EL SOL JA NO LLUEIX AL MIG DE LA PLATJA

Gerard Gil Candelario    4t C    Primer Premi Narrativa

-“La teva mare està malalta, et necessita a prop.” –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons…

Plou sobre el matí de Londres i, en un desendreçat pis d’aquesta ciutat, una gota d’aigua caiguda del sostre ha despertat el Martí. Un altre cop, s’ha quedat sense conèixer el final del somni que el persegueix des dels 15 anys; i ara en té 25. Finalment, s’aixeca per complir amb la seva tediosa rutina, però una trucada inesperada, al telèfon del qual ja no vol pagar les factures, el destorba. És la seva àvia, amb qui no parlava des de la mort del seu avi. Truca per saber com es troba i com li va la carrera. Per cert, ella no sap que l’ha deixat fa dos mesos. És una conversa sense gens d’amor, semblant a la que tindrien dos desconeguts. Aquesta trucada el transporta al passat, del qual en sobresurt una història inacabada, la de la Clara.

No sap res d’ella des de la festa de fi de cicle, ja feia deu anys. Aquella vesprada, tots semblaven estrelles de Hollywood en la seva gran nit. La Clara duia un vestit blau força llarg. Al Martí li encantava però, no més del que li agradava ella: la seva gran enamorada des que es conegueren. Però, per aquelles coses dels amors platònics, que diria un adolescent, o grans ximpleries, que diria un adult, mai va ser capaç de confessar-li el que sentia. Aquell dia, el de la trucada de l’àvia, el Martí s’adonà que havia perdut la noia que estimava, la família que va menysprear i la vida que tant va desitjar.

L’endemà ja no és el mateix noi que ahir. S’aixeca d’hora, com quan anava a la universitat. Un fet que demostra aquest canvi de rutina és que mira el telenotícies, cosa que el fa adonar de la distòpia on viu (assassinats, corrupció, desconfiança, crisi amb pocs instants feliços, el pessimisme col·lectiu continuen vigents). Després d’apagar el televisor, agafa les claus i una bossa amb poca roba en direcció a l’aeroport de Heathrow.

L’hostessa avisa els passatgers de la imminent arribada al Prat i el Martí té clar que ha de visitar l’institut on els dos havien estudiat. Vol saber quelcom del present de la noia. Tot i que res segueix igual a la seva ciutat natal, Barcelona, els taxis continuen cridant l’atenció dels vianants perduts. N’agafa un i demana al conductor: “Casp, cantonada Pau Claris, si us plau”. En veure l’escola, els records feliços l’envaeixen; decideix entrar per la porta lateral  i anar al despatx que mai havia trepitjat, el de la directora.

-Hola, Maria, com estàs? Recordes la Clara Martorell? Una noia alta i morena.

-Martí Rius?, és clar que la recordo, treia unes notes pèssimes i volia ser metgessa! Crec que ho va aconseguir. Per cert, què fas? Estudies? -va dir la directora amb una clara intenció de xafarderia.

-Moltes gràcies -per res, va pensar-, la buscaré. Estudio dret a Londres -va dir, irritat i ocultant la veritat.

Marxa enfadat. Només sap que havia acabat estudiant medicina, però no sap a on. Aleshores, una conversa del passat envaeix el seu pensament: ells dos van prometre’s estudiar a la Pompeu. Necessita esbrinar si ho ha complert. Però, abans necessita fer una parada a l’hotel. De moment, prefereix no dir res de la seva tornada als de casa. Havia reservat una habitació a l’Hotel Arts, que sense ell saber-ho, és a tocar del campus de salut. Als cinc minuts de sortir de l’hotel, ja és a la recepció del recinte, on li diuen que en aquell moment hi ha tres persones estudiant que coincideixen amb el nom de l’enamorada.

