Jocs Florals 2009
Narrativa / Categoria C (batxillerat)
SEGON PREMI

El temps passava implacable per la vida de Griselda; no aconseguia desempallegar-se d’aquell desig d’asseure’s en algun lloc alt, molt alt, tan alt que el soroll de la realitat i de la seva pròpia ment només fossin un murmuri inaudible, tan alt que solament pogués adonar-se de la seva ànima adormida entre els plecs del seu dòcil cor per pensar… en res, pensar en aquell buit dolç que fa que el temps penetri lentament per la pell per així no recordar… i només mirar, mirar les estrelles i la lluna, princesa de la nit, els núvols i el cel de color blau pastís quan el sol il·lumina i escalfa la seva freda pell, i així poder esperar: “A qui?”, es preguntava sovint Griselda. “No ho sé…”, es contestava frustrada. Ella només volia esperar que vingués aquella persona que llegís la seva ànima a través dels seus ulls de color mel, que convertís el silenci en música celestial pel seu cor, esperar aquella persona amb qui no li calgués parlar, només sentir, tocar la seva ànima amb la seva entre carn i carn i no voler res, no voler res més…, que la vingués a buscar i li murmurés ansiós de sinceritat: “Vols caure?” I ella contestés: “No…!” I li expliqués que no volia caure perquè volia perdre’s amb ell per tota l’eternitat per no tornar, per no comptar les gotes que el temps diposita descuidadament en la seva pell de porcellana… i voler mirar amb ell la lluna, princesa de la nit, els núvols i el cel de color blau pastís. Griselda, però, mai anava a cap lloc alt per oblidar i pensar en aquella persona inexistent a la seva vida, el desengany havia crescut dins seu com un arbre mil·lenari amb arrels profundes que s’aferraven fervorosament a la seva cansada ànima i, dins del seu cor, l’esperança havia desaparegut.

Griselda, enmig de tot aquell caos d’emocions, es trobava en aquells moments caminant sola per les Rambles. Era un dia d’estiu com qualsevol altre i li agradava sortir al centre de Barcelona per sentir la màgia d’aquella antiga ciutat. Li encantava sentir-se part de tot i, a la vegada, veure’s com una illa dins d’un mar de gent, tancar els ulls enmig del carrer i alçar el rostre per sentir el sol acariciar tendrament la seva pell i la brisa adormint els seus llargs cabells del color de la més deliciosa xocolata; en aquells moments es sentia calmada i aconseguia alleugerir el pes que sentia dins seu i que tant mal li feia. Aquell dia, però, sense cap motiu en concret, va decidir desviar-se de la seva ruta habitual cap al port de Barcelona per deambular sense rumb pel Barri Gòtic, es sentia part d’un conte replet de màgia caminant per aquells carrers encantats i va desitjar, amb un petit somriure, que en voldria ser la protagonista. Enmig dels carrers estrets, de sobte, va començar a escoltar una dolça melodia i, seguint el fil de la música, va encaminar-se lentament cap al seu origen mentre evocava dins de la seva ment records sobre el seu passat: un bes tendre, d’aquells que et posen els pèls de la nuca eriçats i et fan sentir com la princesa dels teus infantils contes de fades, una mirada fugaç que ho deia tot i que, a la vegada. ho amagava per fer d’ella un divertit joc ple de misteri, paraules que traspassen el cor, ja siguin ganivets afilats com dolces plomes, angoixa pel dolor d’un cor trencat en mil bocins, nostàlgia del bons moments… per sorpresa de Griselda; però reviure aquests records no va ser com els altres cops, en comptes d’haver-se d’empassar les llàgrimes va descobrir que, estranyament, la melodia feia que aquests li dibuixessin un somriure tímid als seus llavis, un somriure de veritat. Sorpresa, es va passar els dits lentament per la forma corbada que tenia al rostre i, immediatament, va començar a córrer entre carrers solitaris buscant aquella melodia d’on, a poc a poc, va començar a distingir unes paraules: “Que els ulls, al plorar, fan que l’ànima brilli més. I amb les llàgrimes, al caure pel teu rostre i per la teva pell, esquitxes el teu ser de l’essència que hi ha dins teu; deixant-hi caure, recollint amb un gest fidel, el seu pedaç d’ànima en la porcellana de la teva pell. Rosa cristal·lina, beuratge de la vida, tinta que escriu el teu relat, el seu relat, la vostra història en la brisa…” A l’arribar a aquestes últimes paraules, Griselda va girar una cantonada i es va trobar en un carreró on, al fons, hi havia un ancià tocant un violoncel. L’ancià, de figura alta i esvelta tot i ser una mica esprimatxat, tenia un rostre cobert per una màscara de serenitat que va impactar Griselda i, al fixar-s’hi una mica més, es va adonar que l’home era cec. Per aquest motiu, Griselda es va sobresaltat quan l’ancià va dir: “A vegades el cor partit d’una joveneta com tu són els que inspiren les cançons més maques que he fet, però creu-me si et dic que no valen la pena amb comparació a la meravellosa vida que aquestes es perden.” Griselda, totalment sorpresa, es va acostar a l’ancià molt lentament. A l’arribar davant d’ell va repassar amb els dits el contorn del violoncel i va dir tristament: “Si sabés com curar-lo, si pogués tornar a recuperar l’esperança i arrencar de sota arrel l’arbre del dol que ha crescut dins meu, creu-me que, sens dubte, ho faria.” L’ancià, amb un somriure tendre als llavis, va allargar una de les seves mans d’àngel i la va dipositar just al cor de Griselda: “Molts cops només cal buscar la veritat del bé que ens guia a tots. Aquesta no es veu, només es pot sentir i, si aprens a seguir-la, et durà pel camí correcte.” L’ancià, tot seguit, va agafar una preciosa rosa vermella que tenia lligada a l’arc del violoncel i la va donar a Griselda. Aquesta la va acceptar i la va pressionar fort contra el seu pit pensant en les paraules que aquell ancià cec li havia dit. De sobte, en alçar la mirada un altre cop cap a l’ancià, es va adonar que ja no hi era i, mentre una forta ventada li esvalotava els cabells, va tornar a sentir aquella dolça melodia amb la diferència que aquell cop no provenia del carrer, sinó d’ella mateixa.

Griselda va córrer i córrer amb la gran rosa del color de la més pura sang a les mans, va buscar l’ancià sense descans fins ben entrada la nit, quan va anar a parar a una petita plaça mig amagada. Al mig hi havia una font vella i es va asseure a la vora tot acariciant dolçament l’aigua mentre continuava sentint dins seu, molt al fons, aquella melodia que, no sabia ben bé com, feia que hagués pogut recuperar el seu somriure. Ja no es sentia sola i el dolor ja no li semblava tan fort com abans. Va pujar a la vella font i va escalar fins a la part més alta i, estirant el cos tant com va poder, va gaudir d’aquell buit dolç que el temps li provocava i que li acariciava la pell, fent que pogués oblidar i pensar en aquella persona amb qui la seva ànima fos un llibre obert llegit a través dels seus ulls de color de mel, en aquella persona que convertiria el seu silenci en música celestial pel seu cor i amb qui només fes falta sentir tocant les seves ànimes amb anhel d’amor. Va alçar el rostre amb la rosa damunt la seva mirada regnant el cel i amb un somriure als llavis va murmurar: “Encara queda esperança.”

Gemma Genovès