Primer premi de narració dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria F

Irene Vivó i Sellart

Primer premi de narrativa de 2n de batxillerat

Vingueren dies de fred. D’aquell que glaça la mínima gota i congela la tristor. A la Llum, però, no l’afectà per res aquell temps. Ella desprenia més vivacitat que mai, i ridiculitzava l’estació amb els grans esclafits de riure que feia al terrat de casa mentre estenia la roba. La Rosa notava l’engrescament i la felicitat en els fets i les paraules que sortien de la boca de la seva amiga. Ella, expectant, no gosava interrompre aquella emoció personificada i escoltava amb una certa enveja aquella descripció de desig i sentiments:

—Un cop es va haver enfilat l’últim dels castells, vaig sentir la seva mà a l’espatlla i, finalment, va fer-me aquell bes ple de plenitud, com si em volgués transmetre la felicitat i l’esforç d’aquell castell i el nostre amor a la vegada. Va ser tan dolç, Rosa… i tan apassionant… És un home de cap a peus, alt com un Sant Pau i amb unes pigues a la cara que li donen un toc diferent. Vesteix sempre d’allò més elegant i utilitza un perfum ideal per a ell, fresc i intens però alhora dolç i suau. Demà diu que em portarà al Parc de la Ciutadella i m’ha promès anar a molts llocs de Barcelona. Crec que serà el meu home, Rosa, crec que l’he trobat! Vol que vagi a viure a casa seva i m’ha preparat un magnífic regal…

La seva amiga havia deixat d’escoltar-la tan bon punt va haver anomenat el perfum. Aquells dies, per a ella, eren els més llargs i tristos de l’any. Sentia la buidor i la manca de felicitat que l’havia fet estar brillant durant tots els mesos excepte els darrers. S’enganyava pensant que tot ho tenia solucionat i, fins i tot, que havia pogut oblidar l’amor de la seva vida. Realment, s’alegrava molt per la Llum, però la tristor dels records li anaven menjant l’alegria i anaven deixant, de mica en mica, pas a l’enveja. El recordava massa, i això li estava fent mal.

La Rosa va tornar a casa seva i va començar a posar ordre al pis. El ritme de la pluja la feia alentir i es convertia en un inconvenient que no l’ajudava a reaccionar davant les imatges persistents que li proporcionaven alguns dels objectes. “Un sac de petons i una bona confitura” era el llibre que tenia entre les mans. Tenia la segona part del títol escrita a mà, era la lletra d’ell. L’hi va regalar un dia qualsevol, sense motius, sense necessitat que hi hagués cap celebració. Més d’un cop va explicar-li l’encant que havia trobat en aquell títol, que va modificar perquè l’única cosa que li faltava era mostrar de qui volia aquells petons. Ell li repetia constantment “al pot petit hi ha la bona confitura”, i d’aquí va crear aquella nova imatge i aquell nou títol del “Petit tresor fet de paraules”.

Records. Tot eren records. La Rosa intentava alliberar-se’n definitivament, però a cada nova troballa hi havia una història lligada. Finalment, però, deixant-se portar pel desig de passar pàgina, va guardar aquells petits gestos d’amor en una caixa i els hi va enviar, a ell, tal com havien acordat. Era un gest de contacte entre els dos des de feia molt de temps, i estava clar que seria el definitiu perquè ella marxava. Tenia previst anar a viure a Vic i abandonar durant un temps la gran ciutat. Havia avisat a tothom de la seva decisió, però a la Llum ho va fer per carta. Eren molt amigues i sabia que es veurien al cap d’uns mesos, així que va voler evitar plors en va.

Al poc temps d’instal•lar-se, la resposta de la Llum va arribar com un bufec d’aire fred i dolorós. Li explicava l’enyor i remarcava les diferents solucions objectives per a poder-la ajudar. Realment, la Rosa mai no va explicar-li el perquè de la seva marxa, però les ànsies per part de la Llum de voler tornar a veure la seva amiga li feien donar consells que ni ella sabia controlar. Tot i això, no va ser fins l’última part de la carta quan la Rosa va defallir com una planta sense sol, sense vida.

“No puc evitar explicar com van les coses per aquí. Finalment, el meu amor ha vingut a viure a casa meva i, creu-me, és meravellós. Continua sent tan romàntic com sempre i el que més em sorprèn són els petits detalls del dia a dia. ¿Pots comptar que l’altre dia em va fer el regal més bonic que m’han fet mai? És més dolç… Ara mateix me’l tornaré a mirar! És una petita novel•la que segurament t’agradarà molt; si vols, ja te la deixaré, es diu: “Un sac de petons i una bona confitura”. És únic perquè té modificacions fetes per ell mateix fins i tot en la portada. Tinc una mà plena d’esperança i el començo a estimar com mai ho he fet. Un dia vull que el coneguis; quan baixis, avisa’m. T’estimo, flor.”