Premi de poesia de Primer curs

Marta Morales Miró, 1rC

 

UN RONYÓ NOU

 

Una nit va sonar un estrepitós soroll,

una veu bastant greu preguntava el cognom.

La meva mare s’hi va posar, mentre feia el sopar,

de cop el foc es va apagar i de camí a l’hospital.

 

Hores esperant, què li estaran fent al meu germà?

Una agulla per aquí una bena per allà,

i tot això? Quan s’acabarà?

 

Anem a l’ascensor,

estarà passant dolor?

Arribem a la menys dos

i hem de caminar poc tros

per arribar al temorós lloc.

 

Últim cop que li dono la mà,

últim cop que veig els seus ulls,

últim cop que escoltaré

les seves paraules. Dic adéu.

 

Jo tinc més por que ell,

tot sortirà bé?

Què li estan fent al meu germà?

Algú em pot dir quelcom ja?

 

 

Un cafè calent a la mà,

amb la mirada els minuts comptant.

En aquella sala infernal jo em pregunto:

què li estaran fent al meu germà?

 

La megafonia anuncia l’esperat final.

Està bé alegrar-se’n?

O potser no tant?

 

Un pas aquí i un pas allà,

una llàgrima cau.

No puc veure el meu

germà.

 

Faig silenci, he de marxar.

Deu hores esperant:

necessito clapar?

 

Ara està a caseta

una mica infladet,

i d’alleujament respiro

quan sé que està bé.

 

Una nova etapa comença.

Fàcil no serà ,

però mentre la seva veu escolti,

lluitaré fins al final.

 

Pseudònim: ATRAM

 

 

Premi Poesia 2n curs

Elena Pérez Rojas, 2n A

 

 

DESITJOS

 

M’agradaria ser un ocell

per poder sentir i cantar,

i volar contracorrent,

i després tornar a aterrar.

 

M’agradaria ser un peix

amb escates de metall,

i com fletxa platejada,

nedar per cada oceà.

 

M’agradaria ser una pedra

per no tenir sentiments,

i que així tota la gent

mai més em pogués fer mal.

 

M’agradaria ser aire

per ocupar cada racó,

que els meus amics em respirin

i passejar pel seu interior.

 

M’agradaria ser un mag

per ser una pedra que vola,

per ser un ocell que neda,

i allò que és impossible

que per mi sigui normal.

 

Pseudònim: Tímida

 

Premi poesia de tercer curs

Aina Gustamante Clavell, 3r A

 

LA NO INSPIRACIÓ

 

A escriure un poema s’ha dit!

Espera… de què l’escric?

 

La ment en blanc, no tinc inspiració,

estic ben buida, em falta imaginació.

 

– El més típic és l’amor…

– Jo no li dono pas tant de valor.

 

– Potser sobre el passat…

– Buf! Això ja ho he intentat.

 

– I sobre el mar o el cel?

– Sí, i si et sembla escric sobre l’oncle Manel.

 

– Mmm… i els animals?

– És massa infantil i em fa “pal”.

 

– Poemes sobre la llibertat?

– Interessant, però poc rebuscat.

 

– Potser sobre un somni.

– Quin? Aquell en què m’abduïa un ovni?

 

– Escriu sobre la teva persona.

– “Sóc guapa, llesta i bufona”.

 

– Sobre un tema científic.

– Escriuré sobre les amebes. Magnífic!

 

– Estaria bé que escrivissis de menjar.

– On vas a parar!

 

– I si parles del Nadal?

– No és l’època, no seria gaire normal…

 

– Un poema sobre Sant Jordi i les roses!

– No m’interessen aquestes coses.

 

– I què me’n dius, de la diversitat?

– Creus que no hi havia pensat?

 

– Mira, n’estic fart. Escriu sobre la inspiració que no trobes.

– Ostres! Que ben pensat! Sempre estàs aportant idees noves!

 

Pseudònim: Klaine

 

 

Premi poesia Primer de Batxillerat

Pau Parra Graupera, I B

 

LA MÚSICA

 

Quan estiguis trist i et sentis sol

i creguis que no et pots aixecar,

quan res et pugui treure del teu dol

tranquil, la música hi serà.

 

Quan tot el món et caigui al damunt

i cap resposta puguis trobar,

quan els problemes vinguin tots junts

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et notis furiós i enfadat

i la ràbia no puguis dominar,

quan la calma hagis abandonat

tranquil, la música hi serà.

 

Quan siguis lluny d’allà on véns

i la teva terra trobis a faltar,

quan vulguis tornar a casa corrents

tranquil, la música hi serà.

 

 

Quan en la gent trobis amistat

i el teu temps amb ells vulguis passar,

quan tinguis a qui vols al teu costat

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et sentis feliç i content

i l’univers sencer et vulguis menjar,

quan et notis alegre en tot moment

tranquil, la música hi serà.

 

Quan et vegis jove i rebel

i en contra de tots creguis estar,

quan la llibertat sigui el teu anhel

tranquil, la música hi serà.

 

Quan l’amor aparegui sense voler

i la teva vida faci canviar,

quan estimis sense saber per què

tranquil, la música hi serà.

 

Quan la mort et vingui a trobar

i l’únic que vulguis és descansar,

quan et separis dels que vas estimar

tranquil, la música hi serà.

 

Pseudònim: Heisenberg.

 

Premi poesia Segon de Batxillerat

Maria Cadefau Fabregat, II B

 

STROMBOLI, RUGIT DE FOC

 

Stromboli, volcà de foc,

muntanya grisa de cendra.

Ascendeixo a poc a poc

pel teu tarannà comprendre,

Stromboli, volcà de foc.

 

Stromboli, illa eòlia,

la més petita de totes,

entre el pi i la magnòlia

les barques trenquen les ones,

Stromboli, illa eòlia.

 

Stromboli, llengua rogent,

que amb el teu rugit de foc,

de lava incandescent

ho omples tot a poc a poc,

Stromboli, llengua rogent.

 

Stromboli, poble tranquil,

cases blanques com l’estepa

que floreixes a l’abril

i l’alegria em supera

Stromboli, poble tranquil.

 

Stromboli, muntanya viva,

que rugeixes amb fervor

de celebració festiva

enmig de cada erupció

Stromboli, muntanya viva.

 

Pseudònim: Selva

 

 

 

1r premi prosa Primer curs

Òscar Ramos Núñez , 1r A

 

EL NEN QUE NO SOMRIU

 

En Jordi és un noi desafortunat. És alt per a la seva edat, té el cabell negre i llis, i els ulls de color blau. Quan tenia tres anys els seus pares van morir en un accident de cotxe, i només li va quedar en Pit, un golden retriever de dos mesos, del color de la canyella.

Ara té cinc anys i el seu gos en té dos, però no tenen ningú més. Viuen en un orfenat, perquè quan van morir els seus pares no li va quedar família.

És un noi molt tímid, tant que només parla amb el seu gos. Durant tot el temps que porta a l’orfenat, moltes parelles s’han interessat per ell i l’han volgut conèixer, però ell no aixeca el cap del terra, no mira a ningú als ulls i, sobretot, no vol parlar.

El director de l’orfenat és el senyor Stevens. És un home de 45 anys, alt, ros, amb els ulls verds i un gran somriure a la cara, perquè pensa que si ell somriu, aconseguirà que els nens que viuen a l’orfenat siguin més feliços.

Porta més de deu anys com a director del centre, i durant aquest temps ha aconseguit que molts nens i nenes tinguin una bona família que els cuida i els estima, però no ha aconseguit que ningú vulgui adoptar en Jordi.

El nen es passa el dia al pati, jugant amb el seu gos, tirant-li pals que el gos agafa i li torna, però no juga amb els altres nens, i sempre té una mirada de tristesa. Mira cap a les muntanyes, perquè l’orfenat està a la faldilla del Mont Pelat, que tot i el seu nom té una gran quantitat d’arbres, i al costat hi ha el Llac Negre, on quan arriba l’estiu els nens van a nedar i a jugar.

En Jordi pensa que li agradaria ser un ocell, per poder sortir volant d’aquell lloc, o potser un altre gos com el Pit i així poder estar tot el dia jugant sense pensar en res més.

Un dia, quan estava jugant al pati com sempre, va aparèixer un gos nou, un labrador que es va posar a jugar amb el Pit. En Jordi es va sorprendre molt, perquè mai havien deixat un altre gos a l’orfenat. Va mirar al voltant a veure si veia els amos, però no hi havia ningú, només els altres nens.

Però no va veure que des d’una finestra, el senyor Stevens parlava amb un matrimoni, i se’l miraven fixament . Els tres van veure com el Jordi jugava amb el gos nou, li llançava una pilota i no parava de parlar-li i de somriure-li.

El senyor Stevens havia tingut una idea. Havia pensat que potser un animal podia treure tot el que en Jordi tenia dins, que potser portant-li un altre gos podria fer noves amistats, i havia trucat a un matrimoni que portava temps volent adoptar un noi, però que tenien un gos que també s’estimaven molt i quan havien intentat conèixer algun nen en altres orfenats, aquests sempre s’havien espantat del gos, perquè tot i que era molt simpàtic, era un gos molt gran i juganer i sempre es tirava a sobre de la gent.

Quan el matrimoni va sortir al pati, es van acostar al nen, i li van dir que el gos era seu. En Jordi, per primera vegada, va parlar amb algú, i els va preguntar com es deia. Li van dir que el gos era en Sam.

Quan van haver de marxar, en Jordi, amb una veu molt baixeta, se’ls va acostar i els va dir si tornarien a portar en Sam un altre dia perquè jugués amb ell i amb el Pit, i li van dir que sí.

Així, durant un mes, en Joan i la Marta, acompanyats del seu gos Sam, van visitar en Jordi i en Pit sempre que podien.

El senyor Stevens estava molt content, perquè per primera vegada en Jordi somreia, i començava a jugar amb els altres nens, i fins i tot alguna vegada l’havia sentit molt baixet com li deia “Hola, senyor Stevens”.

Quan va passar aquest temps, el senyor Stevens es va atrevir a preguntar directament a en Jordi què li semblaven en Joan, la Marta i el Sam, perquè ells el volien conèixer millor, i si tot anava bé volien que anés a viure amb ells.

En Jordi es va quedar molt callat i mirant al terra, però amb la seva veu baixeta i amb un petit somriure li va dir que també li agradaven.

