Primer premi de narrativa de 1r / Sant Jordi 2011

Carla Aresté Monteagudo

Vaig sortir d’un banc un matí assolellat de juliol, quan un home em va recollir d’allà. L’home tenia un moneder molt ample i amb moltes altres monedes que rebotaven contra mi cada moment que movia el moneder. Va anar a una botiga a comprar roba i es va comprar un jersei, després ja no sé què va passar, perquè em va agafar una caixera i em va col·locar a la seva caixa amb moltes companyes més.

Al cap de poca estona, vaig sortir d’allà i vaig anar a parar a  la butxaca d’una senyora que havia comprat uns pantalons. Anava amb la seva filla, ho sé perquè, encara que sóc cega i no puc veure res, puc sentir aquells crits estridents d’aquella petita personeta que no parava de plorar perquè volia una llaminadura. La mare, al final, li va comprar la llaminadura i em va deixar en aquella botiga. La dependenta tenia les mans brutes i les ungles molt llargues, ho sé pel tacte que tenien les seves mans rugoses quan m’agafaven. De cop, unes mans més brutes encara em van arreplegar i em van posar a la butxaca, però la butxaca estava foradada i vaig caure a una claveguera. Vaig estar molt temps sola sense que ningú m’agafés i notant com el meu cos, a poc a poc, s’anava rovellant. També sentia el xiuxiueig que feien les rates quan passaven pel meu costat, fins que una gran riuada em va arrossegar lentament cap al mar.

Allà era feliç, sentia les onades del mar i els crits dels nens passant-ho d’allò més bé. Un bon dia, però, aquella resplendor que feia el meu cos va atraure una gavina que emigrava cap a un altre país. Se’m va menjar i, sense adonar-se’n, em  va portar cap a un país desconegut. Aquell clima era càlid i les aigües eren calentes tot l’any, sovint notava el soroll de les palmeres movent-se lentament al ritme del vent. Allà no tenia cap valor i ningú em volia, perquè no podien comprar res. De sobte, em van agafar unes mans joves i aquelles mans em van posar a una petita caixeta; amb el temps, vaig anar descobrint que jo era el petit tresor d’aquell nen que no tenia res més. Em vaig posar molt contenta de tenir un amo que, per fi, m’apreciava de veritat.

A poc a poc el nen es va anar fent més gran fins que ja no em feia cas. Em va deixar al fons d’un calaix acompanyat d’altres tresors de la seva infància, com pedres, petxines i alguna joia que suposo que era de la seva mare. El meu amo era pescador perquè, quan venia de treballar, sentia aquella olor de peix i de mar que em feia recordar temps passats.

De sobte, vaig notar que s’obria el calaix i que m’agafaven unes mans desconegudes, estic segur que eren d’una noia. Al mateix temps, sentia la veu del meu amo que li explicava les  històries de la seva infància.

Vaig passar un altre temps a la foscor sentint plors i rialles d’un nen desconegut. Un bon dia vaig  passar a pertànyer a aquest nen, que era el fill del meu antic amo, i des de llavors torno a ser molt apreciada i sempre em porta amb ell a tots els llocs d’aquesta illa a on vaig anar a parar ja fa molts anys. Això veritablement és el que em fa ser feliç.