M. Carmen Torres

Segon premi de narrativa de 2n

Hola, sóc l’estàtua que hi ha al pati d’un palau abandonat; em diuen l’estàtua feliç, ja que l’escultor que em va crear em va fer amb un gran somriure. Sóc bastant gran, tinc els cabells llargs, encara que no em puc pentinar perquè, com és evident, sóc de pedra. M’agradaria poder parlar, córrer i saltar com la gent de carn i ossos.

Ara ja és estiu i l’ajuntament ha decidit obrir les tanques del pati del palau per tal que els turistes puguin visitar els magnífics jardins que l’envolten. Per culpa d’això, uns joves m’han pintat el nas com si fos un pallasso i m’han pintat algun grafit. Uns homes m’han posat una càmera de videovigilància. Però no és això el que us vull explicar.

Tot va començar quan una nit, mentre la gent prenia un refresc a la paradeta que han posat al pati interior del palau, un nen petit que devia tenir uns 5 anys va venir a jugar davant meu al sorral. Tot anava molt bé fins que… van venir dos homes grans que semblaven interessar-se per saber on eren els pares del nen i, en realitat, van aprofitar per segrestar el nen. Van sortir a pas lleuger amb el nen a l’esquena i ràpidament el van ficar en un cotxe vermell. Tot seguit, van sortir a tota pastilla.

Com que tot va anar tan ràpid i com que jo sóc una estàtua, no vaig poder fer-hi res. Jo tenia la càmera de videovigilància, però en cap moment ningú se’n va adonar. Jo estava pensant alguna cosa que pogués fer per ajudar, però era tan complicat que no se’m va ocórrer res.

Uns dies més tard vaig escoltar el que deien uns homes, uns fotògrafs, que estaven buscant el lloc ideal per fer unes fotos. Parlaven de fer unes fotos allà on s’havia gravat la pel•lícula. L’endemà van tornar acompanyats d’un grup de gent, entre la qual hi havia els dos senyors i el nen petit. Ara ho entenia tot, la càmera no era una càmera de videovigilància, sinó que era per gravar aquesta escena de la pel•lícula. I el segrest era part de la pel•lícula.