Així que el senyor Stevens els va trucar i van pactar que en Jordi passés amb ells un cap de setmana a casa seva per veure si tothom hi estava d’acord.

Quan el van a passar a buscar, en Jordi no volia marxar sense el seu gos, però el Joan i la Marta li van dir que, per descomptat, el Pit havia de venir amb ells per jugar amb el Sam.

El van portar a una casa gran, a tocar de la platja, on van jugar amb els gossos i fins i tot es van banyar. La seva habitació també era molt gran, amb una gran finestra des d’on podia veure un jardí i les casetes dels gossos.

Després del cap de setmana, el van tornar a l’orfenat, i en Jordi es va quedar molt trist, sense parlar amb ningú i fins i tot sense jugar amb el Pit, perquè es pensava que no el volien i que no tornarien.

Però el divendres al matí, el senyor Stevens el va cridar al despatx, i allà va veure el Joan i la Marta. Havien tornat per ell! No havien pogut tornar abans perquè s’havien de fer moltes gestions, i un jutge havia d’aprovar l’adopció, però li van dir que si volia, se’n podia anar amb ells per sempre.

En Jordi, per primera vegada en dos anys, es va abraçar a algú. Primer a la Marta, i després al Joan, mentre el senyor Stevens feia el somriure més gran que havia fet en molt de temps.

Pseudònim: LOPARC

 

2n premi prosa Primer curs

Andrea Marín Puig , 1r D

 

EN BUSCA DE LA SURICATA

La Sabanah era una nena que vivia a l’Àfrica, en una tribu amb un petit nombre de membres. Ara bé, la Sabanah vivia en una població al bell mig del mateix paisatge africà que li va donar el seu nom. Sovint vivia allà, a diferents indrets, ja que era una territori bastant extens. Ella nasqué allà mateix, per això els seus pares la varen anomenar amb aquest bonic nom.

Una terra escassa en vegetació, i un radiant sol que cada dia escalfava, assecava i esquerdava el terra d’aquell meravellós paradís animal. Cada matí era un fantàstic espectacle per a la petita Sabanah; aquell color rogenc del sol que tenia el cel a l’albada, els estols d’ocells que l’omplien de taques negres brillants, els ramats de zebres que ja de bon matí recorrien aquella terra quasi d’un extrem a l’altre esquitxant les rosses i esveltes herbes del voltant. La Sabanah tenia el grandíssim privilegi de poder contemplar aquella majestuosa obra d’art, plena d’exòtics colors i formes cada matí.

La petita tenia un tresor, el duia allà on anava o, més aviat, “la” duia: era una nina que es deia Suricata. Aquest nom se li va acudir mentre observava el paisatge; va veure un petit animaló de to marronós i li va semblar molt curiós. Va preguntar el nom d’aquest al savi de la tribu i li va dir que era un suricata. La nina era feta amb un vestit de pell, ben polit i amb quatre vetes d’herba seca al cap, ben cosides.

Se l’estimava molt i no la volia compartir amb ningú, sempre que algun nen de la tribu la hi demanava per jugar s’emportaven un “no” per resposta; la volia tota per a ella. Des de llavors ningú volia ser el seu amic o amiga.

Un bon dia, la Sabanah es llevà i notà que no tenia aquell tacte aspre de pell entre els seus dits. La buscà per tots els voltants de la tribu, pels petits amagatalls on solia anar a jugar, però ningú no en sabia res, o tothom ho feia veure. Fins que, ja sense saber on cercar, li ho demanà al savi de la tribu. La nena li explicà que l’havia perduda i li preguntà si l’havia vista. Aquest li explicà:

-Oh! Això és un càstig dels déus! I estic ben d’acord amb aquesta penyora… T’han tret una cosa que t’importa i no te la tornaran fins que no canviïs. Has de canviar –comentà el savi.

-Qui? Qui m’ha tret la meva nina? Han estat els déus? Vull que me la tornin ara! –exclamà la petita Sabanah, amb els ulls mig plorosos.

El savi respongué, evidentment amb sàvies paraules:

-L’egoisme, sí! L’egoisme no només t’ha tret una simple joguina sinó també la possible amistat amb moltes i molts dels infants d’aquesta pobra tribu. Que n’ets, d’inconscient… No te n’adones? Has mirat més per on pot estar o per qui te l’ha treta, i no has parat atenció a tu mateixa. –I prosseguí:

– Ets tu, i només tu qui pot trobar-la, per això i solament per això hauràs de canviar la teva manera de ser… No et canviïs a tu mateixa, no podràs; però sí pots modificar aquesta part de tu que no agrada als altres. No ets perfecta. Mai ho seràs, no obstant això, pots millorar aquest aspecte teu, si realment t’importa aquesta nina, és clar….

L’home continuà el seu parlament dirigit a la petita Sabanah:

-Bé doncs, ara si no et fa res, vaig a prendre una mica el sol, necessito sortir una estona d’aquesta barraca… Ah, i recorda, només tu pots trobar-la, però hauràs de canviar…

La Sabanah es quedà embadalida i, sobretot, pensativa després de les belles paraules d’aquell savi.

Quan el cel es tenyí de negre i uns quants estels s’encengueren com centenars de llumetes penjades d’un sostre; es féu l’hora de sopar i la nena estava més dispersa que algunes de les poques roques que hi havia a la sabana. Aquell dia no tenia ni ganes de fer un sol mos, rumiava amb profunditat els proferiments d’aquell avi, fins que, ja per fi prengué una decisió important, molt important; gairebé la més rellevant que hagués pres en tota la seva vida: havia decidit canviar.

L’endemà es llevà amb l’extraordinària idea d’ensenyar a la resta de nens i nenes de la tribu com havia estat el seu canvi. La Sabanah veié uns infants jugant amb quatre pedres en un petit sorral i s’hi acostà:

-Hola!             Que puc jugar amb vosaltres? –Els nens la miraren i un d’ells li digué amb una actitud fatxenda:

-Sí, és clar, i què més! Nosaltres sempre et demanem per jugar amb tu!

En fi, que el primer intent de la Sabanah no li sortí gaire bé, però no es rendí. Veié una nena i decidí tornar-ho a provar amb paraules diferents:

-Hola, vols jugar amb mi? –I la nena contestà:

-Sí, però escolta, que no ets la nena a qui vaig demanar per jugar fa dos dies i em va dir que no? –I la Sabanah li respongué:

-Sí, la mateixa.

-Que estrany –digué la nena-, no t’ofenguis eh, no et recordava tan… amable.

La Sabanah sentí el que li digué i li contestà tota decidida:

-Oh! Sí, ja ho sé, és que… he decidit canviar. Vols jugar amb mi o no?

-És clar que sí! –afirmà la nena.

Llavors la Sabanah pronuncià:

-Quan juguem una estona, més tard m’ajudaràs a buscar la Suricata?

La nena es quedà una mica sorpresa en sentir aquell nom…

-És el nom de la meva nina, és una història molt llarga…

Dit i fet, jugaren una estona i quan se’n cansaren, buscaren la nina i curiosament, veieren que la tenia un suricata femella. La Sabanah aconseguí una amiga i, en efecte, recuperà la seva estimadíssima nina.

I, sobretot, no canviïs qui ets, no podràs, però sí podràs canviar una part de qui ets…

Pseudònim: Turquesa

 

 

1r premi prosa Segon curs

Eduard Vallmitjana Fauro 2C

 

E N   B L A N C   I   N E G R E

 

Fa uns deu anys, quan jo només en tenia vuit, vaig anar un parell de dies a casa de la meva cosina. La veritat és que fins llavors no ens havíem vist mai i jo no en sabia res d’ella, tret que li agradava molt dibuixar.

Era estiu però no feia gaire calor. No va ser fins que vam pujar al tren que la meva mare va començar a explicar-me a on anàvem i què faríem. La família de la meva cosina era bastant normal, no eren rics ni posseïen una gran casa, però en tenien una al costat d’un llac, era on anàvem. Quan vam baixar del tren no hi havia ningú més a l’estació i la casa estava bastant allunyada del poble on havíem baixat, així que vam haver de caminar una bona estona per un caminet de sorra. Finalment, després d’uns deu minuts que se’m van fer eterns, vam arribar a una caseta de fusta no gaire gran que, segons la meva primera impressió, semblava treta del conte de Hansel i Gretel.

–Hola! –va dir-nos una dona apropant-se– Us estàvem esperant-. De la seva esquena va sortir una noia que devia tenir la mateixa edat que jo, era la meva cosina.

–Gràcies per convidar-nos, espero que la Marta i el Marc es portin bé l’un amb l’altre, perquè em sembla que encara no s’havien vist mai!

Després de dir aquestes paraules, la mare em va fer un gest perquè agafés la meva maleta i ens vam dirigir a la caseta per deixar el nostre equipatge. La caseta era bastant acollidora, una mica petita i humida, però s’hi estava bé. Em va sorprendre, sobretot, el fet que estava completament plena de dibuixos, per tot arreu. Crec que no hi havia ni una sola habitació sense un dibuix, per petit que fos. Sabia que a la Marta li agradava dibuixar, però tant? Quan vam acabar de desar la roba a l’armari em vaig adonar de la situació: estava en una caseta remota, al costat d’un llac, sense connexió a internet! Quina desgràcia! Contràriament, la meva mare semblava més plena de vida:

–Ja has conegut ta cosina? Tots els dibuixos que hi ha per la casa els ha dibuixat ella, no et sembla increïble? A tu no t’agrada una mica dibuixar? Vés a parlar amb ella de llapis o aquarel·les, segur que us fareu grans amics!

Tampoc no tenia cap altra cosa millor a fer. Vaig buscar-la per tota la casa, però no la vaig trobar. Caminant per la casa em vaig adonar d’una cosa, tots els dibuixos eren a llapis, com a molt pintats amb pintura negra. «Quin ambient més pessimista» vaig pensar, «sense cap color». En aquell moment la Marta va passar darrere meu, va obrir un calaix i en va agafar un paper i un pot de pintura negra.

–Hola –li vaig dir movent la mà d’un costat a un altre lleugerament.

–Ho-ola –va contestar-me tartamudejant.

–Com és que no fas servir colors per pintar els teus dibuixos? –vaig mirar el calaix i estava ple de témperes i llapis de tots els colors. –Escolta! –No em va respondre.

Li vaig agafar el braç, però ella va fer un gest amb el colze i em va tacar la samarreta de pintura negra i se’n va anar ràpidament.

