Sara Codina

Quart premi de narrativa de 1r

Amb l’hivern va arribar una forta nevada i no gaire lluny d’aquí, en un institut de Nou Barris, un nen anomenat Arnau, que tenia 12 anys, va sortir al pati amb el seu amic Albert.

Tots dos junts van començar a fer una enorme bola de neu per fer una ninoteta i, després, una altra de més petita per fer-li el cap. Van agafar un barret de llana rosat i una bufanda de conjunt de la secció d’objectes perduts i els hi van posar. A continuació l’Albert va agafar la pastanaga que l’Arnau portava per esmorzar i la va fer servir de nas.

L’Arnau, una mica enfadat perquè tenia gana, sense pensar-s’ho, va arrencar dos botons de la jaqueta de l’Albert i els va col•locar a la ninoteta com si fossin dos ulls. Per últim, amb dues branques que hi havia a terra, van fer els braços. Per fi!!! La ninoteta de neu ja estava acabada, però, encara faltava posar-li el nom. Després de molt discutir, van decidir posar-li Aral (ja que era la combinació del seus dos noms).

De seguida va tocar el timbre i van tornar a entrar a l’aula; encara els quedaven dues hores. A l’entrar tothom, com per art de màgia, la ninoteta va cobrar vida. L’única persona, o més ben dit, l’únic objecte que ho va veure va ser un gorro que hi havia en un costat del pati.

El gorro, impressionat pel que havia vist, li va preguntar com ho havia fet. L’Aral li va respondre que, quan un objecte és tractat amb respecte i amor, cobra VIDA!!!

El gorro, en sentir aquella veu tan dolça, es va enamorar bojament de la ninoteta, i li va preguntar:

—Preciosa ninoteta de neu, voldries ser la meva amiga?

—Oi tant que sí! —va dir ella—. Em dic Aral, i tu?

—Dani –va dir el gorro.

Després de molt parlar i coneixe’s, la ninoteta de neu va dir mig plorant:

—Tinc por.

—De què? —va dir el gorro.

—Tinc por que vingui l’estiu, que la calor em desfaci i no pugui tornar a veure ni l’Albert, ni l’Arnau, ni a tu.

—No tinguis por, jo et protegiré.

En Dani no ho va dir gaire convençut, ja que no sabia com parar l’estiu.

Al cap de dues hores, va tocar el timbre i l’Albert i l’Arnau van sortir per tornar a casa. L’Albert va agafar en Dani (ja que resultava que era el seu gorro) i, junts amb l’Arnau, se’n van anar.

Van passar els dies i l’Aral i en Dani cada cop es coneixien millor, però clar, cada cop s’apropava més l’estiu. Un dia en Dani va decidir declarar-se:

—Preciosa ninoteta de neu, voldries sortir amb mi?

—Ai, no ho sé, Dani, què faràs quan m’hagi desfet? No vull que m’enyoris —va dir ella.

—Et prometo que no t’enyoraré, t’estimaré més encara, però, sisplau, surt amb mi —va dir en Dani.

—D’acord, accepto sortir amb tu.

Dit això, el gorro va donar un salt cap a la ninoteta i li va fer un petó.

Van passar els mesos, l’estiu va arribar i també les vacances i, clar, la ninoteta de neu es va haver d’acomiadar d’en Dani, ja que se n’havia d’anar amb l’Albert.

Quan va passar l’estiu, en Dani, amb tota la il•lusió del món, aferrat al cap de l’Albert, estava desitjant tornar a veure l’Aral.

En arribar en Dani, no va trobar l’Aral enlloc i per un moment va sentir com si el món es parés i va sentir una tristesa que li va envair el cor.

Després de molt plorar, va veure al bell mig del pati un tros de paper mig moll que deia:

Estimat Dani:

Quan llegeixis això, ja m’hauré desfet, però no vull que estiguis trista, jo estaré bé, t’ho asseguro. Sigui on sigui, et prometo que t’estimaré i t’enyoraré cada segon de la meva vida.

Aral

En llegir això, va recuperar una mica d’alegria, ja que va entendre que ella mai l’oblidaria.

Van passar dos anys i, just en ple hivern, va tornar a haver-hi una forta nevada. I dos nens (dels quals no us sabria dir els noms) van tornar a fer una ninoteta de neu. Des d’una finestra que donava a la secció d’objectes perduts, un vell gorro ho va veure tot. Quan tothom va tornar a l’aula, el gorro va veure com la ninoteta de neu cobrava vida i deia:

—Dani, ets per aquí?

En sentir la veu, la va reconèixer ràpidamente, era l’Aral. Va saltar del prestatge, va baixar les escales i va obrir la porta del pati mentre anava corrents cap a ella.

L’Aral li va explicar tot el que havia viscut, que havia estat al mar, en un llac, en un núvol… I que havia tornat per estar amb ella.

Així va ser com cada dos anys l’Aral i en Dani es tornaven a veure. Així que vigila, perquè pot ser que, en el teu propi pati de l’escola, algú faci una ninoteta de neu i faci tornar l’amor entre dos objectes.