Primer premi de narrativa de 2n / Sant Jordi 2011

Andrea Bonilla

La meva vida sempre ha estat diferent de com me la vaig imaginar l’instant en què, per primer cop, vaig veure la llum: somiava desperta un món ple d’emocions, colors, bellesa i, sobretot, llibertat… Em dic Liz Yaguh, tinc 17 anys i sóc afganesa. Aquesta és la meva història:

Vaig néixer l’any  1993 en un regió d’Afganistan anomenada B?dg?s. Ja només néixer i veure el rostre de la meva mare tapat completament per una feixuga tela blau cel, em vaig adonar que la “llum” que reflectia aquell lloc no era precisament l’anhel de llibertat que havia somiat, llibertat que aviat m’arravatarien…

Un cop, quan tenia 6 anys, vaig preguntar-li, a l’única dona que havia conegut fins aquell moment, el perquè d’aquell tros de tela, i ella em va respondre:

-Estimada filleta, això que tu anomenes tros de tela és tota la meva vida, la meva història i la meva identitat. Aviat serà també la teva: aquest any és l’últim que no el portes…

-La meva? -vaig preguntar-; jo no en vull dur, de burca. A mi m’agraden més les túniques que duc ara; a més a més, tampoc no entenc com a tu et poden agradar, si no se’t veu la cara!

-Vols que et digui la veritat? -va dir-me a cau d’orella com si es tractés d’un del secrets més ben guardats-. A mi tampoc m’agrada, és molt incòmoda: no et deixa veure bé, ni caminar ràpidament, ni tan sols puc respirar bé!… Tot i això, l’he de portar per obligació: les dones el duem per “protecció” i perquè la nostra bellesa sigui oculta als altres homes, és a dir, oculta a tots, tret del marit…

-Sí, però jo no n’estic, de casada; per això no comprenc per què hauré de portar-lo l’any que ve!

-El teu pare ja està negociant per casar-te amb el fill de l’Ojmar -va respondre’m secament i per sorpresa meva.

Després d’aquesta resposta, el rostre de la mare va convertir-se, en pocs segons, en un mar de llàgrimes; i no va ser fins anys després  que vaig comprendre per què havia reaccionat així, i és que ella sabia, per experiència pròpia, que aquells breus instants de conversa, m’acabaven d’allunyar de la meva infància, infància que mai més recuperaria… i així va ser. Durant els mesos següents vaig comportar-me de forma estranya, impròpia de mi: els meus sentiments es barrejaven dins el meu cap sense cap possibilitat de separar-los; em comunicava més amb mi mateixa que amb els meus coneguts i familiars… I pel que feia als nois, cada cop que al sortir a jugar al parc me’n trobava un, intentava per tots els mitjans, evitar-lo.

Va passar el temps fins que va arriba el dia que tant temia: em van anunciar que havien tancat les negociacions per casar-me amb el fill, de 20 anys, de L’Ojmar, amic i soci del meu pare. A canvi, havien acordat que nosaltres -més ben dit, el meu pare- rebéssim la suma total de 1050€, o el que era el mateix, un any sencer de sou. Finalment, i per acabar la conversa, van afegir que el casament seria el 13 de juny: faltaven només dos mesos! La meva sorpresa va ser tan pobra com la il·lusió que em feia, així que vaig fer un crit ben fort de protesta i, tot seguit, em vaig tancar a la meva cambra on, estirada al llit, vaig començar a plorar i a pensar en alguna escapatòria, alguna manera de sortir del laberint, però… em vaig quedar adormida, un cop més, somiant ser lliure…

Va arribar el dia del casament, i a casa només hi érem la mare, jo i els preparatius, ja que el pare havia marxat a buscar el regal de casament, i els convidats estaven encara de camí.

Tancades a la meva habitació, la mare acabava de fer els últims retocs a la meva túnica de seda vermella, quan de sobte es va aturar en sec, va mirar al seu voltant, i quan va estar segura que estàvem soles, em va dir:

-Sé com et sents -va fer una pausa i després va continuar-. Jo també he passat per això. Quan tenia 5 anys em van casar amb el teu pare…

-Però tu l’estimes, el pare? -vaig deixar-li anar.

-Amb el temps he après a conviure amb ell… -va dir gairebé de forma imperceptible-. Saps qui el va triar?… La meva mare, amb el consentiment del meu pare…

-Llavors, l’àvia era partidària d’aquests tipus de casaments?

-Sí, però jo no. No vull que tinguis la vida desgraciada que trobaràs si et quedes aquí…

-Saps una cosa? Cada nit somio que sóc lliure, lliure d’obligacions i prohibicions… -vaig anunciar-li.

-Ja ho sé. És per això que t’he preparat… -va obrir l’amari i va rebuscar sota un munt de roba- aquesta petita maleta. Té, agafa-la i escapa’t.

-Però… mare, i tu? -vaig respondre sorpresa.

-Tranquil·la, vés-te’n. I només quan estiguis segura que ja no corres perill, lluita per nosaltres, les dones afganeses -em va fer un petó, i mentre m’abraçava, amb la veu tallada pels singlots del plor, va continuar-. Perquè el nostre destí sigui elegit per nosaltres, perquè tinguem els mateixos drets que els homes…

Després d’això, em va donar diners per al taxi que em portaria a l’aeroport i un bitllet d’avió, d’aquells que era impossible aconseguir sent dona, amb destí a Espanya.