Andrea Bonilla

Primer premi de narració de 3r

Et despertes disposada a passar un gran dia. Saps prou bé que potser el teu estat d’ànim no és el que voldries, però tot i així t’aixeques del llit amb un somriure; ja saps el que diuen: “al mal temps, bona cara”. Et mires al mirall. Per uns instants t’arribes a creure que aquell somriure, que si fos per tu és convertiria en llàgrimes, és veritable.

Ho fas per ell, pel teu germà petit de 5 anys, que no sap ben bé el que passa i a qui ningú no li ho vol explicar, ja que no s’atreveixen: no saben com reaccionarà. A més creuen que no ho entendrà; “injustícia”, penses que té dret a conèixer la veritat, a saber on és la seva mare… potser d’aquí un any, en veure que triga massa d’aquell viatge, se n’adonarà, però llavors encara serà pitjor, tu ho saps, però tampoc ets capaç d’ explicar-li-ho.

Per damunt de tot, però, ho fas per al teu pare. Per a ell tot és diferent, a ell no se l’enganya, ningú li ha dit que la dona és de viatge, no, a ell no. Els adults han après, amb els anys, a encaixar millor els cops baixos, tot i que a la llarga, els efectes siguin els mateixos. És per això que se’ls mostra la crua realitat, sigui la que sigui, que després, d’amagat , negaran, cridaran i rebutjaran fins que no pugui més, igual que els més petits: els sentiments són els mateixos per a tothom, però cadascú els dóna forma a la seva manera. I en aquest cas, l’enorme tristesa que es respira a casa és, en efecte, idèntica. Ja fa temps que no hi és, ben bé sis mesos, però el dolor continua sent el del primer dia sense ella, que de tant en tant recordes, i que t’empeny a viure la vida amb més intensitat, per ella.

En un cop de fatiga et tornes a estirar al llit mentre penses, absent de la teva realitat. De sobte, la vista et recau sobre el teu escriptori. Un objecte en especial t’ha fet tocar de peus a terra. Un objecte que els teus pares et van regalar quan vas fer nou anys. Ara ja en tens quinze, però el segueixes utilitzant sempre que pots: la càmera fotogràfica. L’agafes, l’obres i passes les fotografies lentament fins a trobar aquella que buscaves; sí, la fotografia que ens vàrem fer tots quatre per l’aniversari de la mare, la mare…

No pots evitar aquella humitat que t’omple els ulls, així que per fer-la desaparèixer apagues la càmera de cop i surts cap al menjador, on el pare i en Martí miren la televisió, o ho intenten. Els fas un petó, i els ensenyes la càmera mentre els proposes de fer-vos una foto. Has donat el mateix argument de sempre: “als avis els agradarà tenir una fotografia de tots tres”. Així que han acceptat, has preparat la càmera i tot seguit us heu col•locat en posició, sempre deixant un espai per a una quarta persona que tothom té esperances que torni.

Es dispara el flaix, i mig enlluernada esperes que s’acabi de fer la fotografia per tancar-te a l’habitació, mirar-te-la i, en veure aquell buit, posar-te a plorar, però un càlid somriure, dels de veritat, es dibuixa en el teu rostre quan en recuperar la foto trobes una mare que, en el seu lloc habitual, et mira feliçment orgullosa.