–Quins fums! Què fas, llençant-me pintura a sobre?!

Vaig veure com obria una espècie de porta, en un passadís que tenia al costat, però quan vaig arribar al davant no hi havia cap porta. M’hi vaig fixar i vaig veure que era una espècie de porta secreta. «Es pot saber què fa aquí dins?», volia dir-li un parell de coses a la Marta, però aquella porta em barrava el pas. Després de buscar una petita estona vaig trobar un petit pom que sobresortia i el vaig estirar. La porta es va obrir fàcilment i vaig passar a l’habitació. La Marta era allà, dibuixant en un escriptori. Tot i que vaig avançar i em vaig plantar al seu costat, ella ni es va immutar. Semblava que la meva presència no signifiqués res.

–Cal repetir la pregunta? A què ha vingut allò?!

–Fora. –Aquella resposta va ser l’encenedor de la meva ira.

–Però tu què et creus? Es pot saber què fots fent-me una taca a la samarreta per una simple pregunta?! –vaig cridar tot enfadat.

–S-si us plau. –va intentar solucionar-ho, però estava massa enfadat per escoltar-la i vaig seguir cridant.

–N’ets incapaç? Ningú em taca i se’n va tan feliç, m’escoltes?, NINGÚ!

–Només és una taqueta.

Més aviat un esquitx, sobre una samarreta vermella que, la veritat, no m’agradava gens i estava a punt de llençar.

–Només?! -Aquella esbroncada era cada vegada més estúpida.

–No entens que això no té cap sentit? Només és una gota de pintura sobre una samarreta grisa! –donava la impressió que ella també s’estava enfadant, per culpa de la meva idiotesa. –No et posis així, només per això!

–Doncs per què no has respost? I per què no fas servir colors? Que potser ets daltònica?!

–Idiota! –tan bon punt va dir això va marxar fora de l’habitació.

Poc després em vaig adonar que el que havia fet estava molt malament, però llavors estava massa enfadat per pensar amb claredat. Tot i això, la meva curiositat em va portar a mirar el dibuix que, fins feia poca estona, la Marta estava dibuixant. Era un paisatge molt bonic, amb un gran sol i unes muntanyes, però les muntanyes eren de color rosa i el sol verd, semblava que hagués pintat el dibuix sense tenir en compte el color de les coses. Vaig seguir pensant una estona més i em van ressonar les seves paraules: «…una gota de pintura sobre una samarreta grisa!», però la meva samarreta era vermella! Una altra vegada la vaig buscar, però ja no estava enfadat, sinó una mica trist. Estava a la vora del llac, asseguda en un banc de fusta.

–Saps de quin color és l’aigua? – li vaig preguntar, asseient-me al seu costat.

–Blau, tot i que no sé què significa aquesta paraula.

–Ja no estic enfadat, he entès què et passa. Com els veus, els colors?

–No els distingeixo, és monocromatisme, sempre els he vist en blanc i negre. Només distingeixo la llum i la foscor. Per mi, els colors només són una gamma de grisos.

Després d’això vam passar la resta de dies sense cap altre problema semblant a aquest; de fet, ens vam fer molt bons amics. Vaig ser un idiota per haver-me posat així. Ara, amb divuit anys, intento evitar-ho, però, a vegades, m’hi torno a posar per coses sense importància. Aquella experiència em va fer adonar que algunes coses, per petites que siguin, en poden desvetllar una de molt més gran.

Pseudònim: Ocre

 

 

2n premi prosa Segon curs

Albert Ripoll Hernández, 2n D

 

EL PILOT SOLITARI

 

Jo era un simple pilot d’avió que transportava subministres a poblacions molt apartades de la civilització. Concretament, jo era un pilot nord-americà de 22 anys que operava a Alaska. En aquelles terres tan dures havia après a treballar sol durant llargues jornades a bord de la meva avioneta i a poc a poc vaig anar adquirint un gran coneixement sobre el pilotatge dels avions.

Era tan extrema aquella terra que vaig haver de treballar sempre sol i sols depenent de mi mateix. Però no corrien bons temps llavors, quan jo era jove a l’altra banda del món s’estava duent a terme la més cruenta de les guerres que fins llavors hom havia vist, la segona guerra mundial.

Jo mai havia sentit cap fervor per la meva pàtria i els meus ideals més aviat no estaven relacionats amb la pàtria. De fet, jo sempre havia pensat que cadascú hauria de fer i treballar en les seves coses i no molestar els altres i que, fent pel nostre compte, érem més productius; almenys allò era el que m’havia ensenyat l’experiència. Però el govern no pensava així i el 27 de desembre de 1943 vaig rebre una carta que esperava amb temor i angoixa des de ja feia un any: em reclutaven com a pilot per anar a lluitar contra els nazis a França.

L’1 de gener de   1944, indignat, vaig pujar al portaavions R2-477 que em portaria a enfrontar-me i involucrar-me en aquella guerra fatal. La majoria dels homes hi anaven il·lusionats i innocents esperant trobar a l’altra banda de l’Atlàntic el que no havien trobat a Amèrica i esperaven tornar a casa fets uns herois. Però jo romania sol i, ensopit en la lectura del manual d’instruccions del meu nou avió, pensava a fer la meva feina i marxar a casa. Però un pensament no em deixava concentrar-me en la lectura, la mort. Feia dies que aquella idea rondava pel meu cap. Sabia que molt pocs pilots tornaven a casa sans i estalvis, sabia que hauria de combatre en una esquadra i aquella idea no m’agradava. De fet, no estava disposat a deixar la meva vida en les mans d’un altre. Si aquesta persona feia un error o no sabia pilotar bé, jo moriria per culpa seva. Mentre pensava això, el coronel Mac Artur se’m va acostar i em va dir amb un gran somriure a la cara:

-Pilot Mark Smith, veritat? Tinc grans esperances en vostè i la seva esquadra. Crec que tots sou uns magnífics pilots i que se’ns dubte ens sereu molt útils a Normandia

-Això espero senyor. -Vaig contestar sense amagar el meu rostre de decepció-. L’única cosa que dubto, coronel, és la capacitat dels altres pilots. Com comprendrà, no m’agradaria deixar la meva vida en mans d’un inútil. Jo he treballat en climes molt extrems però aquí hi ha pilots que no sabrien pilotar un avió a la mínima de canvi.

El coronel Mac Arthur em va mirar amb un rostre seriós i enfadat i em va dir:

-Senyor Smith, em sap molt de greu que no confiï en els seus companys, però és una falta intolerable que dubti de la capacitat del seu país per triar els pilots. Així que el convido que es retiri a la seva llitera i que no aparegui fins demà.

Irat, vaig haver de saludar-lo i abandonar la coberta per anar a descansar a les lliteres . L’endemà es va despertar inestable i amb la mar agitada. Les ones trencaven contra el vaixell   i l’aroma salada de l’oceà romania en la meva boca permanentment. A mig matí vaig rebre ordres de provar les aeronaus juntament amb els altres quatre pilots de la formació, en Johnson, en Paul, en John i en Rick. Ràpidament em vaig enlairar amb aquella aeronau aerodinàmica i lleugera que navegava entre els núvols suaument . Anaven els quatre en una formació de forma de fletxa quan vàrem entrar en una zona de turbulències i una veu distorsionada i poc entenedora a causa del fort vent ens va anunciar per ràdio:

Atenció, mantingueu la formació sota qualsevol concepte!

En aquell moment em va envair un sentiment de desconfiança i por que em va dominar per complert i vaig començar a tenir unes estranyes figuracions en què el meu company de darrere xocava contra mi. De fet cada vegada me l’imaginava més proper a mi. Les meves fabulacions em van vèncer i en un intent per defugir aquella situació on clarament depenia d’en John, vaig abandonar la formació. Mentre descendia vaig veure molt clara una cosa, no podia esperar tornar a casa viu amb aquells pilots a les meves espatlles. A Normandia abandonaria la formació i atacaria els meus objectius pel meu compte.

Quan vaig aterrar vaig veure com el coronel Mac Artur avançava fet una fúria cap a la meva posició i es dirigia cap a mi amb el rostre desfigurat de la ràbia:

-Pilot Mark Smith, és que no sap acatar ordres

-Sí senyor, però clarament el que ens havia ordenat, mantenir la formació, era un gran error, allà d’alt no es podia controlar bé l’avió i d’un moment a l’altre podríem haver xocat -vaig contestar indignat pel que m’havia dit el coronel.

-Bé, sàpiga, que una altra errada així i el passarem a infanteria. Si no sap rebre ordres lluiti amb la seva metralladora a terra, i si vol, dispari sol contra els alemanys si a vostè li sembla! Vostè sabrà! -Va afegir clarament irritat pel meu comportament.

Els dies següents van transcórrer eterns. L’Atlàntic seguia implacable i el mar semblava que ens volgués donar un presagi del que ens trobaríem a Europa. L’agitació a l’ambient era ja molt palpable, sabíem que el nostre dia s’apropava, sabíem que molts moriríem i que els que tornéssim a casa tornaríem amb l’ànima perduda i oblidada en la guerra.

Cada nit tenia més malsons, concretament cada nit tenia el mateix malson, era un malson terrible en què un pilot de la formació era abatut pel foc antiaeri i, per culpa seva, el meu avió estava envoltat en un mar de flames.

El dia que vàrem anomenar el dia D s’apropava; de fet, sols quedava un dia. El coronel Mac Arthur ens va reunir a tots i ens va dir tractant d’esvair els dubtes que es dibuixaven en els nostres rostres.

-Soldats, demà fareu història. Vosaltres representeu l’esperança pel món. Hi ha gent que necessita la vostra ajuda i demà farem el primer pas per deslliurar Europa del terrible domini dels alemanys. Però sobretot demà ,quan les bales xiulin, recordeu que lluiteu amb els vostres germans braç a braç i que us heu de defensar a mort.

Com sempre a mi em van semblar paraules buides i vaig ignorar el discurs patriòtic del coronel Mac Arthur. Creia que així mai guanyaríem la guerra, de fet creia que l’endemà hi hauria una massacre i no anava mal encaminat. Les nostres ordres eren senzilles: havíem de destruir per complet tots els enclaus defensius a la costa francesa des d’Omaha Bay fins a Utah Bay.

