor, la seva llum, la seva espera.