Anna Alonso Leal

Segon premi de narrativa de 4t

S’acostava el final, ho pressentia. El meu amo anava massa ràpid, ell ho sabia però no li importava. Mentre les gotes d’aigua em refrescaven les ferides i m’ajudaven a seguir endavant, vaig repassar tota la meva vida; aquell últim viatge, l’últim per tots dos.

El dia que vaig néixer tothom deia que era tot una obra d’art, però jo em veia igual que les meves germanes: érem competents però tampoc tan destacables. Però bé, tampoc m’importava que m’afalaguessin. Vam sortir a les botigues, a la meva en particular hi era jo amb tres de les meves germanes. Tot i que a primer com d’ull semblàvem totes iguals, cadascuna tenia un esperit diferent, i funcionava millor segons el seu esperit. A mi, sempre m’havien dit que era una lluitadora, que estava feta per córrer i no parar. Això m’agradava, i crec que tenien raó perquè encara ara miro enrere i retrobo la sensació de voler sortir, de tallar el vent, cada cop més ràpid… I en aquest mateix moment, tot i que sabia que el final era molt a prop, era feliç pensant que moriria amb el meu amo i complint el meu propòsit.

Vaig seguir pensant en el passat… En el moment que el que seria el meu amo va entrar a la botiga. Des del primer moment vaig saber que seria seva: la seva moto. Tal i com havia previst, vaig marxar amb ell. Aquella va ser la meva primera sortida. La sensació de poder, de saber que en aquell moment no et pot fer mal res, només pots concentrar-te en la conducció i gaudir del moment.

Des d’aquell dia, cada cap de setmana sortíem. Els llocs que més m’agradaven eren i són les carreteres del Garraf. Per l’antiga carretera, només se sentia el meu soroll, intentant donar-li tot el que tenia al meu amo, i el so del mar. M’encantava quan decidia parar a la part alta d’alguna de les muntanyes. La vista és impressionant, és capaç de transmetre a la vegada la bellesa i el perill de la natura en una única mirada.

Tot això era la meva vida, la raó de la meva existència. Passava els dies de la setmana esperant que arribés el cap de setmana per poder sortir i fer moure el meu interior. El meu amo i jo tenim una relació especial, m’encanta la manera en què ens compenetrem, la sensació que, en el moment que puja a sobre meu, ens convertim en un de sol.

També vaig recordar els mals moments, totes aquelles vegades que havíem esquivat cops d’altra gent, o totes aquelles en què no havíem tingut temps i jo havia resultat ferida. M’agradava la manera en què es preocupava per mi quan em veia estesa a terra, com em revisava de dalt a baix i em curava totes les ferides que m’haguessin fet. I va venir-me a la memòria el pitjor moment. Aquell en què el meu amo m’havia canviat per una dona. Primer eren alguns cops en què ella venia amb nosaltres, però ja no érem el mateix. Ell anava molt més lent, mai volia posar-la en perill. Després, cada cop vam sortir menys caps de setmana. Al principi no es notava tant, però al final només venia amb mi quan els sentia cridar. Llavors acudia a mi, i sortíem a córrer com poques vegades ho havíem fet. Després d’això, però, ella tornava a venir amb nosaltres i tot tornava a començar.

Ella ho havia espatllat tot. Per culpa seva érem aquí, i per culpa seva tot estava a punt d’acabar. Vaig pensar en aquell mateix matí. Mai els havia sentit cridar tant. Ell estava molt disgustat per alguna cosa que ella havia fet, i va agafar el casc i la jaqueta i vam marxar. Portàvem tot el dia a una cala del Garraf, aquella cala especial on només em portava quan necessitava pensar. De cop, es va aixecar, i vam seguir endavant per la carretera de la costa. M’encantava passar per allà, però aquell dia no volia passar-hi. Era massa perillós, la pluja feia que no em pogués agafar bé a l’asfalt, la boira no em deixava veure ni la corba següent, i la gran velocitat ho dificultava tot molt més. Seguia accelerant, tot es feia més borrós, érem ell i jo sols entre la muntanya i el mar.

No podia més, el meu cos estava ferit per dins i per fora. Cada corba em destrossava més la pell i cada cop que hi havia una recta, l’acceleració em feia més mal a dins. Volia sortir d’allí, per primer cop en la meva vida sentia la necessitat de tornar a casa i descansar. No ho aconseguirem, ho sé. Començo a patinar, no puc més amb mi mateixa. Al meu amo res no li importa ara mateix, no sé en què pensa, però està clar que no li importa el final que s’acosta. Cada cop em costa més mantenir l’equilibri, i s’acosta aquella corba. Aquella que en un altre moment havia estat la meva preferida, i que ara estava segura que seria la meva sentència de mort. Coneixia aquell tram perfectament. Allò em va fer agafar forces per poder afrontar aquell revolt que sabia que havia estat la tomba de molta gent com jo en el passat. Ha arribat. Ens inclinem tot el possible a la dreta, el meu amo està sagnant del frec amb l’asfalt. Queda només la segona meitat… Però no és possible. No aguanto i patino, els dos rellisquem en direcció al mar. Els dos junts. Deixem de sentir l’asfalt a sota nostre, i ens separem en l’aire abans de tocar l’aigua mentre penso: “Bé, sempre em quedarà el consol d’haver mort al mar, fent el que m’agrada i amb el meu amo.”