El dia D es va despertar irònicament calmat i assolellat, com si aquell oceà es volgués riure del que passaria aquell dia. A les 5 de la matinada, mentre el sol apareixia reposat per l’horitzó, em vaig vestir amb el meu uniforme i vaig pujar a l’avió. Tot estava a punt i mentre el motor s’escalfava i emetia els estranys sorolls als quals jo ja estava acostumat, van començar a desfilar pel meu davant centenars d’homes que es dirigien a les barques. Els soldats desfilaven nerviosos, però amb un rostre que mostrava aparent tranquil·litat, fins i tot semblava que creien que els seus companys els salvarien.

Jo no podia creure el mateix dels meus companys i apartant en Rick li vaig dir amb serenitat:

-Mira Rick, no et vull ser deslleial ni et vull mentir, per això t’ho dic. Quan arribem a Omaha Bay jo abandonaré la formació i actuaré pel meu compte. Si tot va bé, que ho dubto molt amb el plantejament que tenen els nostres caps, ens trobarem al punt d’encontre. Et desitjo sort.

-Smith, no m’esperava això de vostè. Em sorprèn molt que un pilot de les seves prestacions hagi decidit això, però respecto la seva decisió -va dir en Rick deixant entreveure un rostre de preocupació.

Tot seguit vaig pujar a l’avioneta i em vaig enlairar en el que probablement seria en vol més transcendent de la meva vida. Des de dalt de l’avió vaig poder observar les grans platges de Normandia i més enllà prats verds que s’estenien fins a l’horitzó, sols tallats pel fum i el foc de llunyanes explosions .Cada vegada veia Omaha Bay més proper i llavors un gran sentiment de por i angoixa va recórrer el meu cos. Em vaig començar a plantejar si sobreviuria pel meu compte, si ho aconseguiria. En cinc minuts vàrem arribar a Omaha Bay. La meva mirada instintivament es va posar el superfície humida que suposava la sorra de la platja. No vaig poder evitar veure l’espectacle més terrible de la meva vida, l’aigua havia desaparegut per donar lloc a una marea de sang, veia milers d’homes avançant colze a colze i morint foradats per les bales alemanyes un per un.

Immediatament vaig recordar el meu particular pla i em vaig obligar a oblidar aquell espectacle tan dantesc. Ara més que mai tenia clar que no s’havia de treballar en equip. La infanteria estava morint per aquella absurditat. Decidit, vaig apagar l’emissora i em vaig desviar cap a un enclavament alemany que havia observat. Jo creia que en anar sol seria més sigil·lós i letal, però aviat vaig comprovar que de fet era tot el contrari.

Al passar pel poble vaig llençar una bomba que va esclatar a la plaça principal. Una sensació terrible, que semblava haver estat alliberada pel dimoni, va travessar el meu cos, aquella era la primera vegada que matava algú. De cop i volt em vaig veure immers en un mar d’horror ple de bales, sentia com les bales passaven a prop, sabia que anava a morir. De cop vaig sentir l’impacte d’ una bala a la turbina i el meu avió va caure en un immens núvol de flames.

Sortosament vaig obrir el paracaigudes i en l’última instància em vaig salvar i els aliats em van trobar. Llavors em vaig adonar del meu major defecte: no sabia treballar en equip. Aquella guerra em va ensenyar que aquells homes que morien colze a colze com germans sota el foc enemic van arribar a Berlín i van guanyar la guerra.

Pseudònim: P.B.A

 

 

 

1r premi prosa Tercer curs

Neus Creixell Maeso, 3r B      

  

UNA MIRADA

 

La Lena s’arreglava per marxar. Feia mesos que no es veien i estava molt emocionada.

Cada cop que tancava els ulls, un pessigolleig lleuger li recorria tot el cos, ansiosa per aquell esperat moment, on per fi es retrobarien cara a cara i es podrien abraçar. Ell estava a l’altra punta de l’oceà, però finalment, aquella distància seria superada.

En Martín no podia estar més feliç. D’aquí menys de 24 hores podrà veure aquella persona que trobava tant a faltar, aquella amb qui pensava les nits d’insomni, aquella amb qui es passava hores parlant per telèfon. Ella vivia a l’altra banda de l’Atlàntic i, per fi, el vindria a veure.

La Lena es va mirar per últim cop al mirall del lavabo de casa seva. Duia el seu cabell negre carbó recollit en una cua de cavall que li ressaltava la seva cara rodoneta. S’havia pintat una mica els ulls maragda amb un color negre, perquè li ressaltessin, i els llavis en un to rosa clar. Estava llesta per marxar.

En Martín intentava pentinar-se els cabells bronze. S’havia dutxat, afaitat i raspallat les dents. Intentava aparentar el millor aspecte per a ella. S’havia posat una mica de colònia i desodorant. També duia les lents de contacte sobre els seus grans ulls blau turquesa. Feia l’impossible per no semblar nerviós per la seva arribada, però no ho podia evitar. Davant del mirall assajava una vegada i una altra com i què li diria, com aniria vestit… Tot el cos li tremolava.

La Lena va agafar la maleta, va tancar la casa amb clau i va baixar a la jungla del carrer de Nova York a buscar un taxi que la pogués dur a l’aeroport.

En Martín va intentar arreglar el seu pis de solter, ordenant, recollint i llençant. Va netejar i va treure la pols. Definitivament, semblava un altre pis.

La Lena va pujar al taxi i li va donar les indicacions al taxista. Tenia una mica de pressa, així que li va preguntar si podia accelerar una mica.

En Martín va sortir de casa a acabar de comprar algunes coses abans que ella vingués. El seu menjar preferit, entreteniments, etc.

La Lena va arribar a l’aeroport just a temps per embarcar i pujar a l’avió. De molt poc que no hi arriba, però a la fi ho aconsegueix. No havia pensat fins ara què li diria, o com es

sentiria després de veure’l, però cada cop els nervis del viatge donaven pas als nervis per poder tenir-lo davant.

En Martín ja no pot aguantar més. Ja no queda res més a fer a casa seva. I les quatre parets cada cop li resulten més petites i claustrofòbiques, així que agafa la seva moto i va a l’aeroport a esperar-la.

La Lena segueix les indicacions de l’hostessa i es corda el cinturó. Per fi aterren, després de més de 12 hores de volar. Més ansiosa de veure’l no pot estar. La Lena és la primera a sortir de l’avió. En té unes ganes que ja no ho aguanta. Vol abraçar-lo, vol fer-li petons, vol, vol, vol…

En Martín sent pels megàfons que el seu avió ha arribat i corre a rebre-la. La primera persona que veu és una noia mitjaneta molt sexy. Amb uns cabells negres carbó, uns ulls verds increïbles i un cos d’escàndol. No pot apartar la seva mirada d’ella. Ella ho nota i li somriu tímidament. Està a punt d’apropar-se a parlar amb ella quan de cop sent el seu nom.

La Lena nota que l’estan mirant i es gira. Veu aquell noi d’edat semblant a la seva, tan bell i de bona aparença. Té uns ulls magnífics, un cabell sedós que fa venir ganes de passar-hi els dits i un somriure que et talla la respiració. Li somriu tímidament. Veu que està a punt d’apropar-se a parlar amb ella quan se sent algú que la crida.

Tots dos caminen cap a qui esperaven.

La Lena saluda el seu pare, que té càncer, amb una gran abraçada i un petonàs enorme.

En Martín comença a donar voltes a la seva germana petita, que ha patit molt bullying a l’institut fins al punt de voler-se suïcidar.

Tots dos es miren per última vegada.

Tots dos agafen camins diferents.

Cap del dos no pot oblidar la mirada de l’altre.

 

Pseudònim: La loca de los Andares

 

 

Segon premi prosa Tercer curs

Laura Minguella Ayuso, 3r C

 

VOLTA AL MÓN A L’ATZAR

 

Observar… Sempre m’ha agradat observar-ho tot, per entendre el que m’envolta, anar més enllà o, simplement, per pura curiositat. Observant he après i descobert moltes coses (algunes més importants que d’ altres, òbviament) que crec que m’han fet desenvolupar el meu criteri, la meva visió del món i entendre com funcionen algunes coses.

Però, últimament, el mar em té embruixat, i em passo els dies observant-lo: les ones que, en un dia tranquil, vénen i se’n van suaument, i fan que les barquetes es balancegin lentament, però en un dia de pluja i vent, s’alcen, com si volguessin arribar fins al cel, i fan ballar les petites barques bruscament, fent-les pujar i baixar i fent-les anar d’un costat a l’altre; el color que caracteritza el mar, el blau, que canvia de to segons el dia, anant del blau més maco que pots arribar a imaginar, cristal·lí si te’l mires de prop, fins al blau grisenc d’un mal dia, on juntament amb el cel i els núvols, el pronòstic meteorològic només pot ser un: pluja i més pluja, acompanyada de vent, és clar; i l’horitzó, la barrera entre el mar i el cel, frontera de dos mons, i com a l’obra d’Àngel Guimerà, equivalent de l’amor impossible entre el Saïd i la Blanca, tan propers però, alhora, tan llunyans, ja que encara que vulguin estar junts, mai ho aconseguiran.

Moltes nits m’assec a la terrassa amb una copeta de rom i observo el mar i, a vegades, el pinto. M’agradaria poder pintar la remor del mar que, rítmicament omple les nits i tant em relaxa, i també poder plasmar la brillantor dels estels i la tènue llum de la lluna, cosa que podria fer si realment sabés pintar, però només sóc un aficionat que disfruta de la mar. Gaudir del mar, de la seva tranquil·litat, de les sensacions que em transmet i poder pintar-lo són una de les coses per les quals, de moment, aquest sistema no fa pagar. Ells no ho entenen, per a ells només existeixen els diners, els diners, els diners i… què més ? Ah, sí! Els diners. En aquest món consumista la felicitat equival a tenir diners; no en tens? doncs no ets feliç i mai aconseguiràs ser-ho. Segons el meu parer, la felicitat no depèn dels diners que tinguis, i no hi ha una fórmula per a ser-ne. Cada persona pot trobar la felicitat en un lloc, en una activitat, en un moment, en una paraula, en un dia…
Aquell vespre, mentre em trobava assegut còmodament a la terrassa observant el mar, se’m va passar pel cap el següent: i si fes una volta al món? Però no el típic viatge de visitar les grans capitals mundialment conegudes, no. Jo faria una volta al món diferent, visitant les ciutats i els pobles que han quedat oblidats a causa de l’afluència turística d’una o dues ciutats. Perquè volia fer-ho d’ aquesta manera? Perquè crec que així es coneix la veritable essència d’un indret; és a dir, visitant les grans ciutats, aquelles que tothom coneix, no captes el que realment passa a la ciutat o al país, “no són reals”, i quan més conegudes siguin i més renom tinguin menys reals són, ja que només aprendràs el que ells vulguin que aprenguis. Però, qui són “ells”? Doncs els que remenen les cireres. A aquests individus no els interessa que coneguem tot el que passa a les ciutats, només el que pugui donar fama (bona, és clar, ningú vol tenir mala fama, ni tan sols les ciutats) per atreure turistes i fer diners i més diners. Ja hi som un altre cop, amb els diners. Els diners són un altre factor pel qual volia que el meu viatge fos d’aquesta manera.
Al dia següent vaig començar a planificar-ho tot per poder emprendre el meu viatge, que tindria lloc d’aquí a un mes i mig. Vaig pensar que no duria gaires diners, ja que no volia anar d’hotels ni fer turisme, sinó que buscaria una habitació d’aquelles de pis compartit o una pensió barateta i aniria coneixent l’indret, la cultura, la gent… és a dir, observaria el que m’ envoltaria per poder aprendre més coses d’altres cultures i veure el món des d’una altra perspectiva. El que seria més difícil seria trobar un transport econòmic, ja que en molts casos, caldria fer vols transatlàntics o amb escales.

