Maria Cadefau

Segon premi de narrativa de 3r

La gent em mira, tothom fa cara d’admiració en veure’m, se m’acosten, em fan fotografies i continuen la seva visita pel museu. De vegades m’agradaria arrencar a córrer, fer com en els vells temps, llargues distàncies, de poble a poble, de ciutat a ciutat, recorrent tot el país, però no puc, ja sóc vella i ja no funciono bé, a més els del museu m’han lligat a terra. Miro el cartell que m’identifica, diu que vaig ser la primera locomotora en tot el món que es va posar en funcionament i que vaig significar un gran avenç tecnològic. El que ells no saben és el que va significar de veritat per a tota aquella gent i per a mi.

Ens traslladem pels volts de l’any 1825, a Anglaterra. Jo encara no estic en funcionament, però estic a punt. Em volen donar moviment, es pensen que fent-ho és com si em donessin vida; el que no saben és que jo ja tinc sentiments. Es veu que algun cop algú ja havia fet una locomotora, però només era per a les mines de carbó i no va funcionar bé, així que segueixo sent la primera que va de ciutat en ciutat.

Per fi va arribar el moment de fer-me funcionar. Em van lligar tot de vagons a darrere, plens de menjar. El meu primer trajecte va ser de Darlington a Stockton. Primer em va ser molt difícil arrencar, mai ho havia provat, però em van ajudar i finalment ho vaig aconseguir. De mica en mica anava adquirint velocitat, cada vegada més. Quan vaig arribar al meu destí, hi havia tota una munió de gent esperant-me per donar-me la benvinguda, tothom semblava content.

Al cap d’un temps, no recordo quant exactament, vaig començar a fer nous recorreguts i a portar gent a sobre. Recordo el primer viatge amb gent com si fos ahir. Jo els esperava a l’estació, pacient, que acabessin de pujar tots. Tots s’acomiadaven dels seus familiars, amb llàgrimes caient-los galta avall, jo no ho entenia, no era un adéu per sempre, però ves, mai acabaré d’entendre els humans. Un cop van haver pujat tots, vaig arrencar. Tothom sortia per les finestres, era fascinant. Alguns miraven amb cares llargues, però la majoria estava feliç, i veure això, em va fer sentir molt millor i vaig començar a agafar velocitat. Les meves sensacions eren diferents de quan portava menjar, les persones es movien, anaven d’un lloc a l’altre, corrien i saltaven. Em feien pessigolles, però vaig saber aguantar. Era la locomotora més important del país, i segurament també de tot el món, si més no de tot Europa.

El problema va ser que, gràcies a mi, es van agafar idees, i es van començar a construir noves locomotores, més eficaces que jo, i aviat vaig quedar inútil. Només em feien servir molt de tant en tant, quan se’ls n’havia espatllat alguna altra, sempre com a segona opció. Fins que un dia em van deixar al magatzem de l’estació.

Al cap d’uns quants anys, un home va considerar que jo era una locomotora molt important per a la història del ferrocarril, i em va treure d’aquella foscor. Quan em van veure, es van espantar una mica, o això em va semblar; vaig pensar que era natural, portava molts anys allà tancada, sense veure la llum del dia, sense poder parlar amb ningú ni moure’m i segur que tenia un aspecte horrible, tenia com a mínim un pam de pols i devia fer molt mala cara. Aquells homes portaven una mena d’artefacte que mai havia vist. El van col•locar davant meu. De sobte allò va emetre una llum, m’havien fet una fotografia, o això em va semblar entendre. Però un cop van acabar, em van tornar a tancar en aquell lloc inhòspit.

No va ser fins ben bé al cap de cinc anys que em van treure d’allà, i d’allà vaig anar a parar directament al museu de Ciències de Londres, on em vaig quedar fins ara.

I ja torno a ser aquí, un altre cop envoltat de gent, però aquest cop no són a sobre meu, sinó que m’observen des de fora, i també observen aquella fotografia que em van fer ara ja fa tants anys. Sento que no aguantaré gaire temps més així, tot ha canviat molt, la manera de vestir de la gent, per exemple. Els guàrdies de nit porten una cosa que anomenen llanterna, una cosa que emet llum només prement un botó. La manera de parlar ta