El record de ballet

Neus Creixell Maeso

Primer premi 2013 / Curs 1r

Primer premi als Jocs Florals de Nou Barris (categoria de 1r i 2n d’ESO)

Tot va començar el dia en què van dir que era el moment, estava a punt i preparada per fer ballet. Estava nerviosa sabent que allà hi hauria moltes persones, objectes nous i desconeguts, però sobretot noves experiències. Em disposava a entrar a la classe a preparar-me i posar-me a escalfar. Tot era fàcil al principi, però després els exercicis s’intensificaven més i més, tot em feia molt mal. Per sort només tenia classe un cop per setmana de les tres que hi havia.

Cada cop em feia menys mal a causa de la pràctica, però sempre me’n feia una mica. Anaven passant els dies, els mesos… Jo seguia practicant i esforçant-me, donava el 100 % sempre, o això és el que intentava. M’agradava anar-hi, no servia per res més, ja que estava totalment feta a mida per aquesta activitat.

Una tarda, després de classe, m’agafaren i em tancaren en una sala negra. No sabia què passava, però de cop vaig sentir unes veus:

—Mira, una altra desterrada i sense utilitat —deia una.

—Ningú la deu voler —deia l’altra.

Jo callava, no volia dir res, tenia por tant de les companyes que m’envoltaven com de no poder tornar a veure la claror. La sala sempre era fosca, les meves companyes també esperaven, en silenci. Passaven els dies. Només veia negror, res més.

Al cap de 15 anys (crec) van obrir la sala i vaig veure la llum de l’exterior. Em van agafar i de seguida i em van posar a practicar. Per la falta d’entrenament, vaig perdre bastant de teoria i tàctica, però no em va costar gaire tornar a agafar el ritme. Em feia una mica de mal, però després de tanta negror i por, una mica de dolor m’era absolutament igual.

Tot va passar molt de pressa, de cop em van donar la millor notícia del món: podria participar al festival de l’estiu!!! Sí!!!. El nostre ball era preciós, mai l’havíem assajat, però a la primera vegada ja ens va sortir bé. Al final, vaig acabar assistint a classes els tres dies corresponents, i practicant molt per si al proper any també em feien servir a l’escenari.

El dia del festival tot rutllava molt bé, les companyes estaven preparades i molt emocionades. El públic aclamava les ballarines amb impaciència. Jo no hi cabia de glòria, no m’ho podia creure, havia arribat tan lluny… De sobte vaig sentir una conversa:

—No, mama, no em vull endur les puntes velles, prefereixo les més noves —deia la meva ballarina.

—Però filla, no es pot ballar al festival amb puntes noves —li explicava la mare, la qual també m’havia fet servir.

—M’és igual, jo vull les noves —respongué— i fi de la conversa.

Era impossible intentar raonar amb ella, mai atenia explicacions. Em vaig entristir, sabedora que no hi podria fer res, no aniria al festival. Preferia unes puntes noves i boniques, que unes puntes velles amb molts records. Per si no queda clar, les puntes velles era jo. Portava més de 20 anys fent aquest ofici i esperava seguir-lo fent.

Però em van tornar a guardar a la sala negra, on aquest cop em vaig adonar que era el lloc on col•locaven les sabates velles que volien guardar. Sempre passava el mateix: em treien de la sala, m’utilitzaven, i em tornaven a guardar fins al cap d’uns anys. Vaig durar més de 4 dècades, fins que em va arribar el dia de dir adéu.

Em guardaren en una caixa com a record. Sé que moltes famílies prefereixen guardar joies, però la meva era totalment diferent: duien el ball clàssic a les venes. M’anaven passant de generació en generació, em cuidaven i em netejaven, intentaven que estigués lluny dels nous infants descuidats (perquè s’ha d’entendre que era molt fràgil), però no em tornaren a utilitzar mai més.