Espera la sortida dels alumnes i, finalment sona el timbre que marca la fi de les classes. Quan mira cap a la zona de pícnic li sembla veure la millor amiga de la Clara. Confirmant que és qui creu haver vist, la saluda i li pregunta que com va la carrera, entre d’altres coses banals. Al cap d’uns minuts de conversa,  pregunta per la Clara i ella, fent un gest de tristor amb el rostre, respon que va marxar de la universitat i que l’única cosa que en sabia ara, era l’estat del WhatsApp. El Martí guarda el número de mòbil que l’amiga li acaba d’oferir; en acabar s’acomiaden, però abans ella confirma l’evidència: “La Clara t’estimava”. Aquestes paraules fan esfondrar els seus sentiments més interns i se’n va corrents a l’hotel. Aquest moment ni tan sols mereix un adéu a la que havia sigut, fins el moment, la millor còmplice del Martí per trobar la Clara.

S’estira al llit i mira el rellotge. Són les vuit, ja tenia gana feia estona. El seu cos estava acostumat als horaris europeus. Es decideix a trucar i en sentir la veu dolça de la noia, no és capaç de fer res més que penjar. Baixa a sopar, però, tot i la gana, no menja res d’un menjar que sembla exquisit, perquè sap que ha perdut una oportunitat per parlar amb la seva estimada.

Han passat tres dies i el Martí se’ls ha passat bevent tot tipus de begudes. El minibar és buit, més del que acostumen a estar-hi. Decideix afrontar la situació altre cop i prem la tecla verda del mòbil. Sent  la mateixa veu, però aquest cop li diu qui és. Ara és ella la que no sap què dir i calla en sentir la veu del noi. Finalment, es decideix: “Martí…què és de tu? Ens hem de veure, perquè vull que m’ho expliquis clarament. Digues un lloc, un dia i una hora, que allà em tindràs”.

Passats uns minuts, potser uns segons, el Martí respon: “T’ho explicaré tot, Clara, demà a les vuit ens veiem a la platja de la Barceloneta. Petons”, els dos pengen alhora. Ja és tard i ell té son, així que marxa al llit pensant en les paraules que utilitzarà en veure la Clara.

-“La teva mare està malalta, et necessita més a prop que mai”. –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons…

S’aixeca tard, però el malson continua sense arribar al seu final, aquest cop el despertador n’és el culpable. Encaboriat amb el contingut del malson, baixa a l’últim torn d’esmorzar i avui sí que menja d’aquest menjar, que, en efecte, és exquisit. A ella, li resten escasses hores per l’examen d’anatomia, pel qual no ha estudiat gaire aquesta nit de feixugues pràctiques.

El Martí, que ja porta deu minuts esperant al mig de la platja, veu la Clara i s’apropa amb rapidesa. Els dos cossos es fonen en una abraçada, amb la visió de tot el litoral de fons. És el captard, però encara llueixen els penúltims raigs de sol que il·luminen el moment emotiu:

-Hola, Clara. Perdona’m, sé què vaig ser un covard no dient-te el que sentia.  Però mai he deixat d’estimar-te i he vingut des de Londres per dir-t’ho. Va ser allà on em vaig refugiar ara fa deu anys. Tenia por del que la gent em pogués dir, després del que m’havia passat –diu ell, abans de sentir la veu de la noia.

-Martí, et perdono perquè jo vaig cometre el mateix error, tampoc he pogut oblidar-te. He complert la nostra promesa, però vaig marxar a una universitat  més barata, la UAB. Aquesta nit ha sigut la primera a Sant Pau. No et puc tornar a perdre.  Si us plau, queda’t amb mi, aquesta nit.

La Clara l’estima i el Martí accepta l’oferiment nocturn, el moment està cridat a culminar la seva història. Però, la màgia, que ell sempre havia desitjat sentir, és interrompuda pel telèfon del noi, tot just quan s’anaven a fer un petó. Irritat, per saber qui gosa trencar aquest instant, l’agafa i espera resposta callat:

-“La teva mare està malalta, et necessita a prop.” –Reconec la veu del senyor que em parla per telèfon en pocs segons. És el doctor que em va tractar fa deu anys, vaig prometre’m no tornar-lo a veure, però ara hi estic obligat.

El malson que l’acompanya totes les nits des de fa deu anys, per fi, ha arribat al seu final, però no pot creure la realitat que sent: aquest cop no és ell el malalt, sinó la seva mare.

El sol ja no llueix al mig de la platja.