Un mes després ja ho tenia tot planejat: disposava dels tiquets per a la majoria d’avions, trens i autobusos i havia traçat una ruta que em duria des de Cadaqués (el meu poble), fins a Irlanda, a Grècia, al Nepal, a Nova Zelanda, a l’Argentina i a Guatemala i, finalment, al Canadà, el meu últim destí abans de tornar a casa.

El dia del viatge vaig aixecar-me aviat, vaig dutxar-me i vaig agafar el cotxe fins l’aeroport de Barcelona. Vaig pujar a l’avió i vaig concentrar-me a mirar per la minúscula finestra fins que vam enlairar-nos rumb a Irlanda, el primer destí d’aquest tan esperat viatge. L’ aventura que acabava de començar seria, sens dubte, molt especial, i encara que aleshores no ho sabés, canviaria la meva vida d’una manera que no m’imaginava.

Quan l’ avió va aterrar a la immensa pista de l’aeroport, vaig començar a sentir un lleuger pessigolleig a la panxa, segurament degut a l’emoció del viatge, o potser al mareig que em provoquen els viatges llargs. L’aeroport de Cork no era gaire gran: tenia un sostre alt que s’aguantava gràcies a unes immenses columnes blanques que acabaven en unes bigues de fusta; les parets eren grises i blanques, i hi havien moltes finestres, cosa que permetia veure els aterratges i enlairaments dels avions a pista, i hi havia una planta sencera dedicada a les botigues, és clar, abans d’ entrar a un avió hem de consumir!

Vaig arribar a la ciutat amb un autobús que em va deixar en una plaça gran, amb una font i uns quants arbres amb les fulles de tons rogencs, típics de l’època de l’any que ens trobàvem. Segons el mapa que tenia, havia de caminar cap a la dreta i travessar dos carrers fins arribar a l’Hostal Corcaigh, que és on estaria durant la meva estada a la ciutat. L’hostal era una casa antiga amb poca llum, però a mi ja m’estava bé, així que vaig deixar la motxilla (sí, motxilla; no m’agraden les maletes, per a mi són molt més còmodes les motxilles) i vaig sortir al carrer.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que hi havia tot de cases antigues, baixetes, amb moltes finestres i amb la façana, en molts casos, de colors: blaves, taronges, vermelles, verdes…quina ciutat més alegre! Després d’estar una estona observant els carrers, les construccions i l’ambient de la ciutat, vaig decidir entrar en un pub. Al pub no hi havia ningú, tret de la cambrera, una dona grassoneta d’uns 60 anys, amb la pell plena de pigues, els cabells blancs i curts i la cara amable i rodanxona. Vaig seure a la barra sota la seva atenta mirada i vaig demanar una cervesa. Quan la dona va servir-me la beguda, va començar a parlar amb mi molt engrescada i d’aquesta manera vaig descobrir que es deia Eithne i tenia 54 anys. La dona m’oferia un ampli somriure mentre em servia una altra cervesa, i una estona després em va explicar l’origen del seu nom, que provenia d’una antiga deessa celta. Vaig sortir del pub cap a les nou de la nit i vaig anar cap a l’hostal tot fent un passeig pel costat del riu Lee, que travessa la ciutat, ja que demà m’esperava un dia llarg.

L’ endemà vaig llevar-me aviat, vaig esmorzar, vaig penjar-me la motxilla a l’esquena i vaig anar tranquil·lament cap al port. El port era extens: tenia una zona on hi havia les barquetes dels pescadors i les llanxes i els bots de la gent aficionada a sortir a navegar, i on també hi havia la llotja; hi havia un espai on els vaixells turístics i els petits creuers amarraven, i també hi havia un espai per als vaixells mercants. Jo vaig estar per la zona de les petites barquetes i la llotja, que era bastant tranquil·la. Vaig seure a prop d’una barca de fusta, blanca i amb una ratlla groga, amb un pal bastant alt i una vela de color blanc. La barqueta tenia nom, es deia Lynch. La Lynch era bonica. Cap al migdia vaig tornar a la ciutat, ja que s’acostava l’hora de fer un mos i havia d’anar cap a l’aeroport novament, perquè a la tarda agafaria un vol fins a Budapest, a Hongria, ja que des d’allà hi havia un tren que em portaria directament a Grècia.

Un cop vaig haver arribat a Budapest vaig buscar l’ estació de tren, que no era gaire lluny d’ allà. Quan per fi vaig ser al tren, camí de Grècia, vaig aprofitar per sopar, ja que el vol havia durat cinc hores i estava famolenc i esgotat. Com que el viatge durava nou hores, vaig aprofitar-lo per dormir, i quan em vaig llevar ja era de dia un altre cop. Encara quedava una estona de viatge, així que vaig decidir anar al vagó-bar a esmorzar una mica. Vaig seure a una taula al costat de la finestra i vaig demanar un cafè i una ensaïmada amb molt de sucre. Em trobava perdut en els meus pensaments quan, de sobte ,vaig notar una lleugera pressió a l’espatlla dreta i una veu que em resultava familiar deia:

-Arnau? De veritat ets tu?! -Vaig girar la cara i vaig trobar-me amb una dona bastant atractiva, de cara rodanxona i ulls verds, cabells llargs i castanys i un somriure amigable. Aquella cara, però, em sonava… és clar! Era l’Agnès, la veïna de dalt. Què hi feia ella, aquí? -Què hi fas, en aquest tren? –Això mateix em pregunto jo, maca! -Espera un moment, li he dit maca? Ella va seure al meu costat i va demanar un cafè descafeïnat i torrades amb melmelada. Mentre esmorzàvem m’ho va explicar tot: com havia arribat fins aquí i per què. Es veu que havia hagut d’anar a Budapest per motius de feina, i que havia aprofitat per visitar Grècia, ja que feia temps que volia visitar-la. Jo vaig aprofitar i també vaig explicar-li el meu viatge i els motius pels quals el feia, i ella va quedar molt sorpresa. Després d’una estona de silenci, però no un silenci incòmode, sinó un silenci més aviat relaxant, em va demanar si em podia acompanyar en el meu viatge, i jo vaig acceptar: una mica de companyia no m’aniria malament.

El tren no va trigar gaire a arribar al seu destí, i nosaltres vam decidir aprofitar el matí i anar a fer un tomb per la ciutat. Junts vam passejar pel centre, vam poder observar els carrerons, la gent, alguns monuments i l’Agnès em va agafar la mà. Vam decidir que cap al vespre cadascú aniria al pis o a l’hostal on tenia previst dormir, i quan ens vam desitjar bona nit ella em va fer un petó, un dolç petó a la galta. Al dia següent vam visitar el barri antic de Kavala, la ciutat grega on ens trobàvem, que era preciós i molt pintoresc. Al barri antic vam conèixer el senyor Eugene: un home vell molt agraït, a la vida i a la gent, ja que deia que la seva vida era un regal, que havia sigut molt bonica i l’havia pogut disfrutar i viure tal i com ell havia volgut. L’home també deia que el seu nom significava “noble” i que per això ell era així amb la gent, noble i educat. Em va semblar un bon home, un pèl extravagant potser, però, com ell mateix es descrivia, una persona noble i sincera. Em va agradar la filosofia de vida d’aquell home. Cap al vespre vam haver d’acomiadar-nos de Grècia, ja que havíem d’agafar un altre avió cap al Nepal.

Un cop a l’aeroport, vam acostar-nos al lloc on es poden comprar bitllets i vam demarnar-ne dos per anar al Nepal. El noi que ens va atendre teclejava a l’ordinador molt ràpidament i, uns quants segons  més tard, ens va dir que aquella setmana només hi havia un avió que anés al Nepal, i només quedava una plaça lliure. Ostres, no! En aquell moment, al meu cap hi havia un debat: anar al Nepal sol i deixar l’ Agnès a Grècia o no anar al Nepal i seguir viatjant amb ella, però canviant de destí. Per una banda, em moria de ganes d’anar al Nepal, i la meva part més egoista em demanava que hi anés tant si com no; però per l’altra, no podia deixar l’ Agnès aquí, abandonar-la d’ aquesta manera, ara que teníem tanta confiança; i és aquí on la meva part altruista apareix, dient-me que no la deixi aquí, que el Nepal pot esperar i que si sento alguna cosa per aquesta noia no puc defraudar-la d’aquesta manera. Mentre el meu subconscient es debatia entre Nepal sí on Nepal no, vaig demanar al noi, que em mirava atentament a través d’unes gruixudes ulleres de pasta blava, que em donés cinc minuts per pensa-ho, i vaig seure en un banc. L’Agnès va seure amb mi, em va agafar la mà i em va dir que no passava res si me’n anava al Nepal, que ella agafaria el primer vol que trobés i tornaria a Barcelona, i tot seguit em va fer un petó a la galta. Aquell petó va ser diferent del d’abans: era dolç, sí, però em va semblar que estava ple d’amor… allò va fer que em decidís. El Nepal no es mouria de lloc, i amb aquell petó vaig entendre que ella també sentia alguna cosa per mi, i vaig llançar-me a la piscina. La vaig besar, però aquest cop als llavis. Va ser un petó curt i intens i, quan ens vam separar, ella em va tornar el petó i em va abraçar ben fort. Va ser un moment màgic.

