Carta per al Marc

Bruna Palau Alegret

Segon premi 2013 / Curs 1r

Barcelona, 17 de setembre de 2012

Estimat Marc,

T’escric aquesta carta perquè sé que d’aquí poc se m’acabarà la tinta i em moriré. No vull que et preocupis per mi. Jo de moment estic bé, encara em queda una mica de tinta, però poca. Sé que estàs trist, però a tots ens arriba aquest moment, fins i tot a la gent més jove: es farà gran i s’acabarà morint. De veritat que ho sento, però la vida ha de seguir i has d’aprendre a viure sense una persona estimada.

Em vénen molts records bons al cap quan penso en tu. No vull que et deprimeixis quan jo ja no sigui aquí perquè tens molts amics que et poden ajudar a superar-ho. Mai no canviïs, perquè tots aquests anys al teu costat han estat els millors. Hem estat junts des que vas començar sisè de primària i ara ja vas a segon de l’ESO.

Encara me’n recordo quan em vas comprar a la papereria del senyor Gonzàlez. No sabies quin bolígraf comprar, si el de color negre o a mi, el de color blau. El senyor Gonzàlez et va dir que compressis el bolígraf de color negre perquè segurament duraria més i el faries servir més, però per sort no li vas fer cas i em vas comprar a mi. Gràcies a això hem estat junts molts anys i ens hem fet molt amics, ens ho hem passat molt bé i això em fa feliç.

També recordo quan li vam gastar aquella broma al professor de matemàtiques. Em vas llençar cap a ell i li vaig donar un cop. Es va girar i ell no sabia qui li havia llençat aquell bolígraf i es va enfadar molt. Quan va acabar la classe, ens vam haver d’estar allà dins mitja hora més perquè, com que no sabia qui havia estat, va castigar tot el grup. Aquesta broma la vas fer al principi, quan encara no em coneixies del tot.

Quan vas descobrir que jo podia parlar i moure’m, va ser quan m’estaves a punt de llençar a la paperera perquè ja no funcionava bé. En aquell moment et vaig cridar i et vaig explicar que jo podia parlar, moure’m i que tenia sentiments. La raó per la qual no funcionava era perquè em deixaves amb el tap obert durant molta estona perquè et pensaves que no passaria res. Però des que et vaig dir que no ho fessis, ja vaig funcionar perfectament durant molts anys, fins ara. Més tard, quan ja havies descobert que jo podia parlar, vam estar parlant durant tota una classe de francès. Després el professor em va agafar i et va portar al despatx del director per haver parlat durant la classe i no estar atent, i per tenir massa imaginació i parlar amb un objecte inanimat. Em vaig estar tancat durant una setmana en un estoig estret amb molts més bolígrafs, llapis i gomes que el professor havia agafat de nens innocents. La part bona d’estar allà va ser que vaig conèixer una goma. La goma era petita però molt encantadora, era de color rosa i al damunt hi posava: “Milan”. Des que la vaig veure, me’n vaig enamorar. Va ser amor a primera vista. M’hi vaig apropar i li vaig demanar sortir i ella em va respondre que sí. Ens passàvem les nits parlant dels nostres propietaris. Una nit jo li vaig explicar que et deies Marc i també li vaig explicar com eres. Ella em va explicar que la seva propietària era una nena que es deia Carla, que era molt mona i que sempre anava ben vestida, que era una mimada però que era molt divertida i simpàtica. Una altra nit vam parlar dels nostres gustos i les nostres aficions. Quan ja portàvem quatre dies d’enamorats i estava a punt de demanar-li matrimoni, em vas venir a buscar i, des d’aquell moment, no l’he tornat a veure. No et posis trist perquè jo no vaig poder estar amb la meva estimada, m’ho vaig passar molt bé amb tu. Quan em vas portar al teu estoig ben gran i ben ample, em vaig sentir molt estrany perquè ja m’havia acostumat a viure en aquell estoig tan estret, però al cap del temps ja em vaig sentir molt millor. Des d’aquell moment ens vam fer molt amics i no vam parar de parlar en totes les classes, no sé com els professors no et van castigar cap cop, perquè no paràvem de fer entremaliadures.

El primer cop que vas dir als teus amics que jo podia parlar i moure’m, no et van creure i et van deixar de parlar perquè estaven molt enfadats perquè els havies mentit. Fa poc la vostra classe va anar d’excursió al Montseny i em vas portar a mi també. Això va significar molt per a mi. Va ser molt divertit, perquè a l’autocar em vas anar llençant de seient en seient i vaig poder conèixer tota la teva classe. En aquell moment em vaig sentir molt feliç perquè vaig notar que tots els alumnes de la teva classe em començaven a estimar. Aquell dia, quan em vas llençar per l’autocar de seient en seient, vaig poder saludar tots els teus companys, em vaig fer amic d’ells i, per fi, els teus amics et van creure i et van tornar a parlar.

He passat uns moments inoblidables al teu costat, espero que mai t’oblidis de mi i que em portis al teu cor durant molts i molts anys. Bé, et deixo que ja se m’està acabant la tinta. Si us plau, no ploris; si plores serà pitjor.

Adéu, no t’oblidis de mi.