Jocs Florals 2009
Narrativa / Categoria B (3r i 4t d’Ensenyament Secundari)
TERCER PREMI

Érem davant l’entrada del cinema. A la cartellera només anunciaven pel·lícules melodramàtiques i quatre o tres pel·lícules xorres americanes. Cap de les dues opcions em satisfeia; així que em vaig girar cap a l’Albert i li vaig preguntar:

-Què? Quina t’agrada?

Ell simplement es va limitar a arronsar les espatlles, inexpressiu. Havíem vingut tot el camí d’anada callats; bé, més aviat ell callat, perquè jo havia tret com a mínim més de vuit temes en tot el camí i ell havia callat, immutablement callat.

Abans l’Albert era un noi molt actiu, mai parava quiet i, de vegades, fins i tot havia de fer un gran esforç per poder seguir el seu ritme. Això era, però, una de les coses que m’havia fet enamorar d’ell, ja que al seu costat mai em podia avorrir. Perquè ell sempre feia coses emocionants, coses inesperades, coses interessants… A més a més, l’Albert mai podia estar-se de dir les coses i sempre tenia una original opinió per explicar. Per a mi, era el noi més excitant, sorprenent i emocionant que mai havia conegut. Això m’agradava d’ell, m’atreia.

Però des de la mort de la seva germana, feia un mes, havia caigut en un pou negre. Quan s’havia assabentat de la notícia, estava fent un examen de selectivitat. Ell volia ser metge i s’havia esforçat al màxim per treure bona nota en aquests exàmens. Però així que es va assabentar que la seva germana havia mort, va abandonar-los tots. Era una llàstima, perquè era bo, era molt bo, i podria haver tret molt bona nota.

I ara es passa les hores tombat davant del televisor. Tan sols mirant un canal, normalment aquell que la seva mare ha posat al matí per veure el temps, i no el canvia encarà que facin un eternitat d’anuncis, facin la pel·lícula més avorrida de la història o la pitjor sèrie del segle. Ell mira el televisor, però tots sabem que, en realitat, no veu res. Per acabar-ho d’adobar, no diu res i, si diu, és el mínim: sí, no, d’acord, si vols… La gran majoria de sons que han sortit de la seva boca després de la mort de la seva germana són monosíl·labs.

Tot i la inactivitat actual de l’Albert, no ha estat difícil treure’l de casa, ja que fa el que li diuen els altres: si un li diu menja, ell menja; si se li diu segueix-me, ell segueix. En certa manera, s’ha convertit en un robot que executa ordres de veu.

Així doncs, ho ha abandonat tot, fins i tot temem que s’hagi abandonat a ell mateix.

I som allà, davant de la porta del cinema. Finalment, m’he decidit per una pel·lícula xorra americana que es titula Àngel. La pel·lícula no promet gaire, però no vull escollir una pel·lícula melodramàtica, tal com està l’Albert, i de les pel·lícules xorres americanes, és la que més promet. L’elecció ha resultat ser la més apropiada.

La pel·lícula tracta sobre un noi de casa bona que ho té tot i que un dia, per caprici del destí, ho perd tot. Durant la pel·lícula, mostrà la seva divertida adaptació a la seva nova condició i com una noia de casa pobra l’ajuda a sortir d’aquesta desastrosa situació. Aquesta noia la presenten a la pel·lícula com l’àngel de la salvació del noi protagonista.

Hi ha un moment en la pel·lícula, quan el noi obre els ulls després d’una divertida pallissa per ser exageradament refinat amb una banda del carrer, en què es veu la imatge de la noia envoltada d’una llum blanca. El noi la interpreta com si fos l’àngel que el farà sortir d’aquell malson, que el farà tornar a veure la llum…

En aquest moment l’Albert, commogut, m’ha mirat amb ulls vidriosos. Uns ulls que em suplicaven que fos jo aquell àngel que el salvaria de la foscor. I jo, interiorment, li he promès que ho seria. Ell ho deu haver llegit en els meus ulls, perquè, seguidament, m’ha besat. Aquest petó ha significat molt per a mi, ja que és el primer petó i la primera acció que fa, des de l’enterrament de sa germana, que no li he demanat jo ni ningú, sinó que ha sortit del més fondo d’aquell pou negre en què viu ara l’Albert.

Gemma Gassol Albarilla