L’INSÒLIT ENTERRAMENT DEL SENYOR ARMENGOL

 Núria Elias Martínez    II Bat. B    Segon Premi Narrativa

Feia temps que es veia a venir, i finalment ha passat. El senyor Armengol se n’ha anat a l’altre barri. Jo ja li deia que tanta festeta i tanta marxa a la seva edat no era bo per a la seva salut, però ell no em feia ni cas; mira que li vaig dir mil cops, però ell, com si sentís ploure.

Per l’enterrament del senyor Armengol, la gent del poble m’ha demanat que em preparés algunes paraules per dir a l’enterrament perquè jo era el seu millor amic. Sincerament, jo no crec que fos el seu millor amic, simplement anava a munt i avall traient-li les castanyes del foc. Sempre estava ficant-se en problemes; per no anar més lluny, l’altre dia estàvem fent una volta pel poble i li va començar a tirar els trastos a la dona d’en Cristòfol enmig de la plaça… A qui se li acudeix, tirar-li els trastos a la dona d’en Cristòfol, l’home més fort de la comarca! 

Si penseu que la cosa va acabar bé, ja us dic jo que no. Mentre el senyor Armengol festejava aquella bella dama, va aparèixer en Cristòfol. Vaig intentar inventar-me mil i una excuses per justificar aquella situació: que si el pobre senyor Armengol no hi veia gaire bé i s’havia confós de persona, que si es pensava que era una dona soltera…, però en Cristòfol, tan brusc com sempre, li va donar un bon mastegot i va deixar el senyor Armengol mig atordit a terra.

Finalment, després d’estar hores i hores pensant què podia dir, he escrit un discurs d’aquells que fan plorar. A les 5:27 de la tarda, he sortit camí del tanatori. Havia de donar-me pressa, ja que la cerimònia començava a les 5:44 i feia una mica de tard. He arribat just a temps. Tothom ja estava assegut als seus llocs i la sala estava a rebentar; sobretot de dones, cosa que no m’ha estranyat gens.

Després d’un discurs llarg i pesat, el mossèn del poble m’ha donat el torn per dir l’espectacular discurs que he fet. Just quan anava a començar a llegir, he pogut escoltar uns copets, però els he ignorat. Pocs segons després els he tornat a sentir. Aquest cop més forts i constants. Tota la gent de la sala ha començat a buscar d’on venia aquest soroll tan molest que sonava com si algú piqués en un tros de fusta.

Cada cop els copets eren més i més forts i, finalment, encara que la sala era una olla de grills ja que la gent no parava de murmurar, he  aconseguit sentir d’on venia aquell soroll.

-Deu ser que estan fent obres, – va dir el senyor Emili.

-Segur que és alguna de les amiguetes del senyor Armengol, que vol boicotejar la cerimònia – afirmà la senyora Consol.

De cop se m’han obert els ulls com dues taronges. No podia ser, segur que la ment m’estava fent una mala passada, ja que sentia que els sorolls venien del fèretre. A poc a poc he començat a obrir el fèretre, i la gent  ha callat de cop, ha semblat que se’ls hagués empassat la llengua el gat.

M’he quedat glaçat. La gent m’ha mirat espantada veient la meva reacció. Al cap d’uns segons he reaccionat. Hi havia uns bonys que es movien per la butxaca del senyor Armengol. Tot decidit, he posat la mà a dins, i n’he tret una closca d’ou. He tornat a posar-hi la mà, aquest cop fins al fons, i aquest cop sí que he quedat bocabadat… Els causants de tot aquest enrenou eren dos pollets! La gent s’ha posa’t a riure sense parar, mai havia vist tanta alegria en un tanatori. Encara no entenc què feia el senyor Armengol amb dos ous a la butxaca, però mira, és un secret que s’emporta a la tomba.

Finalment s’ha pogut finalitzar la cerimònia i l’enterrament amb pau i tranquil·litat, i la gent ha plorat amb les meves precioses paraules. Què ha passat amb els pollets?, -us preguntareu-; doncs els pollets me’ls he quedat  jo, que de ben segur que quan creixin pondran uns ous boníssims i em podré fer uns bons ous ferrats.