Segon premi de narrativa de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Joan Arribas Armengol

Entràvem amb el dos cavalls color groc llampant (el cotxe que ens portava de barri en barri) pel carrer de Blesa apropant-nos a poc a poc cap al carrer de Blai i tots començàveu a escalfar la veu cantant aquella cançó de la gallineta. Jo, ben acompanyada al maleter, em movia picant amb les parets al pas del cotxe per cada sotrac del carrer.

-Feu tard! Vaja, com sempre. Descarregueu els instruments aquí, que ens deixaran muntar i afinar al bar de la cantonada. Va, de pressa -deia el nostre representant, tot nerviós per començar a comptar diners.

-Jo, guitarres! -cridaves mentre algú et passava les dues guitarres i el banjo del maleter.

-I a mi, vents -afegia en Manel, tot agafant amb pressa la trompeta i el trombó.

Al carrer hi havia bon ambient, llums de festa de tots colors, com als pobles, il·luminaven aquell carrer que semblava que tímidament s’anava omplint amb les primeres Moritz.

-Ja són aquí, mamà, prepara la càmara que em vull fer una foto amb ell -insistia una nena a la seua mare des que havíem baixat del cotxe.

-Pinces i faristols, nois -repartia la companya d’en Pep a cadascú.

-Jo encara no em sé la cançó que vam fer l’altre dia -no parava de repetir en Jan, el germà petit d’en Pep, que era el nou del grup-. Algú ha portat les carpetes de partitures?

-Ho he dit, mireu que ho he dit abans de sortir! -criticava la Clara, que em portava a tot arreu sempre amb una necessitat de preparar-ho tot molt bé i que es posava nerviosa en aquells instants que passen volant just abans de començar a tocar.

-Sí, sí, ja et dic, l’altre dia els vaig escoltar a Manlleu i em van deixar al·lucinat -comentava un jove a la noia del costat, que feien cara d’estar enamorats pel llarg viatge que havien fet travessant Barcelona per arribar a aquella petita rambla on tanta festa s’havien promès-. Toquen de tot, des de temes clàssics, d’aquells dels nostres pares, fins a rumbes d’ara.

Trompeta i trombó afinats, l’altra guitarra, i jo preparant ja la primera cançó, banjo estirant la tercera corda i l’acordió repassant les partitures que han aparegut entre caixes. A fora, el públic, sobretot nens, ja que encara està caient el sol; deuen ser les set, ja comencen a saltar i ballar amb la música d’un bar que prova d’aconseguir els últims clients abans que no comenci aquell gran acte que acull cada any més públic i que s’estira cada any un carrer més.

-Tots preparats? Hem de sortir -el representant ha parlat amb l’organització que ja està llesta per fer-ho començar tot.

-Ep, nois! -crida la Clara mentre em posa bé a sobre seu-. Tornem com cada any a un dels millors espectacles que fem, una rambleta per a nosaltres sols, nens ballant, joves, adults, gent gran asseguda i admirant, i ara toca donar la talla. Poseu-vos els instruments que toquem alguna cosa abans de sortir.

-Podem començar amb la meva, si us plau? -ja demanava en Jan-. És el primer dia que toco amb vosaltres, és per saber el ritme que porteu al carrer i tot això.

La gent, esperant al carrer i encetant la segona llauna, escolta com a dins del bar el grup d’amics ja han començat la festa amb una petita rumba que els apujarà els ànims abans de començar. Acaben i comencen a obrir la persiana estreta per on el públic espera veure’ls sortir.

Però, aquí estic, sense cordes, anys després veient com algunes de semblants a mi fan cercaviles de dues hores al llarg de petites rambles de poble o de barris com el Poble Sec i acaben tocant les últimes cançons, aquelles que tothom coneix, aquelles que parlen de la nit i, finalment, aquelles que canten sobre l’amor, donant així un nou motiu per als dos joves que, des de bon principi, no saben si agafar-se de les mans o no.