INDRETS MERAVELLOSOS

Pablo Serrano Martín  2nB       Segon Premi Narrativa

Hi havia una vegada un lloc allunyat de tots els destins, separat de tots els indrets, oblidat en tots els mons. En aquest lloc una meravellosa ciutat de diamants, de la magnitud d’una galàxia i de la perfecció d’una esfera, s’obria pas en l’ horitzó. La gent eren éssers estranys de cossos allargats i prims, de caps grans, ulls vermells, cabells de colors inexistents i vestits amb robes extravagants de tots els materials coneguts i desconeguts. A aquesta gent li agradava de passejar pels camins que els portaven a tot arreu, a països veïns o potser a llocs encara més estranys.

De tota aquesta gent caldria destacar  una nena, una nena diferent de qualsevol altra persona, una nena pèl-roja, d’ulls verds i cap petit, de nom Clara; una nena delicada que semblava de porcellana. Aquesta nena era diferent de tots els éssers d’aquella ciutat. Vivia en una casa a la vora d’ un llac, en un camp de roses blanques. La Clara estava sola però es relacionava amb els animals del bosc.

Un dia la reina de la ciutat de diamants va sol·licitar la seva presència. Era una dona que vestia de color blanc, lletja, dolenta i molt exagerada. La Clara sempre deia als animals que la reina tenia el mateix gest de superioritat tan irritant que utilitzava per parlar amb ella. El cas és que la reina, de nom Margarida, l’havia convocat per resoldre una sèrie de problemes.

A mesura que anava  parlant, els soldats s’anaven apropant més a la Clara, així que en un moment donat, la Clara va xisclar: “Què voleu de mi ?!!” i la reina de cap gros va cridar: “Ara!!”, i tots els guàrdies van córrer cap a ella. La Clara, espantada, va escapar mentre sentia la reina cridar: “No la podem deixar escapar, és diferent de nosaltres!!” La Clara va córrer cap al bosc on mai s’ havia aventurat.

Un cop dins no podia mirar enrere, era el seu pas definitiu. Va entrar i per un moment va deixar anar un esbufec, i va dir: “Quina meravella”. El bosc era un lloc màgic on fades de cristall ballaven en les aigües d’un riu cristal·lí, on els peixos de mil colors diferents i grans com arbres nedaven tranquil·lament. Els ocells amb plomes brillants cantaven cançons precioses i els animals eren éssers fantàstics dels que es troben als llibres.

Els arbres, roures, cirerers, avets i arços, alts i forts, s’alçaven cap al cel. Una gespa verda amb unes flors, on les petites gotes d’aigua d’una pluja recent encara regalimaven com llàgrimes de cristall, queien al sòl i deixaven el terra humit i fresc com en una tarda de primavera.

La Clara, meravellada, no es va adonar que un cérvol de banyes esveltes s’apropava a ella, amb molta elegància. El cérvol li va fer una reverència i va dir: “Tu ets la noia de la casa del llac, sigues benvinguda al bosc dels arbres germans. Et donarem una llar, menjar, amor i una cosa que els habitants de la ciutat de diamants mai et va donar: igualtat”. El cérvol la va guiar entre el meravellós paisatge fins a dos arbres entrellaçats en una trena. En les seves branques reposava un palau de vegetació clandestí, entre els arbres que descansaven serens i tranquils al voltant.

La Clara va passar la resta de la seva vida en el bosc acompanyada dels animals i éssers màgics que l’habitaven. I quan va morir, deu mil roses blanques la van envoltar eternament. I així, abandonant el món d’una forma tan bonica, meravellosa i pura com un diamant, es va allunyar de la vida.