Narració

Categoria C (batxillerat)

1r premi

Autora: Anna Aula Olivar

Pseudònim: Piazzolla

Semblava un dia qualsevol. Res feia sospitar que aquell era el dia en què, per fi, la Maria s’havia proposat actuar. Li havia costat decidir-se a fer-ho, però ella, com tothom, sabia que cal arriscar-se per aconseguir el que desitges. I ella ho desitjava de feia temps. Aquella nit, entraria al despatx de la Sílvia, la seva cap, i aconseguiria allò que tant desitjava. Només calia esperar que l’oficina s’anés buidant. Durant aquell matí, alguns dubtes rondaven en el seu interior: “potser ja no guarda aquest tipus de coses al despatx, potser no les deixa on les deixava abans…” Però, a l’instant, pensava que, si tot sortia bé, el seu pla tampoc havia de ser tan arriscat i, a més, si aconseguia el que buscava, deixaria la Sílvia amb un pam de nas. L’hauria vençut, hauria destapat el seu millor secret.

      Va anar avançant el dia, com sempre, sense cap escena ressenyable, molt tranquil·lament. Ja era tard i, a poc a poc, la gent havia anat plegant; quedaven només la Sílvia, la Maria i l’Helena, que estava acabant de recollir i ja marxava. La Maria estava una mica neguitosa, però intentava dissimular endreçant tota la paperassa que tenia per sobre la taula. Al cap d’una estona, la Sílvia va sortir del despatx:

      -Maria, què fas aquí encara? -li va preguntar, sorpresa, perquè la Maria acostumava a ser una de les persones que marxaven més d’hora-. És molt tard!

      -Ja, però és que volia acabar d’endreçar aquests documents abans de marxar. Tinc feina endarrerida -va contestar. Allò era una excusa perfecta, donat que tots coneixien la manera de treballar de la Maria: deixar-ho tot per a l’últim moment.

      -Bé, bé -va respondre la Sílvia, que semblava no seguir amb gaire concentració la conversa-; doncs jo ja me’n vaig. Bona nit.

      -Bona nit -i la va seguir amb la mirada fins que va desaparèixer per la porta.

      Havia arribat el moment. Va recollir les coses i ho va deixar tot preparat per poder marxar ràpid. Aleshores va dirigir-se cap al despatx. Va agafar aire i va obrir la porta. L’aire feia la mateix olor que el perfum que duia sempre la Sílvia. Aquell despatx sempre l’havia fascinat: no era ni petit ni gran, tenia la mida perfecta; els mobles eren diferents als de la resta de l’oficina, eren de fusta i molt elegants; i, el que més la sorprenia: l’ordre d’aquell lloc, tot perfectament disposat (segurament allò era el que més la sorprenia, perquè el contrast d’aquell despatx amb la seva taula era impressionant). Va continuar inspeccionant el lloc amb la mirada, tot semblava com l’última vegada que hi havia estat: els llibres ordenats per colors, el mirall a la dreta de la finestra, els calaixos tancats amb clau… Ahà! Allà hi havia el que buscava, al segon calaix. Només calia agafar la clau, que sabia on era perfectament, perquè feia poc havia hagut de buscar uns documents i la Sílvia li havia dit: “A l’armari de l’esquerra, a dalt de tot”. Va estirar el braç i, efectivament, allà hi havia la clau. La va agafar i va córrer a obrir el calaix. Sabia que el que buscava estaria a la carpeta de pell negra del fons del calaix. La va agafar i, quan ja l’havia obert i havia trobat el que volia, va veure com s’encenien els llums de l’oficina i hi entrava algú. Va tenir el temps just per saltar de la cadira i ficar-se darrere la porta. Tenia tots els músculs en tensió i s’aguantava la respiració. Els passos s’apropaven cap allà on era…

      -M’he tornat a deixar el llum encès, sóc un cas! -era la veu de la Sílvia, entrant al despatx.

      El nombre de pulsacions per minut de la Maria creixia per moments. La Sílvia va anar cap a la taula i va agafar alguna cosa. Va donar la volta tan ràpid que ni tan sols va veure que el calaix de la taula seguia mig obert. Va seguir parlant amb ella mateixa:

       -Mira que deixar-me les claus, quins dies porto… -mentre marxava per on havia vingut, tancant la porta darrere seu. La Maria seguia en estat de xoc, però va reaccionar al cap d’un moment, quan es van apagar els llums un altre cop. Una mica més i se n’anava tot en orris. Va agafar la carpeta i les seves coses i va marxa ràpidament; al cap i a la fi, ja tenia el que buscava.

      L’endemà, la Maria va anar a treballar com qualsevol altre dia, però ara, amb allò que portava tant de temps desitjant. Quan va arribar la Sílvia, una mitja hora més tard, i va passar per davant seu, li va dirigir la mirada amb un somriure, com cada matí, però, de cop i volta, se li va congelar. Aquella olor que sentia… “No, no pot ser”, pensava la Sílvia. Va mirar la Maria amb cara interrogant, i aquesta li va fer una somriure carregat de falsa innocència. La Sílvia no entenia com podia haver passat: aquell era el seu secret; com podia haver aconseguit descobrir-lo? Poc es pensava ella tot el que la seva secretària havia fet la nit anterior; entrar al despatx, buscar la carpeta on es guardaven els rebuts de l’empresa i on ella tenia el costum de deixar-hi també els seus, regirar-los fins a trobar el tiquet de compra de la última vegada i descobrir allò que durant tant de temps s’havia negat a respondre-li:

      -Sílvia, fas molt bona olor; mai no l’he sentida en cap altra persona, quina colònia portes? -deia la Maria.

      -Mai ho sabràs, és el meu millor secret -responia ella, i marxava amb un somriure murri als llavis.

      La Maria se sentia recompensada pels riscos correguts; per fi, tenia la colònia que tant de temps portava buscant sense èxit. A més a més, a qui no li prova una dosi d’emoció i sentir-se com la protagonista d’una pel·lícula d’espies de tant en tant?