EL BOSC DELS CAMINS VIVENTS

Albert Ripoll Hernández  1 D      1r Premi Narrativa

Heus ací que un bon dia vaig agafar la motxilla i vaig anar a donar un tomb per la muntanya.

Llavors era un jove banquer, que passava incomptables hores comptant diners. Era massa jove per assumir la monotonia del temps i passar el temps com un vell egoista davant de tantes bosses plenes de diners.

M’havia tornat egoista i el meu cor s’havia anat assecant i empetitint, fins al punt que tan sols hi tenien cabuda els diners. Pràcticament havia oblidat la major part dels meus sentiments; realment m’havia oxidat com una vella moneda.

Doncs, com us deia, vaig decidir anar-me’n a fer un tomb per la muntanya per escampar la boira, després d’una setmana molt atrafegada. Com qui no vol, vaig començar a caminar. Em vaig deixar endur més enllà del meu món i, envoltat d’arbres i sinuosos cingles, vaig començar a endinsar-me en un vell bosc d’avets. Em vaig començar a imaginar els curiosos éssers que devien habitar aquell curiós bosc. I sense adonar-me’n, vaig arribar a una vella cruïlla, on em vaig parar a reposar i em vaig adormir.

Em vaig despertar amb un gran soroll de roques i pedres que semblava que em caurien al damunt. Em vaig girar espantat i no vaig donar crèdit al que veia: els camins estaven canviant de direcció i ben bé semblava el trànsit d’una ciutat. Unes roques pujaven apressades per les muntanyes i altres corrien cap a baix, obrint-se pas entre l’espessa vegetació. Quan els camins es van estabilitzar, astorat per l’estranya situació que acabava de viure, vaig provar de orientar-me, però era impossible. Ara el camí de tornada era un estret camí que pujava muntanya amunt i semblava que ara cap camí baixava cap a l’aparcament.

Al cap d’una estona, vaig veure pujar per un camí un carruatge sense cavalls i, quan va haver arribat a la meva alçada, es va adreçar a mi amablement:

-Que t’has pas perdut en el canvi de camins de les 12?

–A veure si deixen de canviar cada dia de direcció. Jo no dic que no es moguin, tothom s’ha de poder moure, però amb més ordre i tranquil·litat.

De nou em vaig quedar perplex, davant d’aquella situació tan insòlita, i sols vaig poder preguntar:

-És usual que en aquest bosc els camins es moguin i els carros parlin?

-És clar que sí. Que potser tu no parles i et mous com tota cosa en aquesta vida? -va contestar el carro amb una mirada estranyada- et veig un xic cansat. Vols que et dugui a l’hostal de Cooperforest? –va preguntar.

Vaig assentir estranyat i vaig pujar. Pel camí em va explicar les seves vivències en aquell inusual bosc i em va explicar que ell pertanyia a una família de carros de competició.

L’hostal de Cooperforest resultava ser un edifici destarotat, coronat amb un rellotge que es movia del revés, i avançava en direcció contrària. Em vaig començar a apropar a la porta i vaig trucar . Al cap d’una estona em va obrir un amable senyor d’aspecte deixat. Vestia amb una americana esparracada, combinada amb uns llampants pantalons grocs. Es va acostar i em va dir.

-Benvingut a l’hostal Cooperforest.

-Gràcies, però la veritat és que jo volia tornar a l’aparcament que hi ha a la part de baix del bosc.

-És impossible passar al món dels homes. Ara els camins dormen i no se’ls ha de destorbar. Quedi’s, avui estem d’oferta: l’estada costa només 5 segons.

-Com, què? En aquest bosc no hi ha res lògic. ¿Com he d’estar a un altre món i què és això de 5 somriures. Miri, demà és dilluns i he de treballar, i tinc una reunió amb el meu cap –vaig dir enrabiat, per aquella situació tan irreal.

– Senyor, no em prengui el pèl. Dilluns és festa, arreu. Vostè és un mentider i els mentiders no els vull aquí, fora!

Estranyat que li hagués agafat aquell rampell, me’n vaig anar. Vaig començar a caminar pel bosc espès, amb l’esperança de tornar al cotxe. Però no hi arribava i es començava a fer fosc i tenia gana. Per casualitat vaig arribar a un poble de mala mort, anomenat Krustar, just al crepuscle.

Allà em vaig creuar amb uns pescadors que disparaven peixos que volaven enmig del cel rogenc i curiosos pagesos que ordenaven una multitud de cereals que es queixaven perquè volien més aigua. Però no vaig trobar cap hostal. Vaig abandonar Krustar molt confús i sorprès de les coses que havia vist.

