El secret de la llibreta

Laura Pérez Santiago

Tercer premi 2013 / Curs 1r

Hi havia una vegada una llibreta que, a primera vista, semblava normal, però amagava un gran secret: aquesta llibreta tenia sentiments i podia pensar, i tot el que s’escrivia als seus fulls ella ho narrava en forma d’història, expressant les seves opinions i idees.

Era 5 de desembre de 1974 quan un nen anomenat Pau entrà a una papereria en busca de material escolar, ja que el curs estava a punt de començar. A l’entrar, va demanar al dependent que li donés dos bolígrafs blaus, uns quants llibres, una goma i una llibreta. Aleshores el dependent li donà la llibreta màgica.

Quan el nen arribà a casa, decidí posar el nom a tots els llibres i a la nova llibreta. Pensà que era molt bonica, amb els colors de l’Arc de Sant Martí i unes lletres vermelles que posava Papirus.

L’endemà preparà la motxilla, i anà cap a l’escola. A l’arribar a classe, la professora demanà a tots els nens i nenes que posessin a la primera pàgina de la llibreta el seu nom formant una frase, i en Pau escriví: “El meu nom és Pau Ortiz Casals”. Just en aquell moment, de la portada de la llibreta, en sortí una boca i començà a parlar:

“Bon dia a tots, sóc un reporter del News Times de Londres i he d’aconseguir una bona notícia perquè, si no, em quedaré sense feina. El meu nom és Pau Ortiz Casals. L’altre dia van robar a una joieria molt important i m’agradaria fer un bon reportatge, així que aniré a la joieria a fer preguntes a l’amo i després demanaré a l’inspector que porta el cas que faci unes declaracions a la premsa. Un cop fet tot això, escriuré un reportatge per al diari. Li hauré de trobar un bon títol.”

Tots els nens de la classe estaven amb la boca oberta i un dels seus millors amics li digué que per què no escrivia alguna frase. En Pau escriví: “Sóc un militar retirat que m’he quedat sense mans”. De cop aparegué un altre cop la boca i tornà a parlar:

“Aquesta vegada us explicaré una història de com vaig perdre les mans. Era durant la Segona Guerra Mundial, anàvem guanyant, però un dels companys ens traí i ens començà a disparar. Un dels trets em travessà el canell i, en disparar un altre cop, em donà a l’altre canell. Aleshores les infermeres van estar obligades a treure’m les mans per por que no se m’infectés cap altre part del braç i em col·locaren una pròtesi que encara avui porto. Ara, en aquests moments, sóc un militar retirat.”

Tant els va agradar als nens i les nenes d’aquella classe la llibreta màgica que, al cap de dues setmanes, van gastar totes les pàgines. Els nens pensaren dues maneres de solucionar el problema: esborrar tot el que havien escrit o agafar la portada i la contraportada i posar-ho en una altra llibreta. La majoria va pensar que la més lògica era la segona, però van decidir provar la primera primer. Agafaren gomes i començaren a esborrar, però quan ho van haver esborrat tot, per art de màgia van tornar a aparèixer les frases escrites pels nens. Decidiren provar la segona idea i funcionà.

Per això cada cop que acabaven una llibreta en començaven una altra. Els nens utilitzaven la llibreta per divertir-se escoltant històries molt diferents.