A LA FOSCOR DEL BOSC

Juan Garrido Moreno   3rC    Primer Premi Narrativa

En Fenrir va fer com sempre el camí que conduïa cap al poble. Tothom l’anomenava el caçador perquè vivia en una cabana al bosc i solia vendre les preses que caçava, tot i que també venia llenya i algunes herbes difícils de trobar.

Era un home alt i corpulent i duia el cabell curt i una barba. Portava posats uns pantalons bruts de cuir i una armilla de pell d’ós. Era molt valent i sempre actuava amb tranquil·litat, però amb sagacitat.

Havia estat un bon dia, ja que havia venut totes les peces que havia portat. Abans de tornar a casa seva va decidir de prendre alguna cosa a la taverna. Es va asseure a la barra i va demanar una gerra d´hidromel al taverner. Llavors, es va adonar que hi havia un grup d’homes que xiuxiuejaven just a la taula del darrere seu. En un primer moment va pensar que potser parlaven malament d’ell i va afinar l’oïda. Va escoltar el que deien:

-Us recordeu d’en Harnold, aquell home que va desaparèixer?

-Sí, era un bon home, però es comportava de manera molt estranya a vegades. S’havia arribat a passar llargues temporades sense sortir gairebé de casa, sobretot quan hi havia lluna plena.

-Diuen que ara viu al bosc, allunyat de la civilització.

En Fenrir se’n recordava prou bé, d’aquell home, sempre li comprava ruibarbre, vesc i romaní. Tenia un aspecte prim i escanyolit, i la seva roba estava habitualment estripada. Havia desaparegut feia uns 5 dies i ningú no en sabia res.

Durant el camí de tornada, portat per la curiositat, va decidir que ja que coneixia tan bé el bosc, tot i que era bastant gran, aniria l’endemà a investigar per si trobava alguna pista sobre on parava l’home.

L’endemà va descansar del seu ofici, va agafar el seu arc, va carregar unes quantes fletxes del seu buirac i va agafar una mica de menjar i de roba d’abric per si de cas.

La seva cabana estava bosc endins, però el caçador va continuar endinsant-se en l’espessor del bosc. Es va dirigir cap a on els rumors situaven la desaparició del Harnold: a la vora d’un llac que hi havia al bell mig del bosc. En arribar-hi, va decidir escorcollar la zona en busca de possibles pistes i va trobar un tros de roba estripada en uns matolls. Just al costat hi havia un vedell mort i un rastre de sang que continuava endinsant-se en el bosc. Sort que no havia plogut i la pista no s’havia esborrat!

L’home va avançar amb precaució, alerta per si sentia algun soroll estrany o sospitós. Durant el camí es va anar trobant les restes d’altres animals com llebres o algun cérvol morts salvatgement per algun animal que devia tenir una fam molt voraç. A cada passa que donava el sentiment de perill, de que havia de fer marxa enrere, de tornar a casa, s’anava incrementant, però ell era valent, i no s’ho va plantejar en cap moment.

El cel va anar enrogint, anunciant la posta de Sol i en Fenrir va decidir fer una parada per recuperar forces i menjar alguna cosa, però com que en aquella zona del bosc el arbres eren molt alts, no van permetre a l’home veure que era ja molt tard i ja era hora d’agafar el camí de tornada.

El caçador va continuar endinsant-se al bosc, fins que va perdre el rastre de la sang. Llavors va decidir inspeccionar més acuradament la zona per tal de retrobar-lo, però com ja no hi havia tanta claror com abans es va desorientar i es va acabar perdent.

Al final la nit va caure i es va entreveure una perfecta lluna plena al cel enmig de la foscor.

De sobte va escoltar un fort rugit prop d’allà. En Fenrir va agafar una fletxa del seu buirac i va començar a avançar cautelosament i sense fer soroll per no alertar la seva ”presa”, però amb decisió per no perdre-la.

Al final en Fenrir va arribar a la clariana de bosc d’allà on provenia aquell rugit. Va veure una figura monstruosa d’uns dos metres i mig d’alçada, encorbada sobre alguna altra que jeia a terra.

El caçador va aclucar els ulls i va observar amb més atenció les dues figures. La més gran tenia forma de llop, però dreta i amb postura humana. Era musculosa, coberta de pèl grisós i duia el que semblaven uns pantalons de persona. La del terra semblava un cérvol mascle, cosa que va deduir per la cornamenta. El monstre s´estava menjant l’animal mort.

Tot i que la por va envair tota la seva ment, en Fenrir no s’ho va pensar dues vegades: va tensar el fil de l’arc i va disparar la fletxa, però va fallar. La criatura va mirar just cap a on el caçador estava amagat  i va abalançar-se sobre d’ell.

En Fenrir era bastant àgil i va esquivar la criatura rodant cap a l’esquerra, sabia que no s’hi podia enfrontar, així que va decidir fugir  tan ràpid com pogués. La criatura va seguir el rastre de l’home gràcies al seu precís olfacte, però el caçador en la seva fugida va tenir la sort d’arribar a una part del bosc que coneixia molt bé i com que era molt ràpid va anant guanyant distància. A la vora d’un toll es va rebolcar per tal de camuflar la seva l’olor i es va amagar. Era gairebé impossible que la bèstia el veiés o l´ensumés.

Quan l’home va estar segur d’haver despistat el monstre, va seguir fugint tan ràpid com va poder i va acabar arribant a casa seva. Va entrar i va tancar fortament la porta. Estava cansat i a la vegada molt espantat. Va intentar dormir, però no ho va aconseguir.

Va decidir que no tornaria mai a aquella zona del bosc, i avisaria els altres habitants del poble perquè no hi passessin. No volia que ningú corregués el risc que havia corregut ell.