Com que no aniríem al Nepal i encara era de nit, vam decidir anar a un hotel prop de l’aeroport a passar la nit, i l’endemà ja decidiríem què fer: continuar el viatge canviant algun destí o sense canviar-ne cap, o bé tornar a Barcelona.

Al dia següent vam decidir que continuaríem el viatge, però que en comptes d’anar al Nepal passaríem més dies a Nova Zelanda, i que a Guatemala només hi estaríem de pas, ja que és un lloc força perillós. Vam tornar a l’aeroport i vam comprar dos tiquets per anar a Nova Zelanda. Com que el vol seria molt i molt llarg vam decidir agafar l’opció de fer escales,     i d’aquesta manera passaríem la nit i una part del matí a l’Índia, i després d’un munt d’ hores de viatge, arribaríem a Nova Zelanda. El vol fins a l’Índia duraria unes vuit hores, encara sort que els seients eren amplis i molt còmodes. Com que l’Agnès i jo sèiem junts, la majoria d’hores les vam passar parlant, coneixent-nos millor, fent-nos algun petonet, explicant-nos anècdotes i fent tot tipus de passatemps.

Vam arribar a l’Índia al vespre. Estàvem esgotats i vam decidir anar directament a l’hotel que la companyia aèria ens havia proporcionat. El dia següent va ploure, i com l’aeroport estava força lluny de la ciutat, vam decidir anar a fer un tomb i tornar a l’aeroport, que estava ple de gom a gom. No m’agraden les aglomeracions de gent, ni quan hi ha massa soroll, ja que em poso nerviós. A l’aeroport de l’Índia hi havia molt soroll i molta gent, i jo m’estava posant una mica nerviós, encara que intentava dissimular-ho somrient. Mentre esperàvem que arribés l’hora d’enlairar-nos, l’Agnès va reposar el cap a la meva espatlla i es va quedar adormida. Jo vaig acariciar-li el cap lentament, i els seus cabells marrons i fins com la seda, que li arribaven fins a la meitat de la columna, se m’escapaven entre els dits. A poc a poc, els nervis van desaparèixer i vaig començar a relaxar-me.

Un cop a l’avió, les hostesses van explicar les normes de seguretat i, uns minuts després, vam enlairar-nos. A l’Agnès se la veia contenta, emocionada i una mica nerviosa, potser no ha viatjat gaire en avió, segurament sigui això. Vaig dormir cinc de les nou hores i mitja que durava el vol, i la resta de temps el vaig passar parlant amb la meva companya i mirant per la finestra. Mai m’havia fixat en els núvols tan detalladament: n’hi ha de tots tipus, esponjosos, densos, mig transparents, blancs, blancs grisosos, blancs marronosos… I abans que me n’adonés, ja érem a Nova Zelanda.

Nova Zelanda era un lloc molt maco. Hi ha unes platges precioses, amb sorra blanca i un munt de petxines de tons marronosos. Vam passar quatre dies a Nova Zelanda, a la població de Dunedin. Tots els dies vam anar a la platja al matí, i a la tarda anàvem a fer alguna excursió o fèiem llargues passejades per la vora de la platja, amb els peus en remull i agafats de la mà. Aquells dos dies van ser dels millors de la meva vida: vaig poder relaxar-me a la vora del mar, prendre el sol amb tranquil·litat i conèixer el lloc que, segons diuen, està a l’altra punta del món comparant-ho amb Catalunya. Sobretot vaig gaudir de la companyia de la persona que estimo, de l’Agnès. Hi estàvem tan bé, a Dunedin…

El dia abans de marxar ens vam posar una mica tristos, ja que no volíem marxar d’aquell indret paradisíac. Vam estar parlant i vam decidir que ens quedaríem una setmana més a Nova Zelanda en comptes de continuar el viatge per l’Argentina i el Canadà. Ho vam passar de meravella.

Sempre he sigut una persona a qui m’agrada tenir-ho tot molt planejat i fer les coses sense sortir del previst. Aquest viatge tenia tota la pinta d’anar d’aquesta manera: seguint una ruta prèviament planejada, sense fer res fora del que havia previst i fent coses. Però aquest viatge ha anat a l’inrevés de com ho havia calculat, ja que al principi seguia la ruta que havia traçat, però a partir d’haver-me trobat l’Agnès tot va canviar: vam deixar de seguir la ruta que havia preparat, allargant les estades, canviant o eliminant algun destí o simplement, compartint aquest viatge que, en principi, estava planejat per fer en solitari però que, al final, ha acabat sent cosa de dos.

En aquest viatge he après una nova manera de viure la vida: crec que la vida no s’ha de planejar massa, és a dir, un cert ordre és bo, però la improvisació és millor, ja que et dóna una certa llibertat. Crec que cal fer com la senyora del pub irlandès, l’Eithne, que es prenia la vida amb alegria i oferia un gran somriure a tothom, i com l’Eugene, un home agraït i noble que havia viscut la seva vida tal i com ell havia volgut. Jo en aquest viatge he descobert molts llocs bonics, únics i especials i també he descobert una meravellosa persona que de ben segur m’acompanyarà molts anys més.

Així que recorda, benvolgut lector: no et preocupis per tenir-ho sempre tot planejat a la teva vida, sigues amable i agraït, però sobretot feliç; i tingues clar el teu camí, però deixa que l’atzar i el destí decideixin per tu, ja que poden tenir algunes sorpreses que de ben segur no t’esperes i que, potser, et faran aprendre alguna cosa nova o conèixer algú que serà important.

Pseudònim: Kizcur

 

Primer premi prosa 4t curs

Clàudia Widmer Asensio, 4t A

 

EN BLANC

 

Pestanyeja reiteradament, com l’aleteig incansable d’una papallona. Com si volgués omplir els seus ulls de llàgrimes, oxigenar-los de nou després de tota una nit en vetlla. S’ha llevat a l’alba, per contemplar la sortida del sol i impregnar-se de l’energia que aquest li transmet, amb la intenció que els seus rajos penetrin lliurement dins seu, i un cop superat l’obstacle de la pell, arribin als òrgans i encara més enllà, que facin fluir les seves idees, florir les seves emocions i que socarrimin les pors, les inquietuds, les inseguretats. Però el dia s’ha llevat encapotat i l’escalfor del sol no ha arribat al seu petit balcó. Ho ha entès com un senyal que no podia portar res de bo, fins i tot ha pensat en tornar al llit, hibernar fins al pròxim raig de sol.

Però no podia pas fer-ho, el dia d’entrega ja estava marcat i subratllat des de feia mesos al calendari. Aleshores han tornat a suar-li les mans, brillants sota la llum blanca i potent del fluorescent. Després d’estar uns deu minuts llargs immòbil davant la porta, incapaç de reaccionar, pensant si sortir o no al carrer, apropa tremolant la mà cap al pom, el fa girar lentament i l’aire fresc que corre pel barri li acarona la cara. Camina pausadament, a càmera lenta, mesurant cada pas que fa, amb la mirada fixa a la puntera de les sabates. Tomba el primer carrer a l’esquerra i entra dubtosa al forn de la cantonada. Darrere el mostrador, una senyora amb la mirada fosca i cara de pocs amics li pregunta secament què vol, com escopint les paraules. Ella s’espanta i fa un pas enrere. No sap si agafar una barra de pa integral, pa de motlle o un pa de nous especial del dia que fa molt de goig exposat al mostrador i molt bona olor. Quin escull? Ha de decidir-se i ràpid. La dependenta comença a impacientar-se tot enviant-li mirades carregades d’odi. Petites gotes de suor comencen a relliscar-li pel front, li aixafen el serrell contra la pàl·lida pell de la seva testa i els seus pòmuls enrogeixen com si es tractessin de dues cireres acabades de collir. La tensió és tan gran que acaba optant per girar cua i abandona corrents el forn davant la incrèdula mirada de la dependenta.

Arriba a casa esbufegant i s’estira un breu instant al llit per recuperar forces i calmar-se. Quan la vermellor de les galtes disminueix, s’asseu tremolant a l’ortopèdica cadira de plàstic. Davant seu, a la taula, es troba el seu maldecap més gros, el seu pitjor malson. Un full en blanc. Només pensar que l’ha d’omplir de paraules i que aquestes han de tenir un sentit, han de seguir unes pautes ja fixades… No es tracta d’això només, ha de crear literatura, una peça d’art. Es penedeix profundament d’aquell primer dia de tardor, quan a dos quarts de nou va comprometre’s a entregar la novel·la a finals de l’estació, és a dir demà.

I tot el que té és aquest miserable i temerari full en blanc. El full en blanc… Altre cop aquella sensació de nàusees. Agafa l’ampolla d’aigua com si volgués escanyar-la i fa uns glops tan descomunals que sembla que porti mesos sense tastar-la. La fresca substància baixa rodolant per la gola i sembla que la calma una mica. Ho ha provat tot, i no aconsegueix inspirar-se, no és capaç d’omplir l’immaculat full en blanc. Va sentir en un programa de ràdio que una bona dutxa relaxant era un bon lloc on trobar la inspiració, però va dutxar-se dos cops al dia durant una setmana i res de res, només aconseguia que els seus dits acabessin més arrugats que una pansa. També va provar d’escriure de nit, per no veure el full, per no veure’l buit. Però res de res, les idees no fluïen i de tant forçar la vista va acabar amb un maldecap terrible.

Finalment es dóna per vençuda. Mai podrà ser una bona escriptora. Té la sensació que té moltes coses a dir, però no és capaç d’expressar-les, de plasmar-les al full. Mai aconseguirà el seu somni.

Pseudònim: Literauta

 

 

2n premi prosa Quart curs

Maria Casanovas Royo, 4t A

 

MASSA TARD

 

M’agradava pensar que tot seguia com sempre i que cap contratemps canviaria la meva vida. Que tot seguiria perfecte fins a l’eternitat.

Any rere any anava a la Cavalcada de Reis i observava amb molta nostàlgia tots els nens i les nenes que hi anaven, mentre me’n recordava de mi, collint del terra mil i un caramels; esperant la típica frase dels meus pares <<Però si després no te’ls menges i se’ns podreixen al calaix!>>.

