NO SÉ QUÈ EM PORTO ENTRE MANS

Marcel Ginestet Lecha    1rD    Segon Premi Narrativa

Bé. Abans de començar volia advertir-vos que no em faig responsable del que pugui escriure. Si trobeu algun comentari fora de lloc o altres coses, no us alarmeu.

L’inici del dia va ser ben normal: em vaig aixecar, vaig posar-me les sabatilles, vaig baixar a baix i vaig seure per esmorzar. Deuria ser la son, perquè enlloc de menjar cereals amb llet i cullera, me’ls estava menjant amb un suc de taronja i un ganivet:

-Però, què fas, fillet? -va preguntar el meu pare amb certa preocupació.

Vaig enrogir, vaig acabar-me l’esmorzar i vaig agafar la maleta per anar a l’escola:

– Un moment… La maleta!? -vaig exclamar alarmat.

Vaig deixar la maleta tirada al rebedor, vaig agafar la motxilla, vaig dir adéu als meus pares i, tot seguit, em vaig dirigir cap a l’escola.

Un cop allà vaig anar cap a la meva colla d’amics:

– Ei ! Com anem? -em va preguntar en Pere mentre m’estenia la mà perquè hi xoqués.

Enlloc d’això li vaig clavar una bufetada que el va deixar sorprès:

– Què nassos estàs fent? -va dir emprenyat.

-Ai perdó -vaig excusar-me.

Vam entrar a les classes i ens vam asseure cadascú al seu lloc corresponent i el professor Fortuny, el professor més rondinaire i estirat, va entrar a classe:

-Molt bé, petits xiquets -va començar.

La veritat és que la seva forma d’expressar-se és molt… és… particular, si es pot dir així. El cas és que ens fa molta gràcia i ell se sent molest.

– Obriu el vostre meravellós llibre de coneixement i saviesa per la pàgina 143 -va dir.

Se’ns escapen rialles:

-A veure, petits aprenents, tranquil·litzeu-vos que no vull començar a castigar a ningú -va dir amb un to tan calmat com amenaçador a la vegada.

-Qui sap la resposta d’aquest exercici? -va preguntar.

Molt poca gent aixeca la mà a classe, només la Carla Montfull (la rata sàvia de la classe, i en Pep Castelldevila (l’altre saberut). Estranyament, altra gent aixecava la mà, però en aquesta ocasió, per una casualitat enorme, em sabia la resposta, així que, emocionat, vaig aixecar la mà amb orgull:

– Senyoret Valltallada! -va exclamar amb un gran crit que va fer saltar tota l’aula de la cadira i va fer volar els coloms del pati-. Vagi-se’n fora ara mateix! I sàpiga que trucaré a casa!- Tothom tremolava.

Jo, encara assegut i amb la mà alçada, estava confús. Vaig mirar el braç i, horroritzat, vaig veure com enlloc de tenir el dit estirat, la meva mà estava saludant amb certa gràcia i amb energia. El professor es deu haver pensat que estava fent el pallasso. No valia la pena discutir ni replicar, aconseguiria més problemes, així que em vaig dirigir cap al passadís.

La següent classe, matemàtiques, va començar normalment, però a l’hora d’agafar el llapis, la meva mà va tirar tot el que tenia sobre la taula, llibres i tot. No podia escriure, ni aguantar el llapis. La meva mà no responia, com si tingués un cervell propi, un cervell molt actiu. No parava de tremolar i de moure’s inquieta. Vaig intentar-ho amb l’altra mà, però feia el mateix. La resta de classes van passar igual, no vaig poder escriure i tirava moltes coses a terra, però intentava ser discret i que no es notés que a les meves mans els passava alguna cosa.

Al final del dia, em vaig tornar a reunir amb els meus amics per anar al parc del Sabater. Allò era el centre de tots els nens del barri. Com cada dijous, vam anar a comprar llaminadures a la botiga d’en Sebastià i ens dirigíem al parc amb els patinets i la pilota. Un cop allà vam seure al nostre banc mentre alguns de nosaltres feien salts i cabrioles amb el patinet. Jo vaig intentar fer-ne una que sempre em surt bé, però no vaig agafar bé el manillar i vaig caure de cul.

– Tio, estàs bé? -em va preguntar en Jordi.

– Sí, sí -vaig contestar-. Gràcies.

Vam jugar una estona a pilota i vam anar cadascú a les seves respectives cases. Sabia que en arribar a casa m’esperarien els meus pares amb una enfadada de cal déu. Per alguna estranya raó que els extraterrestres havien programat, no estaven enfadats, al contrari, se’ls veia més aviat preocupats:

-Fill, què et passa? -em pregunta la meva mare.

-Mama, no sé què carai em passa, però les meves mans no responen al que jo vull fer i semblen nervioses i alterades-. La meva mare mira cap a les mans tremolant i movent-se esverades i diu:

-Ui, fill meu, demà anirem al metge a veure què passa. Mentre… intenta controlar-ho -em diu.

Tot seguit em fa un petonet al front i se’n va a prendre el te amb les seves amigues. Bé, ara toca fer deures, penso, així que m’assec a la taula, trec els llibres i començo a escriure. De moment tot sortia bé fins que enlloc d’escriure lletres per la redacció dels jocs florals, la meva mà ha començat a escriure números i fraccions mentre la mà lliure, enlloc d’aguantar el paper, estava teclejant a l’ordinador. No puc aguantar més. De moment decideixo no fer deures, embruto la llibreta i no faig res de profit. M’assec al sofà del menjador i engego el televisor. A la pantalla es veu el canal infantil. Jo el que vull veure és el concurs de superestrelles, així que premo les tecles del canal corresponent, 14. asdfasdagklj,vagi,

Enlloc d’això li trec el volum, ho torno a intentar i poso el canal de televenda, un intent més i en  aquest l’apago.

 És inútil  asdfadga   així que passo la resta de la tarda assegut al fosà and mirant el televisió. En arribat l’hora de soprrr me reunexio abm la meva family i spem. Pr Sopar hi havia patates “fritas” amb ketchup i carn arrebossada, el meu fvorit. No pdia mengar, ls meva mans no rsponien, fien bjerias i desorddnaven ls “coverts” i els vasos de la meva família. Els meus parents, precupts, vn assegurar qe clia anar al metge i veure qè me pasava  l’endemà.

·?s?? ????ssd ? ???uè??d ? s??? p o??süb ????s ? osndos ‘su?? s???? sl u????uo?????? ?? ??ds ou ?b??d ???uds? ? ?odn???d ????op ? ?u? x??? ?nb x?A

IF

rassap a ravirra top euq se on euqrep ixied o euq rolliM