MEMÒRIES D’HOSPITAL

Maria Cadefau Fabregat     I Bat. B    Primer Premi Narrativa

Feia nits que no dormia, estava massa preocupada per poder pensar en dormir. Estava ajaguda al costat del llit del seu fill, en aquella habitació freda d’hospital. Mirà per la finestra, ja era ben entrada la nit, no es veia ni una sola ànima pels voltants. Aquell hospital havia significat moltes coses per a ella, però mai s’hauria imaginat que seria ella la que estaria ajaguda vora el seu fill malalt, mai s’hauria imaginat que fos ella la mare preocupada, desesperada, a l’espera de notícies d’un fill malalt.

Abans de ser aquesta persona trista, havia estat una noia alegre, sempre somrient. En tenia bons records, del que havia estat, recordava el so d’una rialla. Després venien els records tristos, l’inici de la malaltia, les visites constants als metges, etc. Però tots aquests records no semblaven pertànyer a la mateixa persona.

La Isabel ja hi havia estat, en aquell hospital, era metgessa, i havia passat els anys de residència de després de la carrera en aquest hospital. Havia après molt, i el seu somni era poder quedar-s’hi a treballar fixament. No esperava tornar d’aquesta manera. Recordava un any en què es va inundar tota una planta de l’hospital, havien hagut de traslladar tots els pacients i ells mateixos havien anat  a treure aigua amb palanganes, va ser divertit.

Els rajos de sol començaven a despuntar a través de la finestra. Les infermeres començaren a desfilar per la porta i van començar les inspeccions rutinàries de cada dia. La Isabel, sabent que el seu fill estava en bones mans, anà cap a la cafeteria. De tant en tant anava bé caminar una mica. La cafeteria, com moltes altres coses, havia estat un lloc molt diferent en la seva antiga vida. Era el lloc on ella amb els seus companys, amics, descansaven, on compartien experiències, bromejaven i criticaven a tothom tot rient. Era el lloc on per uns moments podien estar tranquils i evadir-se de la feina.  Ara era el lloc on anava per poder aguantar desperta un dia més, el lloc on anava mentre els metges estaven amb el seu fill.

Caminant per aquells passadissos li venien tot d’imatges llunyanes, d’un temps que no semblava haver existit mai. Es veia a ella mateixa corrent per aquells mateixos passadissos, d’una punta a l’altra de l’hospital, algun pacient havia empitjorat. En especial recordava una vegada en què la van avisar que un pacient s’estava morint. Va arrencar a córrer, els seus companys es van afegir a la cursa i un cop van arribar a l’habitació, hi havia gairebé tot el personal congregat allà. Tot havia estat  un engany, eren allà per celebrar el 25è aniversari de l’hospital, l’ensurt va esdevenir ser una alegria. Van estar menjant pastís i xerrant durant hores.  La Isabel s’encaminava, quina ironia, cap aquella mateixa habitació, anys després, esperant que també fos tot un engany i que el seu fill la rebés amb els braços ben oberts i una rialla a la boca.

De sobte, la Isabel veié massa moviment de personal al voltant de l’habitació. Arrencà a córrer, no recordava haver corregut mai tant. En entrar a l’habitació, el sentí. Sentí aquell so, el so que mai no ha agradat a ningú, el so que et diu que aquell a qui estimaves ja no hi és. L’havia sentit milers de cops, però aquell era diferent, aquell piiiip mai seria capaç de treure-se’l del cap, el piiiip que acabava amb totes les seves esperances. La Isabel es deixà caure, abatuda, derrotada, sobre el cos del seu fill.