Gerard Aguilar

Primer premi de narrativa de 1r

Era de nit i estava llegint un llibre al llit. Ja era un quart d’onze i vaig tancar el llibre i el vaig deixar sobre el prestatge.

Vaig agafar el got d’aigua que hi havia a la taula i me’l vaig beure, però per culpa de l’aigua que regalimava pels costats, em va relliscar de les mans i va caure al terra i es va trencar en tres trossos. Em vaig ajupir per agafar el vidres, però de sobte vaig sentir un calfred per tot el cos. En un petit instant vaig notar un potent mal de cap, ja no recordo res més.

Quan vaig despertar, em sentia cansat. Vaig mirar el rellotge (6:50).Tot es veia d’una manera diferent, semblava com si m’hagués encongit, estava sorprès i preocupat. Em vaig mirar tot el cos amb detall. Era com si… com si…, era un bacteri!!!

No m´ho podia creure, fins i tot tenia un flagel, tal com ens havia explicat el professor de naturals, però no em vaig impressionar tant com s’haurien impressionat altres persones, perquè era budista i creia en la reencarnació. Però no podia haver-me portat tan malament com per acabar sent un bacteri.

—Maleït Karma!

Vaig intentar desplaçar-me, em podia moure àgilment. Semblava que hagués caigut sobre l’aigua del got trencat. La meva mare va entrar per la porta, havia de despertar-me per anar a l’Institut (a les 7:00h). La persiana estava abaixada, així que no veia res. Va relliscar i va caure sobre l’aigua i els vidres. Com que l’aigua s’estava refredant, vaig córrer cap un lloc càlid: el cos de la meva mare. La pobra s’havia fet sang amb un vidre al caure. Vaig entrar per la ferida. La primera llum del dia penetrava per aquella pell fina i translúcida.

Feia molta calor, perquè la sang de tots els mamífers és calenta i també gràcies als raigs de sol. Així vaig decidir apartar-me del rajos de sol (que cada cop eren més calents) i endinsar-me en aquell laberint. Vaig desembocar en un vena més gran. Havia d’anar amb compte, per allà rondaven glòbuls blancs. Hi havia una gran diversitat d’organismes.

Era com un fugitiu enmig d’una ciutat, però em sentia sol; hi havia milions de bacteris, protozous i virus que lluitaven contra la llei. La meva mare va agafar un pot que deia PENICIL•LINA, va agafar una pastilla i se la prendre.

Estava tranquil•lament passejant per aquelles col•lapsades i actives venes, quan vaig sentir un corrent en la sang cada cop més fort. Vaig veure un líquid espès i tèrbol que avançava amb força. Reconeixia el perill i vaig córrer tant com vaig poder. I ja no vaig recordar res més.

Em vaig despertar al terra i…, doncs no, no faré com altres històries, que diuen que tot ha estat un somni. Perquè jo sabia que era veritat!