Solia pentinar-me com quan anava a l’escola: dues trenes ben rosses, una a cada costat del cap (la del costat esquerre un xic més amunt que l’altra) i per rematar-ho, una diadema d’un rosa ben llampant sempre a l’aguait per trobar una ocasió per tirar-se massa endavant i tapar-me els ulls.

Tarda rere tarda anava al parc al qual des de ben petita havia anat amb el meu avi. Allà m’asseia prop del llac i esperava, veient córrer el rellotge. Esperava… que aparegués ell? Pot ser. <<Sempre estarem junts, oi avi? Cada any ens acomiadarem i rebrem les orenetes junts. I veurem créixer el nostre pi, oi?>>. Ell m’abraçava, sempre m’abraçava com a resposta a aquelles preguntes. Fins i tot aquelles abraçades sentia jo, aquelles tardes veient córrer el temps.

Cada diumenge veia una pel·lícula. La pel·lícula. Aquella que tantes vegades havia vist amb en Peter. Era la nostra preferida. Després de veure-la perseguíem la nostra entremaliada ombra fins al país de Mai Més… Em va trair, en Peter em va trair, va créixer. I es va casar, i va tenir un fill.

Va ser aquell dia quan me’l va venir a presentar, després de quinze anys sense veure’ns, que vaig notar una sensació estranya, que em va deixar feta pols… Em va preguntar si el volia agafar en braços. Jo no volia, no, de cap manera. De fet no el volia ni mirar, a aquell nen. Per què? Doncs aleshores no ho sabia. Ara ho tinc clar.

Aquell nadó m’ha fet entendre que el temps no es pot parar: que els anys passen, que les persones se’n van, que al final tots els caramels s’acaben podrint, que les orenetes després d’un any ja no se’n recorden de tu i que tard o d’hora tots els pins moren.

Però està clar que m’he adonat tard de tot plegat. Ara ja no hi puc fer res. Vaig ser covarda, quan vaig conèixer aquell infant, molt covarda. No ho vaig voler entendre a temps, no em vaig voler arriscar, no vaig voler viure el present i… em vaig tancar a casa, i no n’havia tornat a sortir mai més, fins avui.

La nit és gèlida, si més no, ho és més que l’ última vegada que el meu cos va sentir la fredor d’una nit a l’exterior. I fosca, molt fosca. Ja no recordava la forma dels enormes arbres, ni la dels bancs de fusta. Ja no recordava aquest silenci extern que es pot trencar en qualsevol moment pel motor d’una motocicleta que arriba massa tard de treballar, o pels crits d’una parella d’adolescents que torna a aquestes hores d’una festa que de cap manera es podien perdre. Ja no recordava aquest silenci trencadís, només recordava el silenci de casa meva, solitari, el meu silenci.

Se m’està fent tard, m’agradaria quedar-me i observar el barri, on sempre he viscut, però que feia tant que no veia… Però no puc, m’estan donant pressa.

-Tranquil·la, ja vinc, sé que és l’hora. L’hora de marxar. Se m’ha acabat el temps… i no l’he aprofitat.

 

Pseudònim: Frenesí

 

 

 

1r premi prosa Primer Batxillerat

Saray Fernández Aznar, 1r Batxillerat A

 

TINTA NEGRA

 

Inevitablement, la seva ànima la turmentava de nou amb cruels visions del passat. Recordava aquella mà aspra que recorria la seva galta amb fredor mentre els seus llavis dictaven un inconsistent t’estimo. Rememorava amb ira la seva pròpia innocència davant del món, la submissió davant d’aquella bufetada donada per la mateixa mà que un dia l’acariciava com si no hi hagués infinit.

Recordà el devastador soroll d’uns ossos fracturant-se amb el contacte amb el terra, i el dolor que l’envaïa, però mai deia adéu. L’Aisha com a dona, trencant-se juntament amb els seus ossos. La seva identitat esborrada a cada cop, el seu rostre ocult entre les teles empresonadores del seu burka, i el temor apoderant-se dels seus ulls resignats. L’Aisha semblava haver assolit ja la rutina d’aquestes accions, però a vegades li agradava mantenir l’esperança que trobarien una fi.

I allà es refugiava cada vespre, en aquella habitació abandonada que li afluixava les cadenes presoneres de la seva ànima per uns minuts. Els seus fràgils dits subjectaven amb cura un paperet brut i antic, on escrivia profundes cartes que mai arribarien al seu destí. No ho farien. A vegades simplement els seus crits interiors s’adormien quan els seus dits, bruts d’una espessa tinta negra dibuixaven aquells rínxols negres que un dia havia deixat enrere, a vegades li semblava sentir dèbilment la seva olor, i somreia en recordar que mai havia pogut descriure aquesta olor que li traspassava la pell. Tan sols buscava una sèrie de sentiments enyorats que només podia recordar quan escrivia, sorgien entre les paraules escrites sempre amb tinta negra, visiblement desgastada. Potser simplement tot allò era l’únic nexe que suposava la confirmació que encara continuava sent un ésser humà.

Però la llibertat que li donava l’escriptura mai arribaria a omplir l’immens buit que es trobava endins seu. Massa a l’interior. No li calmaven la set de viure aquells somnis que cridaven per no ser escoltats. I va voler fugir amb totes les seves forces, fer volar les seves cames impulsades pel vent de nou. Les mans d’Aisha lliscaven apressadament sobre el tros de paper visiblement desgastat que havia aconseguit portar amagat rere la seva túnica. Cada paraula era una manifestació de la pròpia esclavitud interior, que desitjava ser alliberada. No podia determinar els mesos que havia optat per romandre inexistent cap a la resta del món, aquell temps que evidenciaven unes ferides que desapareixien i tornaven al seu cos, però que sempre havien habitat en el seu pensament. Convivia amb la nostàlgia d’una vida passada irrealitzable en el present, d’uns desitjos que ballaven inquiets en el seu cor, però que eren assassinats per la realitat.

L’Aisha pensava sovint en aquells éssers importants que havien format part d’ella. Veia aquells ulls grans, observant-la fixament en aquelles nits de primavera, quan els seus diminuts dits dibuixaven vanes il·lusions que la seva condició de dona oprimia. Sovint, quan l’essència d’aquests íntims records habitava la seva memòria, agafava el costum de dibuixar allà on podia els infinits rínxols de les nenes, que a ella sempre li havien semblat les cordes d’una arpa d’or. A vegades, fins i tot, la seva memòria viatjava més enrere en el temps, quan sota la viva llum de la lluna el seu cos ballava mogut pel vent. L’Aisha tancava els ulls mentre escoltava el so d’aquells cascavells de plata, que formaven melodies imprecises però a la vegada innovadores. Llavors sentia l’impuls d’alliberar el seu cos de nou, però el dolor de les ferides, d’aquelles marques producte de la crueltat humana, era massa gran i es va tornar a resignar a mantenir els seus ulls aterrits al pany de la porta, desitjant que no tornés. Tan sols desitjant córrer entre la frondosa vegetació mentre deixava que el seu cor entonés els més profunds versos, i recordava l’aroma de la vida que començava a bategar de nou en un cos envellit, no pel temps, sinó per les llàgrimes evocades. Llavors no va dubtar, les seves cames fràgils es van aixecar i es van moure amb agilitat, en una barreja entre el temor de ser aturades i l’ardor que produïa la il·lusió del descobriment de sensacions que havien romàs enterrades en l’oblit. L’Aisha llavors es va portar la mà al pit amb la força immensa que dóna la joventut, i va tancar els seus ulls… però de nou, va sentir la seva mà presonera d’una altra, els somnis trencats, el pensament abocat a un abisme, mentre queia, lentament, de nou cap a la mort en vida.

-Que tu ets meva! –escoltava -. Jo decideixo la teva vida i la teva mort!

Un crac.

Un soroll i els vius ulls de grans pupil·les es posen a dormir. Un crit de dolor que es va quedar a mig camí de sortir. Un coll en una postura incòmoda i adéu. I el somriure s’apaga i el cos s’esvaeix com si estigués cansat. I la gespa l’abraça. I la brisa juga amb els seus rínxols en l’últim segon. L’Aisha respira fort, obrint el seus llavis vermellosos, i el món deixa de sostenir la seva existència. El seu cos encara calent es desplaça entre la gespa per l’acció d’aquelles mans aspres, que l’estiren pels seus turmells cansats.

 

Pseudònim: SKYLOVER

 

 

2n premi prosa Primer de Batxillerat

Gerard Gil Candelario, I A

 

REPETICIÓ D’UNA ESPERA ANUNCIADA

 

Espero, de moment, només espero. L’estació de França sempre m’ha semblat un lloc fastuós per a un retrobament. Segur que els vigilants i revisors diversos ja n’estan més que farts, però jo, no, ja que per a mi és el primer. No hi havia estat mai, en aquesta estació, l’única cosa que ha fet que no m’hi perdés en entrar ha estat la brillant descripció que en feia el meu avi i que ha arribat a mi gràcies al meu pare. Va morir fa molts anys, l’avi. L’àvia sempre m’explicava, de petit, la manera com es va assabentar de l’absència del seu marit. La pantalla que indica les properes arribades em fa tornar dels pensaments. L’andana set serà l’encarregada de portar amb mi la persona que estimo. Fa tres anys que no la veig… fa tres anys que no veu la seva… El tren sembla que arribarà amb un retard de mitja hora i jo començo a neguitejar-me per les andanes de terres rugosos. De sobte, veig algú molt inquiet, més que jo inclús. M’hi acosto i li pregunto si es troba bé. Ella es manté callada, no hi ha cap resposta. M’allunyo del seu costat. Les meves palpitacions haurien d’accelerar-se, però no ho noto pas. Torno a caminar pels terres rugosos. Ja només queden vint minuts, quan veig un diari a terra. L’agafo. Començo a fullejar-lo. Arribo a la secció d’esports, en mirar el rellotge m’adono que queden deu minuts. Ara sí que noto les palpitacions; de fet, el ritme del meu cor comença a esdevenir molest. La veu, sempre tètrica de la megafonia, anuncia que el tren és a punt d’entrar a l’estació. Torno a guaitar, sense voler, aquella persona inquieta, l’analitzo amb una major profunditat i el seu vestuari sembla anacrònic. Entra el tren i em transporto al present.