Em vaig anar endinsant novament en el preciós bosc i en una petita clariana em vaig trobar davant meu un taronger amb unes grans taronges. Em vaig estranyar que en un bosc com aquell pogués créixer un taronger, i aprofitant l’ocasió, em vaig apropar a collir les taronges. Llavors justament, quan anava a tocar la taronja, vaig sentir:

-Sóc l’arbre dels desitjos. Demana’m qualsevol desig i te’l concediré.

-M’agradaria ser l’home més ric del món

-Concedit –va dir màgicament l’arbre.

Llavors vaig veure com milers i milers de bitllets em sortien de la butxaca i es volatilitzaven a l’instant. Em vaig horroritzar.

-Els meus estalvis, els meus diners !! Però què fas poca-solta, que m’estan fent pobre!

-Com? Pobre? Potser sí, és que estic una mica oxidat i fa molt de temps que no concedeixo cap desig. Em dec haver espatllat –va dir l’arbre.

-I ara què faré jo! –em vaig enfurismar.

-Doncs no ho sé –va dir el taronger.

Desesperat, vaig pensar que potser pensaria millor amb la panxa plena i vaig arrencar-li dues taronges.

-Però què fas, home, que no veus que em fas mal! –es va queixar el taronger.

-Perdoni, però no es pot ofendre per dues simples taronges; vostè en té moltes més. A més m’acaba d’arruïnar –vaig provar d’exculpar-me.

-Ja sé per on va –va dir el taronger-. Vostè creu que com que sóc un arbre, no em queixo, ni tinc sentiments. Però, com se sentiria vostè si li arrenqués una cama? Ja en té un altra… I a més, de diners, sempre en podrà aconseguir més.

Empipat per aquell taronger, me’n vaig anar sense contestar-li; i veient que ja era fosc, vaig anar a buscar un refugi per passar la nit. Estava molt enrabiat ja que en aquell bosc res era lògic i semblava que tothom s’hagués posat d’acord per fer-me la vida impossible. Primer uns camins que es mouen i se’n van a dormir, després un hostaler que m’acusa de mentider i finalment un taronger que després d’arruïnar-me provant de concedir-me un desig s’ofèn per dues taronges. Vaig trencar a plorar enmig de la negror de la nit. De sobte un senyor es va acostar per rere meu i em va saltar a sobre dient:

-Sóc un lladre de sentiments i vull que em donis tots els sentiments que duus a sobre i els posis en aquest pot.

-Com diu? Com vol que li posi els sentiments dins d’un pot? Això és impossible! -vaig dir estranyat.

El lladre, veient que no sabia de què li parlava, em va posar una mena d’aspirador al cor i, en qüestió d’un parell de minuts, ja no estava enfadat, ni trist. Però el lladre sí, semblava que no estava content amb el botí.

-Però, què és això? Aquí sols hi ha sentiments dolents .Això no ho puc vendre. Saps que és delicte no proporcionar un bon botí a l’honrat lladre?

Se’m va fer un nus a la gola. Si en aquest bosc no hi havia res lògic, potser sí que era delicte no servir el lladre. Dit i fet, al cap de 2 minuts va aparèixer una llebre amb barba que, educadament, li va dir al lladre:

-On està aquest malfactor que ha gosat molestar aquest honrat lladre?

-És aquell –va dir el lladre tot assenyalant-me.

La llebre se’m va acostar i amb fe cega en aquell malvat lladre em va llençar una pols que em va fer petitíssim i em va posar en un pot de vidre, que es va guardar en un maletí de mà, on aparentment hi havia altres suposats malfactors.

Em vaig deprimir molt, ja que em pensava que mai més sortiria d’allà. Però aquella mateixa nit la llebre va treure els pots a l’aire fresc que corria per aquell bosc, i es va posar a fer la seva feina, que vés per on era despertar els camins. La vaig estar observant, mentre picava amb un bastó a terra i deia:

-Desperteu-vos dropos, i torneu a la feina !

Llavors els camins van començar a moure’s i de mica en mica, com la primera vegada, les pedres van començar a desplaçar-se, però aquesta vegada cap al seu lloc i en un cert ordre, pel fet de la presència de l’autoritat. De cop vaig recordar la forma dels camins i vaig entreveure la cruïlla. De cop i volta una pedra grossa que anava una mica despistada va xocar contra els pots i els va fer miques.

Em vaig despertar, vaig mirar el rellotge i eren les quatre. Llavors vaig comprendre que havia estat un somni.