Primer premi de narració dels Jocs Florals del districte de Nou Barris / categoria E

Jaume Gil

Primer premi de narrativa de 4t

Havia perdut la noció del temps. Els dies, les setmanes, els mesos i fins i tot els anys passaven sense pena ni glòria i jo seguia tancat en aquell estoig claustrofòbic amb l’esperança ja diluïda que algun dia els meus acords, les meves melodies, els meus poemes tornessin a fer vibrar algú.

L’última vegada que havia creat alguna sensació pròxima al plaer quedava ja molt lluny. Era un dia d’hivern. El meu propietari, ja sense nom, se sentia sol en la immensitat de casa seva. Cap dels seus estrafolaris mobles, cap de les seves trenta-sis habitacions, cap de les hectàrees del seu jardí, cap d’aquestes coses podia omplir el buit que havia deixat la llum de la seva ànima. Només jo, un simple tros de fusta no més gran que una tauleta de nit, amb una forma ben estranya, vaig poder arribar a la seva pena i fer-la desaparèixer.

Va ser el millor concert que havíem fet mai sols, ell i jo. Cada nota pagava la pena d’escoltar, cada acord tenia una funció dins de la immensitat de la música. Potser l’estona que vam estar dictant als àngels va ser menys d’un minut, però la intensitat del moment va fer que el temps s’aturés, que el món dediqués un segon de vida a la nostra melodia celestial i que res, absolutament res, ens fes ombra.

Al nostre voltant tot ballava: les taules, les cadires, els prestatges; en resum, totes les seves andròmines havien cobrat vida. Aquests objectes de fusta tan complexos es rendien a la senzillesa i a la vegada magnificència de les meves cordes. Cap d’ells va restar quiet mentre nosaltres fèiem plorar l’esperit sant.

Ja estava, el so encara repercutia entre totes les foteses, però la música havia finalitzat. Ell em deixà sobre de l’estoig, féu un crit al cel i caigué pel seu pes. Aquell minut era l’instant pel qual havia viscut, tota una vida resumida en uns simples segons.

La llum em va deixar cec, penetrà a la cova de tal manera que em va costar més de cinc minuts poder observar qui havia obert la meva presó. En un primer moment només vaig poder sentir com unes manetes m’agafaven amb força. Després, quan el mantell blanc es va esfumar, davant meu vaig trobar-me un rostre infantil; tenia uns ullets verd maragda, un nas petitet, una careta més suau que la seda i unes orelletes diminutes.

—Mama! Mira què he trobat.

Del final del passadís va sortir un rostre que m’era familiar, encara que a la vegada desconegut. Tenia les faccions de qui una vegada fou el meu propietari, però els cabells llargs, els ulls fets de perles i les seves dents perfectes, em van desconcertar. On era? Què havia passat després d’aquell dia?

La resposta d’aquelles preguntes seria digna d’una novel•la del mateix Ruiz Zafón, i com podeu haver comprovat, jo ni m’hi aproximo, així que seguim amb la història que ens ocupa.

Per fi la llarga estada a la penombra havia finalitzat. Tot tornava a començar. Una mà jove, enèrgica, amb caràcter, m’estava empunyant. Un nou aprenentatge, una nova manera de veure la música, unes noves sensacions m’estaven esperant al costat d’aquell angelet. Potser algun dia aconseguiria millorar la magnificència del seu predecessor, encara que temps al temps.

Em sentia ple d’energia. Em vaig adonar que els anys no havien passat en va, que aquella falta de llibertat m’havia permès apreciar cada moment fora l’estoig, on jo era el centre, on tenia via lliure per crea, on…

—Ui!, mama, ho sento.

—Mira què has fet! L’avi s’enfadarà molt.

Una vida dedicada a una sola vocació. Una vida viscuda plenament. Una vida esmicolada per fora però eterna per dins.