Avui arribo per fi a casa. Fa tres anys que no… fa tres anys que no veig la meva ciutat avançant en el temps. Tot per una crisi econòmica que ens va convidar a marxar a molts. Fa deu minuts algun passatger s’ha trobat malament i han parat el tren per atendre’l segons dicta el protocol, cosa que ha provocat que anem amb retard. M’ha molestat força aquest fet perquè tinc ganes de baixar i caminar pel parc de la Ciutadella, passejar pel Portal de l’Àngel, trescar per les andanes del suburbà, avançar pel terra sorrenc de les platges i gaudir d’un paisatge esplèndid des de la Carretera de les Aigües. El noi que m’espera m’ha ensenyat a estimar el medi on visc sigui quin sigui; segons ell, qui no entén l’entorn on viu no té futur. Una de les hostesses del tren em fa retornar al present anunciant la imminent arribada. M’aixeco per recollir el meu bagatge. Estem entrant.

Veig el tren, però desconec el vagó on viatja la Kathleen. Decideixo esperar en el lloc on s’aturarà el segon vagó, ja que el primer és el de la primera classe. El tren s’atura, amb el típic xiscle de frens oxidats pel pas del temps. En fer un cop d’ull al vagó, no la veig, així que decideixo avançar fins al següent.

No el veig. Imagino que recorda que viatjo al vagó quatre. En un intent per ajudar el meu estimat en la seva recerca, em quedo astorada quan veig una dona molt inquieta i amb un vestit al més estil vintage des de la porta del vagó. Al seu darrere, hi veig una altra persona inquieta i de segur que amb palpitacions al cor, el Joan.

Els nostres cossos es fonen en un durant uns instants, quan ja no sabia on buscar-la. Davant, guaitem la dona inquieta; abans de marxar necessito ajudar-la, sigui com sigui, a solucionar el que li passi. Li preguntem si necessita quelcom o si sap on viatja la persona que busca. Ella, que ni gesticula, es manté callada. Només s’aparta el mantell de la cara, en el qual ni m’havia fixat.

Ràpidament, tant la Kathleen com jo, reconeixem que aquella dona és la meva àvia. Em llanço als seus braços per abraçar-la, però la figura desapareix. Llavors, vaig recordar el final d’una història que sempre escoltava de petit:

-Jo sempre l’estaré esperant –diu la seva àvia, amb tristor.

 

Pseudònim: AIRE

 

 

 

1r premi prosa Segon Batxillerat

Maria Cadefau Fabregat, II B

 

 

EL GAT DE LA MARGARIDA FERRER

 

L’aigua queia freda sobre el seu cos pàl·lid, fràgil i petit. Encara no es podia creure que finalment hagués estat capaç de fer-ho, i encara menys les conseqüències que n’havien esdevingut. A sobre la taula del menjador havia deixat els papers, l’única prova material que la situava en aquella casa en el moment del crim.

L’aigua continuava corrent mentre la Marina xerrava amb la veïna, la Margarida Ferrer, que li havia demanat ajuda en aquell assumpte tan delicat. La Marina, però, ja feia estona que no se l’escoltava. Per què s’havia hagut d’embolicar amb tot aquest maldecap? És que ni per una sola vegada podria dir que no? No, ella sempre a ajudar els altres! La Marina Seguí era així.

Però i si algú l’havia vist? La Carlota continuava sota l’aigua gèlida de la dutxa, amb una mirada absent, però no podia deixar de pensar-hi. Tractant-se de la Margarida, segur que tot el poble ja se n’havia assabentat. Massa aviat. Tothom ho sabria.

La Margarida Ferrer esperava expectant la resposta de la Marina. Havia vist el seu gat? Però la seva veïna semblava que no li estava fent gaire cas, estava absorta en el seu pensament. Per què ningú es molestava a escoltar-la? Ni tan sols la Marina Seguí, que se suposava que ajudava a tothom. I aquell maleït so d’aigua caient! Que a ningú se li havia acudit tancar l’aixeta?

No ho hagués hagut de fer. No ho hagués hagut de fer. No deixava de repetir-s’ho. La pell ja començava a arrugar-se sota l’efecte de la llarga dutxa. S’havia deixat influenciar massa fàcilment pel manipulador d’en Toni, i ara veia que era un error. Mai hagués hagut d’entrar en aquella casa.

En Toni Sala estava inquiet. A cada minut que passava es posava més nerviós. Ja feia estona que l’esperava, però no apareixia. Potser alguna cosa havia anat malament. Havia sentit uns veïns que comentaven alguna cosa d’un gat. La Margarida tenia un gat. Mirava l’aigua baixant pel riu per intentar distreure’s, però li semblava impossible. Segur que la Carlota no havia tingut el valor de robar els papers i ara li feia por trobar-se amb ell. O potser tot havia anat del revés. Per què havia confiat en ella?

Finalment s’havia atrevit a sortir de la dutxa. Ara es mirava els papers. Encara no entenia per què eren tan importants, però el Toni, aquell antic nòvio de l’institut, havia insistit molt en la seva elevada importància. Se suposava que ara s’havien de trobar a la vora del riu per entregar-li els papers, però no es veia amb cor de sortir al carrer i notar la mirada del poble clavada al clatell. El problema no eren els papers, d’això sempre podia culpar el Toni, el problema era el que havia passat en sortir de la casa de la Margarida Ferrer.

Un gat? Què deia la Margarida d’un gat? Es veu que no el trobava i estava molt preocupada, quina novetat. Intentà consolar-la i dir-li que el trobarien aviat. Però ella continuava insistint que aquesta vegada era diferent, tenia una mala sensació que li envaïa el cos, quina bestiesa. La Marina començava a perdre els nervis amb aquella dona. Si tan neguitosa estava, que anés a buscar-lo pel carrer i no s’estigués a casa seva fent petar la xerrada. A més, a hores d’ara tot el poble ja ho sabia, que s’havia perdut el gat de la Margarida Ferrer, que estrany. Amablement aconsellà a la Margarida que anés a buscar el gat, segur que ara el trobava. Un soroll de fons la molestava, que s’havia deixat l’aixeta de la cuina oberta?

Havia d’actuar, i ràpid. S’havia de desfer dels papers. I del gat. Tremolosa, es vestí, posà el gat i els papers en una bossa de les escombraries i sortí al carrer.

Estava al carrer. De moment ningú la mirava, tot i que segur que només era perquè encara no l’havien vist. La Carlota tenia la certesa que amb el mínim moviment ja es delataria, si és que encara no l’havien descobert. Enmig del neguit, decidí anar pel carreró que comunicava amb la petita plaça i desembocava al riu, per allà mai no hi passava ningú i sabia que hi havia uns contenidors. De fons podia sentir l’aigua córrer pel riu. I si ho llençava tot al riu i confiava que l’aigua s’ho emportaria tot sense deixar rastre?

Quina maleducada! pensà la Margarida en sortir de casa la Marina. Tot just l’acabava de fer fora de mala manera. Era indignant! Quina classe de veïna et fa fora en uns moments així? Deixant de banda la seva fúria, la Margarida començà a buscar el seu pobre gatet. Primer miraria per aquell carreró que comunicava amb la petita plaça a la vora del riu, mai no hi passava ningú i segur que encara ningú havia comprovat que el seu gat hi fos. Així doncs, amb un pas decidit, la Margarida Ferrer s’encaminà cap el carreró.

Ja hi era. Després de comprovar que no passés ningú, la Carlota es dirigí cap el carreró i començà a treure les coses de la bossa. El que no havia previst, però, era que la vella Margarida apareixeria pel carreró, tot just per poder veure com el seu gat esclafat era llençat riu avall. La pobra dona caigué desmaiada de l’ensurt. La Carlota, que tot just s’acabava de girar se la quedà mirant, atònita, sense saber què fer. Com havia arribat a aquella complicada situació? Com podia haver sabut la Carlota, que en el precís instant que sortia de la casa de la Margarida Ferrer i tancava la porta amb un cop sec i fort, el seu gat estaria entrant i quedaria mortalment esclafat? Al final del carreró una ombra s’esmunyí. En Toni Sala no hi volia estar implicat. Només volia córrer ben lluny. Ara només quedava el so de l’aigua baixant estrepitosament riu avall.

 

Pseudònim: Desert

 

 

2n premi de prosa de Segon de Batxillerat

Emma Rodríguez Prat, II B

 

CARTA A LA MEVA ESTIMADA

 

Va ser fa poc quan et vaig veure per primera vegada. Deu fer ja dues o tres setmanes, però des de llavors que no he pogut parar de pensar en tu. Fas que tot al meu voltant es paralitzi i sembla que només estiguem tu i jo. Cada cop que et veig, se’m para la respiració i no puc reaccionar.

Va ser aquell 12 d’abril quan vas aparèixer davant meu i em vas mirar amb aquells ulls negres com la nit que em demanaven que anés amb tu. Tot i que aquell dia no venies a visitar-me a mi, ni cap altre dels dies que ens hem tornat a veure; per això t’escric. Vull que vinguis a veure’m, encara que això porti greus conseqüències. Sé que tu sents el mateix per mi, ho veig en la teva manera de moure’t. Sé que ho fas perquè t’agrada que em distregui, et treu feina a tu, t’aprofites de mi, però no m’importa. Per veure’t, faria el que calgués.

Els companys de feina últimament m’ho diuen, que estic distret a les operacions, que un cirurgià no es pot distreure en el quiròfan. Em pregunten si m’he enamorat d’alguna infermera; òbviament, els dic que no. Mai podria confessar el que sento per tu, em prendrien per boig i em farien fora del programa. De moment actuo amb compte i intento que no s’adonin del que faig per poder veure’t… Avui ho tornaré a fer, però, si segueixo així, em faran fora de la feina. Per això, et demano que em vinguis a buscar avui, a casa, a les nou de la nit. Estaré preparat i fugirem.

A la primera operació a la qual vas venir, el pacient va morir a causa d’una gran pèrdua de sang. El segon va morir perquè el seu cor no va aguantar una operació tan llarga i tu també vas venir i te’l vas endur. La tercera mort la vaig provocar jo: no vaig tenir en compte que el pacient tenia tendència a formar coàguls i tu també vas venir. La quarta mort la vaig provocar jo, expressament per poder veure’t. Ja porto nou morts des que ens vam conèixer. No t’adones què ho faig per veure’t?

Qui ho diria, un cirurgià, una persona que salva vides, matant per poder veure la seva estimada. Però sempre que véns no ho fas per mi, sinó pels meus pacients… Mort, em faries tan feliç si vinguessis avui per mi…

 

Pseudònim: Gertrudis