Carla Aresté

Primer premi de narrativa de 2n

Hola, sóc una estàtua. No em puc presentar del tot, ja que no us puc dir el meu nom perquè el cas és que no el sé de ben segur. Algunes persones sento que em diuen la dama solitària i d’altres, la dama de la placeta quadrada, ja que el meu creador em va posar en una petita plaça solitària del centre de Barcelona. Per aquesta petita placeta quasi no hi passa ningú, excepte tres o quatre velletes que viuen en les casetes velles dels voltants de la petita placeta quadrada. De tant en tant, a la nit, s’hi reuneixen alguns joves. A mi això em diverteix, perquè puc escoltar les seves conversacions sense que ells se n’adonin.

Però una nit d’estiu vaig observar que uns nous veïns s’havien instal•lat a la placeta. Era gent una mica estranya, parlaven de baixet perquè no els sentís ningú. A vegades sortien de casa a altes hores de la nit, a vegades portaven paquets molt grans embolicats i també es sentien sorolls bastant forts, però no li vaig fer gaire cas, a l’assumpte. Fins que un dia vaig una sentir una conversa prou interessant per preocupar-se.

—Hola, gavina, com va el túnel? —va dir un home alt i prim.

—Molt bé, estem avançant molt, però hi ha una cosa que em preocupa… —contestà la dona suposadament dita gavina.

—Què et preocupa, àliga?

—D’aquí poc ens trobarem amb una canonada d’aigua molt gran, si la toquem amb la perforadora la trencarem i ja ens podrem acomiadar del nostre pla…

—Haurem d’anar cada vegada més en compte, perquè crec que les velletes ja comencen a sospitar que tramem alguna cosa —va dir de baixet.

—D’acord, demà a les set ve el senyor pardal a buscar les restes de sorra amb el camió, el trucaré i li demanaré la màxima discreció.

Després de sentir aquella conversa tan i tan estranya, el meu cap hi va estar donant voltes tota l’estona, però no va deduir quasi res… Vaig decidir que l’endemà estaria més atenta a tots els esdeveniments que poguessin succeir durant tot el dia.

L’endemà tot continuava igual fins que van arribar dos homes diferents dels del dia anterior que mantenien una conversa. L’única cosa que vaig sentir va ser que el pla anava sobre la marxa i que, al cap de dos dies, ja haurien arribat a la joieria. Aquella petita frase em va servir per lligar caps.

El que vaig poder deduir va ser que aquella gent estava fent un túnel al terra per arribar a una joieria i així poder robar totes les joies i els diners. Jo estava molt nerviosa perquè sabia el que aquella gent tramava, però com que era una estàtua, només podia pensar, escoltar i veure, però no podia parlar ni moure’m; per tant, no trobava cap manera d’avisar ningú i explicar-li el que havia sentit.

A les dotze de la nit vaig notar que m’estava mullant, una massa d’aigua gegant inundava la placeta molt ràpidament. Al cap d’una estona, una velleta va sortir al carrer demanant auxili, ja que l’aigua havia entrat a casa seva i tots els mobles estaven flotant. De cop, un gran rebombori va sorgir enmig de la placeta, moltíssims cotxes de policia i de bombers estaven intentant solucionar aquell problema. De sobte, un home va sortir del pis dels delinqüents demanant ajuda i dient que ho havia comès ell, perquè els seus amos li havien donat ordres d’excavar un túnel per robar a la joieria. Els policies van emmanillar-lo i el van fer entrar a dins del cotxe. Al cap d’una hora, tot ja tornava a la normalitat.

No vaig saber res dels altres integrants d’aquella banda de delinqüents, no els vaig tornar a veure, segurament havien fugit a algun país llunyà amagant-se del seu crim, però potser en el futur me’ls podria tornar a trobar, qui ho sap?