Martí Ferrer Argemí

Primer premi de narrativa de 1r de batxillerat

Ho tenia tan clar, havia de fugir, escampar la boira i tocar el dos d’aquell lloc que, segon rere segon, m’incapacitava i em transformava en un ninot inanimat i desdibuixat. No podia suportar haver d’observar com m’estava convertint en un ésser inert. El desgast que em produïa estar envoltat per tota aquella colla d’individus que jeien a prop meu sense cap raó ni sentit, em feia parar boig. Tot semblava fosc en aquella realitat, que per a mi no era real, tot em semblava poc o res, negre o gris i, fins i tot, veure somriures no em semblava una raó per la qual aquí es pogués ser feliç.

Fruit de la meva desesperació, intentava explicar el perquè de tota aquella realitat fictícia a alguns dels ninots del meu voltant, però ells em contestaven amb un so buit i silenciós. Aquell soroll encara em feia sentir més sol, era la persona més incompresa que hi podia haver en aquesta realitat tan aparentment falsa per a mi i tan absolutament real per a tothom. Perquè… ¿no hi havia ningú capaç de viure aquesta realitat amb la mateixa tristor i amb el mateix malviure que ho feia jo? ¿No hi havia ningú que volgués acompanyar-me lluny d’aquí, en una altre realitat?

És cert que en aquesta situació hauria de trobar-me prop de l’abisme, però jo no volia que la meva història s’escrivís tan a prop d’un precipici. Dins meu tenia clar que encara m’hi quedaven somnis, somnis complicats però genials. Tenia un munt de plans preparats, d’històries fantàstiques per a explicar i per a viure. Aquestes, per sort, i més tard, en descobrir la segona realitat, vaig poder assolir-les. En aquesta segona realitat, no hi podia anar sol, algú m’havia d’acompanyar per fer de tot això un camí més plaent. Necessitava un company amb qui afrontar pors i dubtes que podrien sorgir durant el viatge, i et vaig trobar a tu. Em comprenies, pensaves com jo, tenies la continuació dels meus somnis i el final dels meus plans. A vegades vaig arribar a creure si tot allò que havia sentit a classe de filosofia relacionat amb el nostre origen era cert. Potser jo era l’altra meitat d’aquella persona i ho acabava de descobrir, potser ens acabàvem de retrobar després de néixer units. Mai n’havia arribat a estar segur, però ja no dubtava que ara era on volia ser.

En aquesta nova realitat vam poder crear un paisatge fet a mida per a tu i per a mi, muntanyes amb formes impossibles, però que, malgrat tot seguien sent muntanyes per a nosaltres, camins que a l’altra realitat no ho eren però aquí sí. Vam crear coses i les vam anomenar éssers vius, i amb tot això vam fer una forta força, una gran màgia, un èxtasi de perfecció.

Realment tot això hauria estat la perfecció suprema si en aquesta realitat m’hi hagués pogut quedar a viure per sempre més. Però la realitat amarga que empeny i enfonsa la realitat que nosaltres havíem creat no ho va fer possible, l’amargor que cobria la realitat real deixava en segon terme la nostra.

Calia separar, com moltes altres vegades hem de fer a la vida, trobar el moment idoni per obrir la porta i pujar les escaletes que em duien a la segona realitat que tant m’envaïa amb totes aquelles coses que temia, i que no m’agradaven. I és que ara ja m’havia trobat i t’havia trobat, ja no estava desorientat ni sol i, per tant, podia fer un canvi de rumb. Arreglar aquella desastrosa i fosca realitat seria el principi per, algun dia, amb paciència i esforç, poder obrir definitivament la porta i pujar les escales a poc a poc, sabent que mai més n’hauria de baixar un sol esglaó.

Perfecció per a tots alhora no n’hi ha, però cadascú pot trobar-se perfecte si se sap trobar. Al cap i a la fi, cada perfecció sempre va feta a mida i tu seràs qui li posi tots aquells matisos que la faran el que ha de ser: perfecta.